La núvia i els solters

Observant la lògica implacable de l’exposició del Barbican de Londres “The Bride and the Bachelors; Duchamp with Cage, Cunningham, Rauschenberg and Johns” , resulta sorprenent que no s’hagi fet abans. La relació de Duchamp amb la resta d’artistes esmentats, així com l’estreta relació d’aquests entre ells bé s’ho mereix. Aquesta exposició és una prova palmària que la disciplina de la història de l’art necessita del comissariat per reactivar el passat presentant-lo com actual i viu.

Aquesta ambiciosa mostra transatlàntica torna a posar l’espectador sobre la pista a Duchamp, mentre el connecta amb la recepció del seu llegat als Estats Units. Partint d’una idea de Carlos Basualdo i per iniciativa del Philadelphia Museum of Art, “The Bride and the Bachelors” serveix per observar les obres cabdals de Duchamp, ara sota una nova llum, enriquint-se de les lectures creuades i múltiples de Cage; Cunningham; Rauschenberg i Johns. El resultat de tant de talent junt només pot ser brillant, i més si la pròpia exposició funciona com un dispositiu íntegre o una màquina espai-temporal.

Gran part d’aquesta organicitat es deu a l’artista francès Philippe Parreno, que ha muntat la mise en scène. No sorprèn que hagi estat ell qui li ha donat forma, acostumat com està a proporcionar sentit a les seves pròpies exposicions individuals com una suma d’ambients, sons, llums i obres realitzades moltes d’elles en col·laboració. És com si aquest principi de col·laboració, que per a l’artista francès és tan important, s’hagués projectat al passat i a d’altres artistes històrics.

Convé recordar que Parreno ha estat sempre un admirador i seguidor d’aquests mateixos artistes que ara organitza. És el cas de la inclusió de White Painting (1951), de Robert Rauschenberg, en una de les seves exposicions anteriors. L’any 2001, Parreno va rodar a Noruega una petita pel·lícula, seguint l’estil d’un anunci comercial i d’un minut de durada, que portava per títol El somni d’una cosa (The Dream of a Thing). Un any més tard, al Portikus de Frankfurt, la va projectar sobre la pintura de Rauschenberg durant 4 minuts 33 segons, en una referència explícita a la cèlebre obra de Cage. Tot un recordatori del qüestionament de l’objecte per mitjà del desplaçament i la submissió a les variants de context que conforma el seu art. Amb aquests antecedents, no sorprèn que Parreno s’encarregui d’activar un dispositiu que, afortunadament, no té res a veure amb allò “relacional” (a no ser que alguna ment deformada el vegi encara d’aquesta manera).

El que s’ofereix a la vista bé val la pena. A la planta baixa es disposa La núvia (1912), obra emblemàtica de Duchamp que desencadena la resta de la “màquina” expositiva, passant tot seguit a La núvia despullada pels seus solters, fins i tot, El gran vidre (1915-1923 ). Al centre de l’espai se situa un “dance floor” per a representacions de dansa i de performance, mentre que del sostre penja Walkaround Time (1968), l’escenografia creada per Jasper Johns sota la inspiració d’El gran vidre, i que el pintor va idear durant el seu període de director artístic a la Merce Cunningham Dance Company, de 1967 a 1980. Tot un exemple de col·laboració interdisciplinar entre els artistes. Aquesta part és històricament valuosa i expositivament admirable. A això cal sumar-li la banda sonora que recorre l’espai. L’espectador pot llegir el que està escoltant gràcies a unes cartel·les lluminoses oscil·lants denominades “Fireflies”. L’orquestració d’aquesta banda sonora introdueix un aspecte fantasmal, abstracte i d’una enorme poètica. Per exemple, una d’aquestes bandes sonores és una peça de dansa que l’espectador només pot sentir. Parreno va gravar els passos i sorolls d’una peça de Cunningham a Nova York, i ara la peça “s’escolta” a l’escenari buit i il·luminat del Barbican. A la planta superior, l’exposició es perllonga creant associacions encara més entreteixides entre tots els artistes. El ball amb Duchamp es manté durant molt temps a l’aire. Passin a veure’l.