La història d’uns no és la història de tots. Una conversa amb Eva Barois de Caevel

Eva, el teu interès pels temes postcolonials relacionats amb les pràctiques en art contemporani et van portar a viatjar per diferents països africans a fi d’estudiar les estructures expositives d’art allà, amb un especial interès en la seva correspondència amb les institucions occidentals i la forma amb la qual aquestes tracten la idea d’alteritat. Com funcionen realment aquestes relacions? I com podem articular perspectives contra-hegemòniques en les pràctiques artístiques contemporànies?

Quan estava acabant el meu Màster i els anys immediatament després de viure a Tànger, vaig treballar inicialment a una organització cultural, i més tard en un projecte amb l’Institut Francès, i vaig poder observar de quina manera tan diferent treballen les diferents institucions culturals (públiques i independents). Després vaig anar a Madagascar amb un artista que estava fent un projecte amb el suport de les institucions occidentals, i més tard vaig passar algun temps a Dakar en una residència curatorial a RAW i em vaig familiaritzar amb l’”escena artística” de Dakar. Vaig començar aquest viatge perquè volia escriure un doctorat sobre com les estructures i institucions culturals d’Àfrica es trobaven, d’alguna manera, obligades a ser legitimades per les estructures occidentals, cosa que implica mecanismes de mimetisme i la incorporació d’actituds imperialistes. La meva idea no era jutjar o criticar, sinó simplement observar aquestes característiques, la forma en què s’expressen en una suma de detalls (per exemple, l’idioma que s’utilitza per comunicar-se). Reconèixer la seva existència abans de preguntar-se si era necessari, o si es podria canviar -i si així era, per què i com.

El que realment volia i encara vull és que aquestes institucions -i les persones involucrades en elles-, reconeguessin que, fins i tot trobant-se a Àfrica, sent dirigides per persones africanes i treballar amb artistes africans, encara podien actuar com a eines imperialistes. Aquest va ser el sentit del projecte sobre la sexualitat que vaig presentar a Dakar al final de la meva residència. És possible comissariar a RAW (Dakar), un lloc dirigit per la camerunesa Koyo Kouoh, una exposició amb artistes com la sud-africana Zanele Muholi i tot i així i ser totalment absorbits pel pensament imperialista mundial, sense qüestionar-lo, quan presentes una exposició eminentment occidental en contra de l’”homofòbia a l’Àfrica”. Des del meu punt de vista, això és un problema. Una perspectiva contra-hegemònica sovint simplement reconeix de quina manera l’imperialisme funciona per tu en el teu propi temps: aquest és el veritable sentit del “post-colonialisme”. Van caldre quatre segles perquè es reconegués que l’esclavitud era una cosa que no podia justificar-se sota cap pretext. ¿Com podem estar tan segurs que no s’està operant de manera imperialista – fins i tot si ets una gran institució plena de bona voluntat – mentre el món encara s’executa d’acord amb els processos colonials de moltes maneres? Articular perspectives contra-hegemòniques en art contemporani avui en dia significa augmentar dràsticament el nivell de criticitat al món de l’art mundial sobre aquest tema del post-colonialisme.

L’any 2014 vas anar a Senegal i vas començar la col·laboració amb RAW Material Company a Dakar, on actualment ets assistent curatorial. Després d’alguns anys desenvolupant el seu programa, RAW es va prendre un descans i va tancar al setembre passat, però s’obrirà de nou el proper mes de juny. ¿Ha estat un temps per reflexionar sobre el fet i replantejar les activitats i les idees de RAW per al futur? Arran de la pregunta anterior, com es posiciona RAW material en relació les estructures occidentals i com s’equilibra això amb les urgències de les necessitats locals? Com serà el futur de RAW?

