La mitja respiració de Yoko Ono

L’any 2005, Rosaura López Lorenzo, un gallega sensata i honesta, va publicar un llibre sobre els seus anys d’assistenta a casa de John Lennon i Yoko Ono. Recordo que totes les entrevistes que vaig escoltar durant la seva promoció giraven entorn l’eix de demostrar i confirmar que Lennon era un sant i Ono una bruixa. No obstant això, les respostes de Rosaura deixaven clar que Yoko sempre havia estat correcta amb ella, amable i l’havia ajudat quan ho havia necessitat. La decepció dels periodistes era palpable. Explico aquesta història perquè no deixa de ser simptomàtic que la reivindicació de la figura d’Ono a l’última dècada era un fet imparable que ha culminat en esdevenir octogenària. Ara sembla que de sobte es descobreix que aquesta dona menuda és “alguna cosa més que”. Sincerament, m’alegra que això li passi mentre encara és viva.

Moltes de les peces de Yoko Ono són instruccions, pautes dirigides al públic, i és a partir d’aquest fet que comença l’exposició retrospectiva que el Museu Guggenheim de Bilbao acull sobre l’artista nipona sota el títol “Yoko Ono. Half-A-Wind Show. Retrospectiva”. La qualitat atemporal, que com una aura recorre el treball d’Ono a través de “les seves” instruccions, ens anteposa un temps que ja no és el nostre i ens mostra -deixant-nos amb un cert sentiment de malenconia- el que va poder ser i es va malmetre. A això hi ajuda la disposició de la mostra, que reuneix prop de dues-centes obres que pretenen condensar gairebé seixanta anys de dedicació a l’art; des de mitjans dels anys cinquanta fins a l’actualitat, juntament amb una versió renovada la seva obra “Moving Mountains” expressament creada per a aquesta exposició. En ella es convida l’espectador a ficar-se dins les bosses que hi ha a la sala per formar escultures mòbils al ritme de la cançó “Moving Mountains”, pertanyent al seu àlbum “Between My Head And The Sky”.

D’aquesta manera, s’aprecia que l’element activista no deixa d’estar present en les obres de Yoko Ono, les quals insten l’espectador a participar en el seu procés d’una forma o una altra -per exemple mitjançant la intervenció violenta directa (“Cut Piece”, 1964) o també per la descontextualització (“Ceiling Painting”)-, però gairebé persistentment de forma abrupta i no sempre física. Es veu en els treballs una ferocitat verbal irònica; per exemple, dins del seu llibre “Pomelo” de 1964 -una col·lecció d’instruccions poètiques per provocar obres d’art, i publicada en espanyol per la Universitat de Castella-la Manxa-; a la peça “Enregistrament III” després d’indicar-nos que enregistrem el so de la neu, ens demana que no ho escoltem i destinem la cinta (quan encara gravàvem en cinta magnetofònica) a embolicar regals.

Com no podia ser d’una altra manera, el moviment Fluxus és present a la retrospectiva, no només en obres, sinó també en les activitats que envolten la mostra. Tallers, concerts i performances, duts a terme alguns d’ells per la mateixa artista, com el concert inaugural de l’exposició, segueixen sota la inspiració de la re-apropiació temporal de la qual es va fer ressò la performance de les dècades dels anys seixanta i setanta. Treballs com “Lion Wrapping Event” (1967), o “Destruction in the Arts Symposium (DIAS)”, Londres 1966, es poden veure a la segona part de la mostra, a la qual segueixen els seus treballs d’instal·lació, cinematografia i obres recents. El tancament final el donen les seves obres de producció musical, potser la part més interessant i menys coneguda d’Ono. Les peces acústiques són veritables camps d’experimentació en els quals l’artista desplega tot el seu potencial vocal i coneixements compositius. Imprevisibles, són el millor reflex de l’esperit artístic (la mitja respiració?) de Yoko Ono; el camp auditiu no deixa de generar contínues significacions que trenquen de manera abrupta que per inèrcia espera l’oïda.