La política antimigratòria europea i la instrumentalització de la migració

Mentre les guerres i els conflictes a l’Orient Mitjà, Ucraïna, Àfrica i altres regions obliguen milions de persones a abandonar les seves llars i convertir-se en refugiades, Europa respon tancant encara més les seves fronteres: devolucions forçades, naufragis, deportacions, lleis i normatives racistes, tant escala de la Unió Europea com de cada estat membre. És ben sabut que, per múltiples raons, la majoria dels qui fugen de la guerra busquen refugi en països veïns i no a Europa. Per exemple, mentre continua el genocidi del poble palestí a Gaza i la guerra i els atacs d’Israel s’estenen al Líban, Síria, Iemen i altres llocs, o mentre la guerra civil al Sudan ha desplaçat, segons l’ONU, a nou milions de persones, no s’ha registrat cap onada de refugiats cap a Europa. Malgrat això, el discurs alarmista dels països europeus sobre la gestió dels fluxos migratoris i la reproducció del relat de l’anomenada “crisi dels refugiats” no sols no para, sinó que adquireix dimensions cada vegada més perilloses.

El nou Pacte de Migració, aprovat recentment pels estats membres de la UE, arrasa amb les últimes restes de drets humans i fa saltar per l’aire la Convenció de Ginebra per a la protecció de les persones refugiades. L’asil polític, entès com a dret individual per a qualsevol persona perseguida, ha estat abolit de facto. L’estatus de protecció internacional que alguns països europeus atorguen als pocs refugiats que aconsegueixen arribar a sòl europeu és cada cop més precari: pot ser retirat de manera automàtica o quedar anul·lat mitjançant decisions polítiques exprés. El cas de Síria és un exemple clar: després de la caiguda del règim d’Al Asad, els països europeus es van afanyar a bloquejar les sol·licituds d’asil dels refugiats sirians, deixant-los en una situació de total incertesa. Una decisió que vulnera flagrantment la Convenció de Ginebra.

Països tercers “segurs” i externalització de fronteres

La nova fase de la política antimigratòria passa pels acords entre països europeus i “tercers països segurs” per deportar forçosament a persones refugiades contra la seva voluntat. El Regne Unit fa temps que intenta expulsar a persones refugiades a Ruanda. Itàlia, altrament, ha signat un acord similar amb Albània, finançant centres de detenció i enviant ja a desenes de refugiats a aquest país. Alemanya ha aconseguit un pacte amb l’Uzbekistan per a deportar allí a persones afganeses. Altres països europeus busquen acords semblants amb diferents estats.

Però hi ha un element afegit en aquesta estratègia: la barata de refugiats “no desitjats” per migrants “útils”, convertits en mà d’obra barata. Per exemple, l’acord entre Alemanya i l’Uzbekistan inclou que, per cada afganès deportat a l’Uzbekistan, Alemanya acceptarà treballadors uzbeks qualificats. A Grècia, la política antimigratòria va acompanyada de nous acords amb el Pakistan, Bangladesh o l’Índia per a l’arribada de treballadors temporers. En altres paraules: els migrants legals i permanents, que podrien arribar a reclamar drets, i les persones refugiades, algunes d’elles especialment vulnerables, són substituïdes per treballadors precaris, sense drets, sense estabilitat i fàcilment controlables.

Turquia, país que ni tan sols és segur per als seus propis ciutadans, va ser declarada “país segur” per la UE i els seus estats membres. Des del vergonyós acord UE-Turquia de 2016, que va convertir les illes de l’Egeu en “presons a cel obert” per a desenes de milers de refugiats, fins a la decisió inacceptable del govern grec de considerar Turquia com a país segur per a refugiats de Síria, l’Afganistan, el Pakistan, Bangladesh i Somàlia, tota la lògica és la mateixa: externalització de fronteres. La pregunta és inevitable: fins a on arriben, exactament, les fronteres, físiques o no, d’Europa?

La instrumentalització de la migració com a eina de dretanització social

La realitat és que cap d’aquests països (el Regne Unit, Alemanya, Itàlia) ha aconseguit executar deportacions massives cap a aquests tercers països “segurs”. No sols pel cost desorbitat del procés, sinó també pels bloquejos legals. El recent intent d’Itàlia de deportar a 12 refugiats a Albània va ser immediatament frenat per una decisió judicial que va declarar il·legal la mesura i va obligar a retornar als refugiats a territori italià. Aquest episodi revela altres aspectes de l’estratègia de la ultradreta italiana, que sabia per endavant que els tribunals bloquejarien l’operació. La seva resposta va ser clara: “Tenim el mandat del poble italià per a fer el que fem. Els jutges són massa progressistes i ens posen obstacles. Nosaltres saltarem tots els obstacles legals”. La propaganda ultradretana italiana utilitza a migrants i refugiats com a bocs expiatoris amb l’objectiu d’endurir i dretanitzar encara més a la societat.

A Alemanya, la situació és similar. Alguns incidents aïllats de violència relacionats amb migrants han servit com a excusa per a activar tot un pla nacional antimigratori: deportacions, controls a les fronteres terrestres i acords amb tercers països considerats “segurs”.

Mentre les guerres —amb la complicitat, quan no amb la participació directa, dels països europeus— continuen sense final a la vista, l’enduriment de les fronteres, el tancament de refugiats en condicions inhumanes i l’estigmatització racista, tant social com institucional, no detindran l’arribada de persones refugiades. Només multiplicaran les morts en els passos fronterers, dins i fora d’Europa.

A Grècia, els naufragis mortals, molts d’ells durant operacions de devolucions en calent, que succeeixen malgrat les denúncies d’organitzacions humanitàries i de drets humans. Els qui aconsegueixen arribar són amuntegats en condicions infrahumanes en els camps d’internament. En algunes illes, com Samos, la població refugiada supera amb escreix la capacitat del camp de refugiats. Els tallaments d’aigua i la falta d’accés a béns bàsics fan que la vida sigui senzillament invivible.