La desaparició de les polítiques culturals

En aquesta edició d’A*DESK ens preguntem: què passa amb les polítiques culturals en moments de canvi polític global?

Vivim temps marcats per l’ascens de partits conservadors de dreta, mentre que algunes esquerres s’aferren al poder fins i tot desbordant els límits constitucionals. A molts països, els ciutadans perceben que els parlaments no resolen problemes essencials: l’augment del cost de vida, el deteriorament de la infraestructura pública, la migració, el declivi de la indústria local i la pressió tributària creixent per sostenir els serveis socials.

En aquest context, un sector de la població troba a les fórmules populistes un ressò a la seva frustració. Alhora, la crisi climàtica aguaita, i els anys de seguretat i creixement econòmic que van caracteritzar el període posterior a la Guerra Freda han arribat a un final diferent del que Fukuyama va imaginar.

S’ha incrementat el nombre de conflictes globals. La globalització, amb tots els seus defectes, ha donat pas a “esferes d’influència regional”: estratègies locals perquè els països siguin menys vulnerables a interrupcions a la cadena de subministrament. Amb això, ressorgeix el discurs de l’autarquia energètica i s’actualitza la retòrica militarista, destinant part del pressupost nacional a la indústria armamentista. El ciutadà desesperat es converteix, així, en el soldat del futur: carn de canó per a drons i sistemes d’intel·ligència artificial cada cop més letals.

Després de la postguerra, l’artista i el productor cultural van actuar a favor de societats plurals i socialment equitatives. A diferència del fervor armamentista dels artistes europeus durant la Primera Guerra Mundial, el pacifisme va caracteritzar la producció cultural contemporània. Durant dècades, es va mantenir una harmonia entre les polítiques culturals i els objectius dels creadors, en un marc on els estats democràtics sostenien programes artístics que enfortien la democràcia.

Tot i això, aquesta relació s’ha transformat. Avui, les retallades pressupostàries per a la cultura són el primer senyal d’un canvi global més profund: les bases per desenvolupar una cultura política sòlida s’han debilitat. Davant aquesta nova realitat, sorgeix la pregunta: com actuar quan la relació entre cultura i Estat ja no garanteix un suport efectiu?

El text de Ximena explora aquestes transformacions en el context de Ciutat de Mèxic. Amb agudesa i humor, descriu les paradoxes quotidianes: habitants atrapats en processos de gentrificació provocats per nòmades digitals –la majoria nord-americans– mentre el govern declara a Mèxic un país “enemic”.

Ximena descriu les respostes artístiques mexicanes encastades a les polítiques estatals actuals. Monumentalisme que es transforma en una paròdia la trama de la qual és fosca. Un retorn al mexicanisme gràcies a les impressores 3d. Curiosament, dies després d’enviar el text a l’editorial, protestes anti-gentrificació van esclatar davant del MUAC, i part dels manifestants van vandalitzar l’edifici, gairebé com un acte oracular que anticipava la reflexió del text.

Giuseppe Ramírez durant molts anys ha observat el desenvolupament i l’aplicació de les polítiques culturals a Colòmbia. A causa dels escassos recursos destinats a la cultura, pocs la consideren un objecte d’estudi majoritari. Les observacions de Giuseppe ofereixen una valuosa font per entendre la política cultural nacional: el seu text estableix les bases per desenvolupar un nou paradigma que va més enllà del softpower de la guerra freda, i de la relació “estat – cultura”, convidant el lector a imaginar una política cultural que té com a finalitat la producció de sentit.

Un element important per entendre l’emplaçament de polítiques culturals és el rol que juguen els artistes. Hernán Borisonik analitza críticament els processos de subjectivació actuals que s’agencian en el sistema de l’art. Hernán identifica molts topoi claus en aquest procés. En particular, en assenyalar que ha passat un desplaçament de l’artista “activista” cap a l’artista creador-a/gestor-a/dissenyadora d’identitats, podem relacionar allò que aquest desplaçament implica per a les cultures polítiques actuals en les seves tendències d’operar a les zones d’un capitalisme afectiu.

Per part meva, volia arrodonir aquesta discussió amb un quart text, que descriu la dissolució de la relació entre estat i cultura a través d’una revisió històrica dels objectius de les polítiques culturals. Tot i això, allò que aquest es mou en el que Giuseppe anomenaria “presumptiu”. Però més enllà de l’erroni de les afirmacions que es puguin fer d’esdeveniments històrics; el meu text cerca reconèixer que la situació actual de les polítiques culturals està més enllà de les posicions de l’esquerra i dreta davant del rol de la cultura. És l’absència d’un coneixement i una discussió sobre els nous corrents polítics i indagar el rol de la ideologia en temps de Silicon Valley dins del sistema de l’art, cosa que dificulta establir el camp de possibilitats en les modificacions de la relació estat – cultura.

[Imatge destacada: Sessió del Parlament alemany (Bundestag)  l’11 de setembre de 2024 sobre el pressupost federal per a cultura el 2025, en què l’hemicicle apareix gairebé buit. A l’estrada, l’exministra de Cultura i Mitjans de Comunicació (Claudia Roth) del partit dels Verds. Captura de pantalla de https://www.youtube.com/watch?v=E_UPBI5isBM]