La reparació s’hauria de centrar en com aturar el model extractivista

Yuderkys Espinosa-Miñoso una de les veus destacades en espais de l’acadèmia i l’activisme del pensament decolonial i sobretot dels feminismes decolonials, ens va parlar, des de la seva perspectiva, entorn la qüestió de “reparació i restitució”

Yuderkys Espinosa Miñoso: Jo acabo de venir del cim Afrodescendent de Puerto Rico que s’està desenvolupant des de fa tres anys a Puerto Rico, sota la coordinació de la gran poeta i escriptora Mayra Santos Febres. Aquesta cimera 2024 es va dedicar a la qüestió d’Haití i es va parlar molt del tema de la “reparació”.

Respecte a l’agenda de reparació, del que he pogut rastrejar sense haver estat directament involucrada, en rescato almenys dues posicions. Per això em serveix recordar la consigna del grup Ayllu^[1]Col·lectiu d’accions anticolonials I dicidències sexuals I de gènere. Realitzem investigació artística. Madrid/Barcelona. “Torneu-nos l’or”^[2]L’Ontologia Relacional sorgeix del nomenat gir ontològic des de les ciències socials amb pensadors com el colombià Artur Escobar qui afirma que “són aquelles en les quals els móns … Continue reading , la qual es pot interpretar de dues maneres. La primera té a veure amb l’or i el seu valor monetari en el context del capital. Així, la reparació es tractaria d’una reparació monetària el que amb alguns intel·lectuals i companys decolonials com Agustin Laó Montes i Ochy Curiel nomenem com l’agenda Liberal de les reparacions. És la posició que tinc entès que porta la davantera en la discussió que s’està duent a terme a nivell de Nacions Unides sota la influència dels EUA, el Canadà i països d’Europa, però que, pel que sembla, estaria assumint també persones com Epsy Campbell, Ex primera vicepresidenta de la República de Costa Rica i qui va presidir el Fòrum Permanent d’Afrodescendents de les Nacions Unides fins fa poc. La proposta és la de crear un fons monetari dedicat a les persones i comunitats afrodescendents. Estic parlant des de l’agenda afrodescendent, no sé quins són els debats i posicions del moviment sobre aquest punt.

D’altra banda, hi ha el que podríem considerar com les posicions més radicals, mécis pròpies d’actors que s’identifiquen amb les lluites decolonials, si és que un podria anomenar-la així. Des d’aquest horitzó es comparteix la mirada de quan es parla de “Toneu-nos l’or”, estem apel·lant a una metàfora on l’or no és una cosa que tingui a veure amb els diners i el valor monetari. El que es van emportar, el que han usufructuat, allò robat dels nostres territoris és d’índole molt més àmplia i profunda. No tot el que es van emportar era or. El que s’han emportat són uns modes de vida, de fer; es van emportar la nostra llibertat, van prendre els nostres territoris i van robar o van arrasar amb models de vida que hi havia estat sempre. Així, la reparació inclouria pensar en la cultura, les epistemologies, les vides convertides en mercaderia de la població sostreta d’Àfrica per mitjà del tràfic esclau. En l’esclavitud, no hi ha plusvàlua com a tal, a la persona esclavitzada no se’l reconeix com a humà, per tant, no hi ha paga com a tal, simplement es proveeixen les condicions per amb prou feines mantenir-te viu per a continuar treballant i/o per a continuar parint nous esclaus. Així, es considera que el deute històric no és saldable mitjançant sumes monetàries, com se’ls hi posa un preu als mons destruïts, a les poblacions humanes i no humanes explotades, destruïdes i desaparegudes?

La reparació, aquí, es torna una altra cosa la qual no és la sortida més fàcil en termes de diners. Uns diners que ja són tacats de sang, no? Perquè aquests diners són la conseqüència d’una explotació sistemàtica, no tan sols d’éssers humans sinó també d’éssers no humans. La qüestió de la reparació tindria relació amb com frenar l’avanç d’un model extractivista, el model de mort, com l’anomenen molts moviments territorials a Abya Yala. Aturar aquest sistema món modern que no para d’expandir-se i que ens està portant a la destrucció de tot el que existeix. Ens està portant a la possible desaparició del planeta. Aquesta idea de reparació  ressona amb uns certs esforços que apareixen a Europa els últims anys contra el canvi climàtic, moviments ecològics de cures del planeta. Perquè molt del que es va destruir i del que caldria reparar, són models de vida, d’existència basats en principis de complementarietat i cures mútues. Es tractaria, al final, de veure l’agenda de reparacions com una oportunitat per a frenar la possibilitat de desaparició del planeta.