M’encanta RAW, ja que és una estructura molt independent des de molts punts de vista. M’encanta com funciona orgànicament. M’encanta el fet que RAW siguin dos espais reals a Dakar, però també una xarxa. En el nou format RAW, que acaba de reobrir, encara pots trobar la nostra oficina, on desenvolupem projectes internacionals, però també una biblioteca oberta als espais públics, exposicions i residència, i també una escola. L’escola, RAW Academia s’iniciarà a l’octubre de 2016 i crec que l’impuls que va proposar la seva creació és una bona resposta a la teva pregunta. És experimental i veurem què passarà, però l’escola serà sens dubte una resposta a la qüestió de com fer front a les grans potències d’estructures de legitimació tradicionals. RAW és reconegut internacionalment, i per descomptat això ha estat possible perquè té una estreta relació amb les estructures internacionals i occidentals – això era de fet quelcom molt interessant d’observar. Però RAW Academia també estarà molt arrelada al patrimoni local: ens permetrà el debat amb les institucions educatives del context més proper, que inclouen la Universitat Cheikh Anta Diop, l’Escola de Bibliotecologia, la Facultat d’Arquitectura, l’Institut Superior de gestió, el British Council, i finalment, però no menys important, les llegendàries escoles secundàries Liceu Blaise Diagne i Liceu John F. Kennedy. L’esperança és que generarà noves formes de circulació d’artistes, curadors i crítics d’art que no hauran de necessàriament presentar-se davant les instàncies de legitimació tradicionals, el que pot convertir-se en una mena de “re-equilibri”.

Pensant en la relació local-internacional, potser hem de tornar a editar preguntes, buscar altres paraules i deixar de pensar sota una lògica dualista – al final del dia, tots els lloc són locals i internacionals al mateix temps-. Però llavors, per descomptat, és impossible pensar en la col·laboració transnacional i la mobilitat sense tenir en compte el llegat colonial i les noves forces geopolítiques que es deriven d’ell. ¿Com d’importants són la mobilitat i la col·laboració entre els diferents contextos per al seu desenvolupament i evolució? I al mateix temps, com podem articular els moviments que permeten l’aparició de diferents narratives i formes de pensar?

Per descomptat, avui dia estem vivint en aquesta situació local/global que descrius i és el que és. Però realment crec que el que importa en aquest caràcter transnacional és la sinceritat i la profunditat de la nostra relació amb l’estat post-colonial. No es pot simplement dir: “Oh, mira, això és diferent, què bonic”, o el que és pitjor: “mira què meravellosos que som, estem exposant diferència” sense acceptar l’existència d’una diferència profunda en alguns punts, absoluta, fins i tot en un món globalitzat. Això vol dir acceptar la incomprensió i les diferents herències que no es poden resumir en “allò global”. En altres paraules, convertir-se en “globals” tots junts, amb les dificultats que aquest procés genera, vol dir acceptar que la història d’alguns no és la història de tots. Pot semblar obvi dit així, però mira la manera de reaccionar quan dic que les fotografies de Zanele Muholi poden ser imperialistes i entendràs el que vull dir. Vivim a l’era de l’exposició global, postmoderna, post-colonial, però la majoria de les vegades, aquesta exposició és un fracàs.

Col·labores amb la fundadora i directora de RAW Koyo Kouoh en diferents projectes, com la recentment inaugurada Biennal Internacional EVA 2016 a Irlanda. Prenent el 100 aniversari de l’alliberament del domini colonial britànic, i titulada Still (the) Barbarians (Encara (els) Bàrbars), la Biennal s’endinsa profundament en la condició postcolonial d’Irlanda. Quina és la importància de desenvolupar un projecte adreçat a abordar aquests temes en un lloc com Irlanda, i quina és la forma en què es treballa amb el model biennal?

