La imatge en moviment, la gestió del temps, l’explosió d’activitats. Una conversa amb Mercader i Bonet

Parlar d’Eugeni Bonet i d’Antoni Mercader és parlar de dos referents en el món del videoart, fins i tot pel que fa a la construcció del punt de vista actual dins el sector al nostre territori. La seva llarga trajectòria s’inicia als anys 70 i que es desenvolupa fins a dia d’avui, cadascuna amb les seves característiques. Aquest any, ambdós fan d’assessors del programa del LOOP, a més de tenir les seves pròpies activitats (Eugeni Bonet comissaria l’exposició de Robert Cahen a la Virreina i Antoni Mercader ha fet la documentació de l’antològica de l’Arts Santa Mònica). Així que són “jutge i part” de la present edició dedicada als orígens.

XGP: Quan parlem de presentació, exhibició i mostra de videoart i d’imatge en moviment sempre em preocupa la quarta dimensió: la qüestió del temps, tant dins de mostres concretes, com del global de l’esdeveniment. De fet, aquest factor és el que el diferencia respecte a les arts plàstiques: el temps, l’acotació i la gestió del mateix. De vegades ens trobem que programadors o comissaris apilen una sèrie d’obres sense valorar que tenen una duració determinada. Cada any, arriba el LOOP i és una explosió d’esdeveniments, amb moltes activitats que ‘envaeixen’ la ciutat durant un temps limitat. Si se us demanés un model de mostra possible, que tingués en compte i valorés la gestió del temps i la perspectiva d’aquell que visiona, quin itinerari proposaríeu per recórrer tot aquest allau de propostes?

E.B. Jo amb el LOOP sempre he tingut una mica de prevenció en aquest aspecte, de sobte hi ha una inflació que és difícil d’abastar, però és el que passa en general en tots els festivals // A.M.: no oblidem que Loop és principalment concebuda com una fira, i es fa un esforç d’aplegament de totes les opcions relacionades amb l’AV i l’art. Em consta que s’esforcen per bastir plantejaments més operatius. En part és una qüestió que recau sobre l’usuari, poc a poc esdevé un assumpte de l’ergonomia audiovisual. // E.B: Crec que els programes de projecció monocanal presentats actualment no funcionen gaire, i per això s’ha tendit a mostrar vídeo en un més àmbit expositiu, amb aquesta idea del bucle continu (tot i que les dues propostes, exhibició i projecció de programes, conviuen en les activitats que es fan al llarg de l’any, com el FLUX, o els programes nous de la Virreina). A Cinema funciona més bé, vas a una sessió, de principi a fi, o fins i tot si no t’agrada o no t’interessa te’n vas. Però a vídeo no acostuma a funcionar gaire, i per això crec que s’ha acabat imposant el bucle, l’exhibició contínua en un espai. A més, el vídeo ha rebut una atenció des del món de l’art que no tenia des del cinema (bé, això és difícil de delimitar perquè tot és vídeo ja, tot és digital), però són pràctiques que no han tingut gaire cabuda dins dels circuits de cinema pròpiament dit. S’ha de valorar que a principis dels 80, fins i tot 90, el vídeo era un element més aviat rebutjat als circuits artístics, tant a museus com galeries, sobretot galeries, doncs era difícilment comercialitzable. Potser funcionava més com a distribució, com el cas del cinema. Però el vídeo, a l’hora de mostrar-lo sempre s’ha comptat per peça, no per minut, i llavors donava uns costos diferents. Així quan jo feia programacions d’aquests tipus, si feia masses peces curtes es disparava el pressupost, és un sistema que no s’ha acabat de consolidar.

XGP: Sembla que aquest debat sobre la presentació de les obres, i la dicotomia entre exhibició museística i distribució a circuits alternatius a la manera de cinema independent ha estat sempre molt present. Teniu alguna preferència sobre alguna d’aquestes fórmules, que us expliquen sobre aquests camins les vostres experiències professionals en el passat?

Aquí a la Virreina als anys 80 es van començar a fer uns programes, “la Virreina els dilluns vídeo”, que es feia amb monitors i hi venien unes 300 persones, i després es va estendre la proposta a Madrid i Zaragoza. Pel que fa al vídeo monocanal, sempre m’ha semblat la fórmula més idònia.

