La destrucció deixada a mitges

En l’exposició de Cornelia Parker a la Galeria Carles Taché s’hi troba una varietat d’obres de l’artista que escapen les instal·lacions de materials suspesos a través de la qual se la reconeix habitualment. De tota manera, l’obra “Endless Column IV”, formada per un conjunt d’objectes de plata que han estat premsats fins que s’han convertit gairebé en peces bidimensionals i que l’artista col·loca suspeses del sostre a una altura d’uns pocs centímetres del terra, és la única obra que pertany a aquesta manera d’expressar-se tant característica de Parker i que, volgudament o no, actua com la protagonista de la mostra. L’interessant d’aquestes instal·lacions és com de paradoxal resulta pensar-les, i és que el procés que es porta a terme per a la seva producció és ben poc comú: objectes platejats i brillants es fan malbé, es converteixen gairebé en deixalles, per portar-los després a l’espai expositiu.

D’acord, que les deixalles fa temps que no són un subjecte estrany en sales i galeries d’art -penso en Lara Favaretto a la recent d13- però el mètode de Parker és diferent, perquè ella agafa objectes en bon estat, els maltracta i els penja fràgil i delicadament, composant així una instal·lació del tot preciosista. La paradoxa es troba també en aquesta dualitat de l’objecte fet malbé i tant curosament exposat, però també en la dualitat que es troba en l’objecte en si mateix i la seva ombra reflectida al terra, que contradictòriament suggereix la tridimensionalitat passada de l’objecte original.

També parlem de dualitat i paradoxa en referir-nos als materials utilitzats per elaborar les peces de les sèries “Poison and Antidote Drawing” i “Red Hot Poker Drawing”. La primera, i com el títol indica, són dibuixos realitzats amb verí i el seu antídot; concretament és verí de serp cascavell barrejat amb tinta negre i l’antídot per aquest verí barrejat amb tinta blanca. Els dibuixos són totalment simètrics i és que per la subtil marca al mig del paper s’intueix que per a realitzar-los Parker tacava primer una meitat del suport i seguidament el doblava per a que la tinta es marqués també en l’altra meitat del paper. Les imatges resultants d’aquest procés recorden a retrats postmortem d’animals, de manera que en veure’ls col·locats tots un al costat de l’altre sembla que ens trobem davant d’un cadavèric bestiari il·lustrat. Aquesta idea de la mort ve implícita en la decisió dels materials, i és que la suma de la tinta negre més el verí de serp cascavell només dóna com a resultat això: perill i mort. Per més que la tinta blanca s’hagi aplicat al damunt, juntament amb l’antídot, el líquid blanc no aconsegueix tapar el rastre del negre.

Pel què fa a “Red Hot Poker Drawing” els materials utilitzats són el paper i el foc. Com passa en la sèrie mencionada anteriorment, un material teòricament acaba amb l’altre, i de la mateixa manera que a “Endless Column IV” l’objecte principal és maltractat. A les peces que conformen aquesta sèrie, el paper també ha estat doblat, i fent ús d’un ferro roent, s’han cremat les bores del paper doblegat. Així, en desplegar-lo, s’han descobert tot un conjunt de forats i marques, ferides del procés que l’artista ha seguit.

Sembla ser que la “destrucció deixada a mitges” és un estat en el que resta el treball de Parker, com si el procés de transformació i metamorfosi al que sotmet tota mena de materials i objectes no hagués d’arribar a cap final. Potser és per això que els resultats són molt nets i delicats però denoten igualment la pista d’un sentiment pervers, que prudentment es dissimula en no haver-se alliberat del tot, en no haver cremat per complet els papers de “Red Hot Poker Drawing”, en no haver definit les formes dels dibuixos que aparenten ser retrats de cadàvers, o en no haver fet miques els objectes platejats de “Endless Column IV”.

Tot i així, el treball de Parker no admet generalitzacions i és que en definir tots aquests aspectes sobre les obres produïdes al llarg del 2012, una s’adona que no pot dir el mateix sobre les peces que es mostren al fons de la galeria i que formen part de projectes que l’artista treballarà al llarg del 2013. Peces que deixen de banda qualsevol procés de destrucció per parlar de representació, o si més no això s’intueix en la sèrie de fotografies de la paret d’una presó, o en l’obra “Pavement Cracks (City of London)” i que és, bàsicament, el resultat d’omplir amb cautxú el buit que separa les rajoles d’un tros de vorera de Londres. Ens quedarà per veure de quina manera es transforma l’obra d’aquesta artista britànica.