La qüestió plantejada per la Biennal, “què són els Bàrbars?” s’ha convertit en una molt concreta per a mi, perquè per exemple, una gran part del nostre treball en aquest moment d’exposicions globalitzades consisteix a tractar d’obtenir visats perquè els artistes que viuen a les post-colònies puguin venir i instal·lar el seu treball en els països occidentals. Alguns dels artistes de la Biennal mai van aconseguir arribar a Limerick (fins i tot quan tenien visats, en alguns casos, a causa de que la companyia aèria Royal Air Maroc no va creure que els seus visats eren autèntics i no van voler deixar-los volar). Això em va fer sentir clarament que encara estem en un moment en què una gran majoria de la població mundial es considera massa aliena per poder participar en les “nostres” celebracions culturals globalitzades. En grec, “bàrbar” es referia a les persones la llengua dels quals era inintel·ligible: tot el que podia sentir quan parlaven era “bar bar bar…”.

L’ús del terme “bàrbar” sempre qüestiona la racionalitat, i per tant la humanitat dels que no podem entendre. Realment vam tenir molta dificultat per obtenir visats per a molts artistes, sobretot quan provenien d’antigues colònies de parla no anglesa. Així que irònicament molts dels artistes dels que vam mostrar treball durant la Biennal van ser tractats realment de bàrbars independentment de la forma, el concepte o el contingut de la seva obra. Per descomptat que hauria estat el mateix si el tema de la Biennal hagués estat completament diferent, però el fet que hàgim experimentat aquestes dificultats va ser un exemple de la importància del seu títol. No estic segura que volguéssim desafiar el model Biennal, un Biennal és una exposició i la Koyo i jo valorem la tasca simple i difícil de posar en marxa una gran mostra, però el que és segur és que discutir l’estat postcolonial d’Irlanda mentre tractàvem de veure el que són encara actituds imperialistes avui va ser interessant i gratificant. Per descomptat que sóc parcial, però és que realment m’agrada aquesta Biennal, no es veu com quelcom incrustat aquí per persones que no tenen idea, o que no els importa el lloc on van aterrar.

Ets també cofundadora de Cartel de Kunst, un col·lectiu internacional de deu comissaris amb seu a París. ¿Com poden les nostres pràctiques curatorials desenvolupar estructures professionals per a la creació de noves formes de treballar junts? Creus que l’establiment de col·laboracions internacionals entre els projectes i les institucions independents pot ser una manera de generar un altre tipus de moviments i direccions?

Cartell de Kunst és una cosa molt simple: joves de tot el món que es van conèixer un dia a París, van estudiar junts, es van fer amics i temien ser llançats en aquesta selva del món de l’art. Per això m’agrada dir que és, en primer lloc, una xarxa de solidaritat. Per descomptat que vam fer exposicions i publicacions en conjunt, vam tenir discussions i baralles junts sobre totes les formes de “treballar amb l’art i els artistes avui dia”, cada un de nosaltres vam triar un camí diferent. Cartell de Kunst no és massa conceptual; no creem noves formes de cap tipus. És realment essència. Crec que tots hem de ser més honestos sobre tot això i per això m’agrada parlar del que és col·lectiu com el que és. Així que no tinc res a dir sobre les col·laboracions internacionals com una cosa simbòlica, sovint pot ser ridícul. Recordo haver passat una setmana a Dakar amb curadors internacionals fregint-nos en una camioneta, conduïts d’un lloc a un altre, mentre ens menjaven els mosquits. Va ser l’experiència més absurda de la meva vida i una gran “col·laboració internacional” sobre el paper. El que puc dir per respondre a la teva pregunta és que un dia vaig escriure a Koyo Kouoh. Ella no sabia qui era jo i jo l’havia descobert a través dels seus textos sobre Issa Samb que havia llegit a Documenta. Li vaig escriure dient que la meva recerca de doctorat era difícil de fer a França, a causa de la falta d’interès en el tema, i ella va respondre convidant-me a venir a Dakar. Aquesta és la col·laboració entre individus i aquesta és també la forma en què RAW treballa amb altres estructures. Les persones -i les estructures- haurien de ser més així. Més atrevides, més curioses, tenint més confiança en les altres persones, més benèvoles. No crec que sigui necessari establir res, hem de canviar nosaltres mateixos. I més en general, no crec en la institucionalització de tot i en especial de les “coses normals”, sembla que ja no siguem capaços de fer les coses de manera normal.