L’Antoni et pot explicar la seva experiència amb videografia, una escola de vídeo que va provar la distribució; en aquelles dècades (80) es van anar provant diverses experiències de distribució, a Galícia, Madrid. // A.M: Videografia va ser la primera distribuïdora de videoart. La major part dels treballs presentats als programes de les quatre edicions de “Virreina dilluns vídeo” passaven per ella en tant que representant d’Electronic Arts Intermix de NYC. El mateix es podria dir dels passis a Saragossa, Tolosa, Madrid, etc. A la mostra documental de l’ASM es pot comprovar la tasca feta. No va ser un intent si no una realitat fefaent. Amb l’aparició de les mediateques BCN i San Sebastian es va concloure l’activitat ja que els fons van passar a poder ser lliurement consultables. Pensa que fins i tot TVE i TV3 van difondre materials servits per Videografia en els seus programes culturals d’avantguarda com Arsenal o Metrópolis.

E.B.: En aquell moment no funcionava el que ara coneixem com mercat del videoart. El vídeo analògic era una cosa molt volàtil i els formats i reproductors anaven canviant contínuament. Llavors es va intentar l’edició limitada, i la suposada destrucció del màsters, però això es descartar per intentar la distribució.

XGP: Llavors, definitivament trobeu que la presentació en programes acotats temporalment (i la seva posterior, potencial, distribució) és la millor estratègia per a donar a conèixer més àmpliament l’AV artístic? Aquesta perspectiva on les obres dels autors es presenten com a instal·lació, amb una acotació més diluïda i potser en mans de l’espectador?

Aquí hauríem de valorar que hi ha l’art de mediateca, i després el que va directament a les plantes nobles dels museus. I hem de valorar els diferents sectors, els artistes que als 70/80 ni tan sols es volien dir artistes sinó creadors, senzillament, o realitzadors, són els que han anat a les mediateques o videoteques; fins al moment actual que torna a haver-hi el que es diu videoart de galeria, amb tirades limitades, amb funcionament diferent entre el vídeo monocanal o la instal·lació. També hem de subratllar que ara, a qualsevol cosa li diuen instal·lació, com a l’exposició del Cahen, que per a mi són simplement projeccions. Però són camps molt diferents. Als seus inicis, el vídeo, per qüestions tècniques, pràcticament no podia ser editat. Llavors en comptes de fer l’edició o muntatge tal i com avui la coneixem, era un altre tipus d’edició amb l’espai, a través de monitors múltiples. I per això algunes experiències de vídeo comunitari, sociològic, tenien aquesta vessant. Era un edició a través de multiplicar les imatges i combinar-les entre sí. // XGP: així que l’edició era a través de l’itinerari que el visitant, més que l’espectador, feia a l’espai // Exactament.

XGP: Potser és cert que les peces dels pioners tenien un altra relació amb l’edició audiovisual i una manera d’aprofitar les possibilitats del medi diferent a les actuals, alhora que tenien una relació potser més ideològica amb el seu context polític. Fins i tot valoraven com havia de ser la presència del visitant, o del caminant. Tot plegat fa que potser necessitin un visionat més pausat així com un anàlisi més crític, mentre que els modes de mirar actuals estan més avesats a un consum més ràpid i immediat de la imatge, estem més acostumats devorar aquesta edició gairebé caníbal de les peces. En aquest sentit, si pensem que un dels punts claus de l’edició d’enguany és “l’Arqueologia” del videoart, ¿des de quina perspectiva es presenten aquestes obres de l’origen i es tracten d’inserir els seus punts de vista respecte la/les manera/es de mirar actual/s?

A.M.: D’entrada, jo no ho veig com arqueologia. Per mi és l’inici d’un procés de patrimonialització lligat a la idea dels responsables de Loop de voler donar la volta al rellotge. La recollida i ordenació de documents, la seva digitalització i presentació organitzada a l’ASM en forma de mostra i a la web són inequívocs. Sota una convenció provisional de 35 ítems per documentar la irrupció del videoart espanyol enguany Loop mostra una voluntat de crear patrimoni (l’arqueologia vindria després). Tot això s’adiu amb el lema de l’exposició comissariada per A. Alcoz de (re) visionar, (re) visitar… (Re)llegir al Santa Mònica, i es lliga a l’edició de textos, la presentació de treballs i les xerrades d’un significatiu nombre de pioners de la creació vídeo.

