La militarització del present

“Està bé seguir usant roba de camuflatge amb aquest clima polític?” (“Is it OK for Me to Wear Camo in This Political Climate?”) La pregunta de Vanessa Friedman al New York Times sobrevola l’espai aeri fent-se sentir intensament: el 2025, hi ha pocs gestos que quedin fora de perill de la gramàtica bèl·lica. “Portar camuflatge ja no és un altre joc de la moda, sinó una elecció carregada en un clima de guerres actives i fractures internes”, argumentava. Un veterà entrevistat a l’assaig afegia que, en temps d’invasió i genocidi, vestir-lo sense haver servit a l’exèrcit equival al que ells anomenen un “stolen valor”.

Una peça de roba que abans remetia a l’estètica urbana desacomplexada o al reciclatge del punk, ara es llegeix com a adhesió o burla, i la presa de posició és una cosa inevitable. Encara que pugui semblar un indicador aïllat, acaba sintonitzant amb una “militarització del present” que avança a través del que és quotidià, digital i simbòlic. Uniformes, posicionaments, tàctiques, enfrontaments.

“Si vols crear un esdeveniment monocultural, comença una guerra”, postulava Nick Susi en una tesi recent. Super Bowl, Trump VS qualsevol altre polític, Drake VS Kendrick, La Vetllada de l’Any: el que unifica avui l’atenció global és l’espectacle del combat. Enrere van quedar els grans relats compartits que aconseguien que tots parléssim del mateix alhora. Ara, el camp gravitacional compartit només s’activa si es reprodueix l’estructura de la confrontació: dos bàndols, un combat, un vencedor. Entreteniment i entrenament per a un momentum on tot s’ordena en termes d’atac i defensa.

El “VS” (“versus”) aconsegueix instrumentalitzar-ho tot. La divergència és la presa de l’engagement i l’entreteniment de masses deixa de perseguir el consens per l’antagonisme: els algoritmes premien el polaritzant perquè el polaritzant assegura la interacció. Així, un streamer humiliant un altre, una influencer massacrant una altra, una rapera atacant el seu rival per venjança en ple concert o un fil de Instagram ple de comentaris feridors en totes direccions. El que abans eren disputes marginals ara es programen com a batalles rituals multiformat que generen la dopamina col·lectiva. “Hem tornat al Colosseu”.

“Reclutament, cohesió i cartografia del camp”

I els gladiadors deuen sortir d’algun lloc. El que és bèl·lic es trasllada al que és afectiu en com es capturen els cossos joves i se’ls mobilitza cap a l’horitzó de confrontació. Joshua Citarella ho va explicar amb claredat fa uns quants anys: el procés de radicalització no depèn únicament d’algorismes, sinó de la combinació de carències (seguretat, significat, connexió) que troben llera en “pipelines” culturals que actuen com a embuts cap a posicions més dures. Per això les plataformes de streaming, els lives a KICK o els pòdcasts de “bros” exhibicionistes es converteixin en casernes d’iniciació on la masculinitat s’aferma a través de la pugna.

Si aquests “embuts de radicalització” funcionen com a canals de reclutament individual, el que passa en paral·lel és que les comunitats necessiten relats compartits per mantenir-se unides. No n’hi ha prou amb captar subjectes aïllats. Aquí és útil la Symbolic Convergence Theory d’Ernest Bormann: els grups consoliden identitats mitjançant relats dramàtics que en reforcen la cohesió. En xarxes, aquests relats es formen com a guerres morals, on el linxament digital, les microviolències o la humiliació pública compleixen una funció gairebé ritualística. Afirmen la pertinença alhora que combaten allò aliè o castiguen allò impropi.

Després només queda netejar l’arma, recarregar munició i fer mems. De fet, ara que ho comentes, fins i tot podríem observar el Political Compass, amb els seus quatre quadrants acolorits, com un diagrama de guerra interoperable. Left/Right, Libertarian/Authoritarian. El mateix podríem dir d’altres marcs ideològics que poblen Internet, com ara la Horseshoe Theory o el Nolan Chart.

