La lluita angoixant per justificar el valor i la necessitat

La crítica de l’art sembla ser aquest context en permanent crisi, en dubte constant sobre la seva necessitat i la seva funció. En una situació on els poders econòmics són encara més poder, en un moment on les grandíssimes institucions poden seguir creixent i els altres poden desaparèixer, en un moment on les distàncies entre mercat, institució, comissariat i independència semblen més que relatives és important estar atents a la reflexió sobre què s’espera de la crítica i què vol fer la crítica amb les seves limitades possibilitats d’acció.

La crítica d’art està en crisi. La proposició és ja un clam en el món de l’art, sobretot a nivell editorial i acadèmic, que són, d’altra banda, les parcel·les on resideixen els crítics. No obstant això, una pot tenir la sensació que, donada la inestabilitat intrínseca al gènere, manifesta en la seva efervescència en algunes èpoques i la seva anodina inèrcia en altres, la crisi ha acompanyat la crítica d’art des de la seva infància primerenca, amb una data que, per cert, ningú acaba de posar-se d’acord. En aquest sentit, el fet que ambdós conceptes comparteixin la mateixa arrel -en grec antic “krísi” implica tant la idea de judici com la de cisma- no hauria de passar per una mera coincidència. En aquest text, però, la idea que vull explorar és la que, en matèria de crítica d’art, mirar enrere obsessivament pot ser més contraproduent que una altra cosa, precipitant als crítics cap a un estat de dubte i bloqueig no gaire diferent del de convertir-se en estàtua de sal.

Així que, tornem al “avui”, en la mesura del possible. En l’últim mes de l’any 2011 es van celebrar a Londres dues conferències sobre l’estat (preocupant, si hem de fer cas als seus títols) de la crítica d’art. La primera d’elles va tenir lloc a l’auditori de laTate Britain a principis de desembre, sota la rúbrica “The Art Critic in a Cold Climate” i organitzada per l´AICA (Associació Internacional de Crítics d’Art). L’esdeveniment, encara que no mancat d’interès, es va limitar a una ponència de l’historiador de l’art Stephen Bann, en la qual va abordar les poroses relacions entre criticisme i història de l’art. Il·lustrant la seva tesi mitjançant les carreres de diversos crítics -com la de l’historiador Michel Fried (autor de l’encara polèmic assaig “Art and Objecthood”, publicat a Artforum el 1967), el britànic Lawrence Alloway o, com no, l’ineludible i monolític Clement Greenberg – la xerrada va ser, en si mateixa, un discurs històric on no es va arribar a explorar aquest actual clima fred i poc propici del títol. La condició de la crítica és la de processar el present i l’avaluació del seu estat a través del discurs històric és, alhora, un oxímoron i la perfecta il·lustració d’un dels seus dilemes més paralitzants: la crítica no és història, per molt que ambdues disciplines i els seus professionals es barregin sense parar com en una comuna hippy. La crítica, mai està de més recordar-ho, no té el pes i solemnitat del que ja està escrit en els anals, el que ofereix infinites possibilitats per provar noves idees i punts de vista.

La setmana següent, “The Trouble with Criticism” va reunir un prestigiós elenc de crítics sota el sostre de l’ICA: Tom Morton (comissari i crític independent i col·laborador habitual de la revista Frieze), Adrian Searle (crític d’art del diari The Guardian), Melissa Gronlund (editora executiva de Afterall) i JJ Charlesworth (editor associat de la revista ArtReview). La discussió va començar amb força gràcies a la moderadora, la comissària i crítica Teresa Gleadowe, que va preguntar als participants si la suposada crisi de la crítica d’art podia ser deguda, en part, a l´imparable ascens del comissari com a principal mediador entre l’artista i el seu públic. Per a la que escriu aquestes línies, convençuda que aquesta és sens dubte una de les causes de les hores baixes que viuen els crítics, la conferència per un moment va prometre moltíssim. No obstant això no hi va haver respostes conclusives, o satisfactòries.