E.B.: Aquesta exposició està molt bé, amb tot, m’agradaria matisar quelcom que a l’exposició d’en Cahen, tot i que no convocarà el públic que convocarà la d’allà, és diferent. A la de l’ASM, tret la peça d’Eugènia Balsells i la instal·lació del Carles Pujol, les altres peces estan pensades per veure-ho una/dues persones, amb el monitor i cascos. Visitar-la d’una altra forma és emportar-se una impressió superficial. De fet, és gairebé més un espai de consulta, aquest és el punt fluix que li trobo. És el mateix que va passar amb la meva exposició al MACBA (Pantalles, projeccions i textos), en la què hi havia una sèrie de programes, i uns sofàs, hi havia dos auriculars per cada monitor… Si bé sí que hi havia una altra sala amb calendari de projeccions. // Jo actualment no m’estic més d’una hora en una exposició. Potser torno vàries vegades, per que satura molt. És un problema que jo veig de la presentació, no només del vídeo. Actualment també hi ha d’altres obres cinematogràfiques d’aquesta manera. Al MACBA van fer una expo d’en Soukurov, hi havia una projecció d’una peli de quatre hores… i no hi havia ni un seient!

XGP: Potser quan es parla de presentar el cine, igual que dins la narrativa del cinema hi ha la convenció de la ficció, hi ha una mena de convenció que estàs parlant d’aquella obra de manera referencial, es com presentar “Centauros del Desierto” i poses un fragment, com un pedaç, assumeixes que ningú la veurà sencera // E.B.: És com una cita//XGP: però la vols posar per indicar alguna cosa, i si no l’has vist és problema teu perquè forma part de la matriu cultural occidental. Jo crec que hi ha aquesta premissa, com una convenció no signada entre els propis museus que assumeixen posar el ‘producte cine’ a dins del museu i l’espectador “Ah, és cine, ja veuré la peli un altre dia, o ja l’he vist”. En canvi en vídeo, encara tenim aquesta sensació, o necessitat, que per gaudir-les s’ha de veure. Bàsicament perquè no tots aquests creadors o artistes estan dins l’imaginari col·lectiu. A una expo fa poc, també hi havia una peli de l’Albert Serra, i només dos bancs…i és clar, això, o ho veus al cinema o…

EB: De totes maneres, el que parlava de la meva exposició, respecte al que era la meva pròpia presentació del meu treball…clar, en realitat les meves peces les he pensat per veure-les de principi a fi, però d’altra banda, l’opció que tenia de tenir una sala per mi sol, que estiguessin en bucle, també em va fer pensar que, en el fons, gairebé totes les meves peces estan pensades de petits bocins, així que al final tant em fa si l’espectador les vol veure complertes o ja en té prou. I en canvi em donava l’oportunitat de tenir-ho tres mesos en comptes d’una sessió d’un dia. Aquest és un model que crec que funciona millor, combinar instal·lacions a l’espai, i després un calendari amb presentacions i projeccions. A l’exposició d’en Cahen també, hi ha peces en permanència i després, els programes.

XGP: No penses que de vegades treballar com a comissari i editar-les és crear una cosa nova també? Crear una narració mitjançant l’obra d’altres?

E.B.: No, no ho crec. Estic senzillament organitzant, programant, com fa qualsevol programador, relacionant unes peces amb unes altres, però de cap manera intento imposar la meva perspectiva sobre el treball d’un altre.

XGP: Parlant de perspectives: en la manera de presentar aquests autors, diguéssim de referència, com s’ha valorat que potser la manera d’encarar (i de mirar) contemporània no és la mateixa a la del moment que es va crear la peça?

EB: Bé, naturalment que serà una manera diferent d’encarar-les… També si vas al museu i veus un Juan Gris, no necessàriament t’has de posar en la mentalitat de la seva època.

XGP: Però el tempo de visionat no deixa de ser el mateix, un quadre no deixa de ser un quadre, però les imatges, com consumim contínuament, estem rodejats de multipantalla, no sé si estem preparats per una digestió més lenta, que és el que demanen aquelles peces.