Lluny de ser simples plantilles memètiques, aquests esquemes actuen com a taulers: imposen un marc perceptiu que defineix quines posicions són viables i quines queden desqualificades, alhora que dificulten la tasca d’imaginar-se el fora. Ningú no veu més enllà de la guerra quan s’està lliurant la guerra. En altres paraules: si la lògica que ambienta i transpira és la bèl·lica, aquests frameworks s’integren a la militarització generalitzada de la cultura. El Political Compass és tan violent com l’uniforme de camuflatge: no incita ningú a disparar però sí que disciplina la imaginació política i la subjuga a un camp tancat.

“La batalla per la percepció”

Aquest recorregut va del que és purament estètic, passant per allò emocional/visceral, arribant a allò afectiu i ara culminant en allò perceptiu. Un article com aquest, llavors, no pot seguir sense esmentar Jean Baudrillard i el seu exemplar La guerra del Golfo no ha tenido lugar (1991): allà es teoritza que allò bèl·lic es lliura sobretot a les pantalles, perquè “la representació substitueix l’experiència, i la guerra es converteix en flux d’imatges administrades”. Dels horrorosos vídeos de bombardejos i nens morts a Gaza als vídeos de l’assassinat de Charlie Kirk o qualsevol fil a X on es desxifra informació en directe sobre el conflicte a Ucraïna. La retransmissió constant converteix la guerra en un espectacle permanent, en un simulacre que produeix tanta adhesió com esgotament.

Si la percepció és el nostre veritable camp de batalla, el desplegament de la intel·ligència artificial com a “arma invisible” (o allò que Ahmed Banafa descriu com a “algorismes de guerra”) només complica la nostra supervivència: aquests instruments estratègics són capaços de simular escenaris, optimitzar atacs i produir propaganda a escala industrial. El que abans depenia de cadenes de comandament jeràrquiques avui es pot delegar en models generatius que dissenyen realitats plausibles: des de la predicció de moviments enemics fins a la fabricació de narratives i deepfakes que en justifiquin l’aniquilació.

Ara qualsevol exèrcit pot inundar amb imatges sintètiques un escenari perceptiu, ja no només per confondre els experts o l’opinió pública. Implícitament es busca corroir la seguretat (perceptiva) de les majories via suggestió algorítmica, passi el que passi a l’espai públic. El que és decisiu ja no és guanyar o imposar-se “en el terreny”, sinó la captura de la percepció global. El que als anys 80 es denominava perception management es reconfigura avui com a cognitive warfare: controlar allò que es creu i allò que es considera possible de creure. La pugna final és condicionar com s’interpretaran els fets.

La guerra es respira: el seu camp semàntic ens envolta des de la dialèctica tòxica d’un intercanvi de comentaris a una xarxa social fins a les regles que se’ns imposen per percebre (i, per tant, experienciar) el món. I si ens aturem a escoltar, què sentim? l’ansietat pesa, el futur es clou a base de catàstrofes que es van amuntegant.

Però quan tot s’esfondra, paradoxalment, la guerra ofereix almenys un marc llegible, amb enemics clars i bans reconeixibles. Israel, Putin, Zelenski, un beef entre rapers o un fil viral entre wokes i ultradreta són dimensions diferents de la mateixa dramatúrgia confrontacional. La guerra funciona com l’última cola simbòlica capaç de sostenir una cultura que ja no creu en projectes compartits i que organitza i canalitza el seu malestar a través de, justament, relats bèl·lics.

La “militarització del present” ho travessa tot: percepció, ment, mems, taulers, pantalles, munició, identitats, temps lliure, espectacles, posicionaments, què es pot decidir, les interaccions socials, els nostres discursos, expectatives i fins on se’ns permet creure.