Així mateix, una de les qüestions que dèiem a la Cimera Afro 2024, és que no es pot pensar i fer un debat sobre reparació sense posar a Haití al focus. Perquè estem parlant molt de Palestina, però poc d’Haití i això és, si menys no, sospitós. Ningú parla del genocidi al Congo, a Sudan i a altres pobles escalabornats per l’avanç de la colonialitat. Això és urgent. Haití, en particular, fa mal per la seva gesta de ser el primer poble que es va aixecar contra l’esclavitud i contra l’empresa colonial. Justament per aquesta lluita, a Haití se li va imposar un càstig que el va condemnar històricament a un atzucac. És, ara per ara, un dels pobles en pitjors condicions a Amèrica Llatina i El Carib. La pobresa i la crisi sociopolítica en la qual es troba Haití des de fa dècades té a veure amb el fet que se’l va obligar a pagar un deute gegant a França com a compensació pels ingressos que va perdre en abolir l’esclavitud. Paradoxalment, a Haití se li va imposar la primera reparació, i va ser una reparació per a la colònia.

Roda de premsa de l’exposició “Antifuturisme Cimarró”, realitzada a Arts Santa Mònica i Centre d’Image La Virreina (Barcelona, ​​2023). Cortesia Yuderkis Espinosa Miñoso i Katia Sepulveda

Nancy Garín:I pel que fa a la qual podríem dir cultura i el camp de l’art?

Y.E.M.: Si parlem en termes culturals, de les produccions creatives i l’art, també hi ha un deute històric amb els nostres pobles. Europa es va apropiar i va robar molts artefactes i peces artístiques produïdes per les nostres societats. Aquest és un tema adscrit a l’agenda crítica del camp de l’art i la decolonialitat. En un text que vaig escriure fa poc em pregunto si aquesta agenda de reparació es tracta d’entrar al Museu o de dinamitar-lo.

Perquè una part del moviment d’artistes del sud global ha apostat per la reparació en termes d’inclusió, és a dir, exigir un espai dins del museu per als artistes indígenes i afrodescendents, i reclamar la valoració de les seves obres en el mercat de l’art. Es podria afirmar sense por d’equivocar-se que la crítica decolonial al camp de l’art es va decantar en l’obertura i producció de petits nínxols i espais d’inclusió i apreciació de les obres d’artistes provinents dels mons rebutjats per la modernitat i vistos com a incapaços de crear bellesa. Això és important, per descomptat, i per als nostres artistes resulta en una esperança d’alleujar la seva vida en tan males condicions.

Tanmateix, sabem que amb prou feines és un tall superficial al sistema. Les males condicions continuen, ja que moltes vegades entrar al museu és entrar amb baix pressupost, com si els estiguessin fent un favor deixant-los entrar. En el concret no hi ha cap canvi en les normatives de valorització de les obres ni en termes monetaris, ni en termes de crítica d’art, que continua estant reglamentada per estàndards produïts per occident, on les produccions col·lectives i provinents dels pobles no europeus continuen sent vistes com a artesania o com a art menor.

En els darrers anys hi ha iniciatives com la del Museu Reina Sofia que ha adquirit peces per a la seva col·lecció permanent d’artistes racialitzats o del sud global , però que en la majoria dels casos són donacions. D’aquesta manera, moltes d’aquestes iniciatives de reparació queden en permetre l’entrada als seus espais però sota condicions desiguals. El museu com a institució colonial accedeix a deixar entrar en alguns assumint que el fet de permetre l’entrada ja és suficient.

Continuem atrapats en una espècie de sortida liberal de la qüestió de la reparació. Perquè entrar al fons de la qüestió implicaria una revisió dels fonaments del camp de l’art. D’allò que es considera bell, el que ontològicament, per a Europa, té la qualitat i la potestat de ser considerat art,  que realment conta en la història de l’art. Els criteris de valoració per a determinar què és bell o què és art aquest és un tema que hauria d’estar dins el debat de la reparació.