JJ Charlesworth va fer una sèrie de comentaris interessants, però, com per exemple que en l’actualitat els crítics es troben immersos en una perenne i angoixant lluita per justificar el valor i la necessitat del seu paper. Tribulació a la qual es podria sumar una pregunta en diverses fases: en un paisatge artístic en el qual els comissaris decideixen quins artistes són promocionats a nivell institucional, en el que l’educació universitària, i com a resultat de l’hegemonia de la pràctica conceptual, ha ensenyat als artistes a articular les seves obres com si fossin tesis doctorals, explicant el procés, el concepte i fins a la interpretació “adequada” de vegades; i en el qual els galeristes i col·leccionistes manegen els recursos econòmics per assegurar la visibilitat i viabilitat de les carreres de certs artistes, en un paisatge així repeteixo, quin és exactament el rol del crític?

Un altre dels problemes que afecten al gènere, resultat de la ja esmentada hibridació amb altres disciplines com la història o el comissariat, és el que Christopher Bedford va identificar el 2008 en el seu assaig “Art Without Criticism”: “Els historiadors de l’art, fins i tot els comissaris dels museus, passen més temps formulant les seves tesis que mirant els objectes que sustenten aquestes tesis. Per als historiadors d’art contemporani més inclinats al pensament teòric les obres d’art no són generatives, són il·lustratives”. És precisament el parany que les obres d’art serveixen per “il·lustrar” les idees d’algun comissari, crític o historiador el que limita l’experiència de l’art i de la seva crítica. Potser caldria donar més “espai” a les obres, no ficar-les en calaixos mentals construïts a priori amb els materials que proporciona el vertigen, o fins i tot el pànic, que pot produir enfrontar-se a una peça a primera vista incomprensible.

Una possible “cura” per a aquesta estratègia hermenèutica tan generalitzada (aprofito aquestes línies per entonar un sentit mea culpa) la va donar Lucy Lippard ja el 1970, en el seu assaig “Change and Criticism: Consistency and Small Minds”: “Les recompenses de la crítica d’art resideixen en l’acte de mirar una obra d’art i de permetre a un mateix el temps d’experimentar i re-experimentar-la, de pensar, considerar, articular, vacil·lar i tornar a articular. La crítica d’art contemporani no és l’àmbit adequat per a algú que esperi tenir la raó en tot moment, o en la majoria de les ocasions. El canvi ràpid i no sempre significatiu necessita un criticisme il·lògic que creï un diàleg entre el fet històric, el visual i l’opinió d’una “forma oberta”, en comptes d’intentar establir un sistema pedant que no permet variacions i que és únicament perfecte en les seves pròpies limitacions. La idea d’autocorrecció és precisament el més interessant de la crítica d’art. Oscar Wilde va dir que “la crítica és la més alta forma d’autobiografia. Jo desitjaria que no fos autobiografia o auto-expressió, sinó auto-didàctica, una mostra impresa del procés d’aprenentatge i, idealment, una demostració que l’art discutit és estimulant”.

Què ens estava dient Lippard fa ja 42 anys? Que la crítica és un procés orgànic, mutable i que en el seu nom està permès equivocar-se. La seva cita implica també que una de les funcions de la crítica és fomentar el debat i la discussió. I si hi ha alguna cosa que impossibilita això és la presència asfixiant del consens generalitzat a l’escena de l’art internacional. La crítica pateix una crisi que ha de ser afrontada, amb valentia i generositat, en públic: en els fòrums on els crítics parlen entre ells i a les seves audiències. Per aquest motiu, més enllà de valorar els resultats de certa conferència o d´una altra, és encoratjador que aquestes conferències, o projectes editorials com el fantàstic “Judgment and Contemporary Art Criticism”, estiguin tenint lloc en ràpida successió en aquests últims anys. Però sobretot el crític ha d’estudiar-se a si mateix. Com a escriptor, s’enfronta al seu treball en solitari i poques vegades sap quines opinions o efectes seus textos poden arribar a suscitar. És en aquesta soledat, i en l’exercici d’exigència i autocorrecció que l’acompanya, on la crisi de la crítica d’art pot començar a ser combatuda.