EB: no necessàriament, jo crec… A.M: El profe de literatura del meu insti quan va adonar-se de la manca absoluta de cultura visual dels seus alumnes va canviar el programa de treball i va obrir una tanda de xerrades amb diapositives sobre els moviments artístics del XIX i del XX, deixant de banda l’assignatura pròpiament dita. Això era aproximadament 1956 quan cursava el preuniversitari a Girona. Ara ens trobem en una situació semblant: no tenim prou cultura audiovisual i no sabem què dimonis és l’art contemporani. I encara menys que és l’experimentació artística versus les tecnologies, en una carrera que ve dels anys seixanta i setanta cap aquí i on el sistema de gravació i reproducció electrònica de les imatges visuals i auditives va jugar un paper important en la recerca de formulacions artístiques homologables alternatives al media TV dominant (de les TV de guerrilla al videoart).

XGP: Aquesta ha sigut la intenció principal a l’hora de recuperar l’obra (i la pròpia existència) d’alguns dels pioners? La seva actualitat, la necessitat de conèixer els seus processos de creació per poder també (re)mirar el present?

Moltes de les peces que es presenten al LOOP, més enllà de l’exposició de l’ASM, no es coneixen gaire, estan en museus però no és un tipus de treball que aquí es conegui gaire. El punt és presentar aquests treballs que estan una mica oblidats. El Reina Sofia si que té prou fons considerable, però aquí, la col·lecció del MACBA és bastant pobre en aquest aspecte. Jo crec que molts d’aquests treballs sorprendran, no tenen tantes teranyines com ens podríem pensar. El treball d’Ant Farm, que aquí estarà representant pel treball d’un dels seus membres Chip Lord, que treballa amb els arquetips de la TV, de l’automòbil, de la societat nord-americana en aquell moment. Ens trobem un tipus de muntatge que ja és diferent al dels primers moments de Bruce Nauman, o fins i tot els primers d’en Muntadas, on l’artista simplement posava la càmera en marxa, es passava a l’altra banda i es registrava en una determinada acció. Aquí trobarem el treball de Berlyt Korot, treball a propòsit del camp de concentració de Dachau, amb quatre pantalles i en aquella època treballava també amb el tapís i era una manera de teixir les imatges amb quatre monitors.

Hi ha alguns artistes que no hem pogut portar… com Peter Campus, que ha fet una exposició important a París (al gener al Jeu de Paume), d’altres artistes amb compromisos… Un d’ells era Jonas Mekas, una figura molt significativa sobre el que ha passat amb la gent del cinema: al voltant dels 80 no en volien saber res del vídeo i actualment tots estan fent digital.

XGP: Aquest és un altre tema recurrent del LOOP (per no dir un eix gravitatori), les trobades i diferències entre el vídeo i les diferents pràctiques fílmiques avantguardistes. Els terrenys del cinema més experimental i del videoart provinent de la vessant de l’art, han tingut molts vasos comunicants, però també espais de ‘no entesa’. Com valoreu els esforços i plantejaments que es fan des del LOOP per acabar trobant un cert encaix entre les dues pràctiques?

A.M.: Entenc que al llarg de les 15 edicions de LOOP s’ha fet una tasca d’apropament en les diferents concepcions de la pràctica del vídeo i del cinema en l’art. Per a mi es tracta d’una qüestió relacionada amb l’actitud, el comportament, la metodologia de treball i el mode de producció i no tant la condició tècnica dels suports emprats. El que em sembla més rellevant per sobrevolar aquesta trampa és la ferma inscripció a l’art contemporani i al seu caràcter experimental per part dels artistes. Cal defugir qualsevol pressupòsit rígid que emmascari el domini cultural de l’AV artístic. Paik amb la seva dèria del “Big Movies”, Chris Marker amb la seva singular trajectòria i tants altres han mostrat el camí.

E.B.: Hi ha gent que encara no s’identifica amb el medi, no ja el mitjà si no el medi, no vol saber res de l’àmbit del vídeo i el que vol és anar als festivals de cine, etc.. Al final tot això és una mica relatiu perquè tot acaba als mateixos canals on tot s’ajunta, com els espais tipus youtube. Per què Guerin o Albert Serra han entrat en aquest món? Per què cada vegada es troben més desplaçats d’aquell que ells es pensaven que era el que volien anar? I clar, a banda dels festivals, tampoc és que hi hagi gaires circuits o sortides per aquest tipus de cinema… El que trobo és que, a diferència d’altres contextos, aquí el que manca és més implicació: els museus mai s’han implicat en una programació de projecció regular, contínua, en crear circuit. Potser l’Xcèntric, però dura pocs mesos, i això és fumut perquè al final la programació regular és el que et permet crear un públic, fidelitzar-lo.