D’altra banda, hauríem de considerar també que molts dels grans moviments artístics que han ocorregut a Europa i que tenen un valor dins de la història de l’art, la majoria, van començar amb un robatori, un extractivisme a les produccions culturals dels pobles d’Àfrica, Amèrica Llatina i altres latituds.

N.G.: Pel que fa al tema de retornar els objectes extrets de la colonització i que estan als museus occidentals com a gest de “descolonitzar-se” o de reparació, que ara es proposa des de les institucions europees, sota les seves regles, això sí. Creus que pot ser un gest de “reparació i restitució”?

Y.E.M.: Recordo un reflexió de Gloria Anzaldúa, en què diu que la diferència entre l’art modern i les obres artístiques al món ancestral és que per a nosaltres això que nomenen com a objectes artístics en realitat forma part d’un contínuum de la vida comunitària. Es tracta de veure aquestes produccions com a part de la reproducció de la vida col·lectiva, quotidiana o transcendental. Per a Anzaldúa, igual que per a l’art maia, l’art o la producció creativa té una funció comunitària, espiritual i de producció de món. Tot el contrari del que fa el camp de l’art dins la modernitat europea, el qual separa el producte de la vida i el torna objecte per a la seva contemplació. Així el producte esdevé peça amb valor d’intercanvi, s’exhibeix en espais fora de la quotidianitat; es penja en una paret.

El problema formulat des de les metròpolis per curadors i administradors de museus sobre com cuidar els “objectes” retornats a manera de garantir la seva preservació, presentat com a obstacle per a la efectivització de la devolució de les “peces” robades, és un problema sens dubte formulat des del tractament occidental. En les nostres tradicions això no seria la pregunta substantiva. La preservació objectual és una preocupació occidental però sabem que hi ha altres maneres de construcció de memòria que estan integrades a la manera de fer i a la vida. D’altra banda, els nostres pobles han tingut tecnologies antiquíssimes per a preservar allò que es necessita. Estem parlant de dos llenguatges molt diferents. Cada poble tindrà la seva manera de guardar i preservar la memòria i les materialitats d’aquesta. Probablement no serà de la manera que occident considera que hauria de ser i serà la manera en què els nostres pobles diguin.

D’altra banda, pots estar segura que en aquesta carrera, occident, acabarà definint i imposant les condicions de preservació. Perquè el museu, els curadors, les galeries, etc; continuen imposant el seu model de preservació. Aquí és on les comunitats hauran de lluitar per mantenir la seva autonomia, de com resguardar allò que es retorni, si és que es concretés, perquè sigui part de la seva memòria. Però definitivament això no es pot quedar així. Si l’agenda de devolucions i reparacions dins de l’art es queda reduïda a la devolució tan sols és una petita part de tot el que cal fer.

Una agenda de reparació hauria de tenir com a propòsit, en primer lloc, que les institucions d’art definides per Europa i els EUA admetin que no té, com ha pretès adjudicar-se, la potestat de definir que té valor de bellesa en el món i que és art o no ho és. I aquesta és una discussió que no es veu gaire. Ho va fer un grup d’intel·lectuals que parlaven d’art i decolonialitat en la primera dècada d’aquest segle. Walter Mignolo, Adolfo Alban Achinte, Alanna Lockward, entre d’altres, van començar un moviment on van reflexionar molt de sobre l’Aesthetis fent la feina de revisar aquestes qüestions. Encara que el moviment ha impactat en mesura el camp de l’art, en termes de la seva pregunta als fonaments d’allò que està definint què és o no és art, es va quedar reduït a un petit grup d’intel·lectuals i artistes del “Tercer Món”.

Amb Katia Sepúlveda portem un projecte de recerca i expositiu des de fa uns anys que denominem “Anti-futurisme Cimarrón” i trobem un espai a Arts Santa Mónica i La Virreina^[3]Diverses autores. Colectivo Ayllu compiladora. «Torneu-nos l’or. Cosmovisions perverses i accions anticolonials». Colectivo Ayllu Matadero Centro De Residencias Art. Madrid, 2018 per a poder portar altres concepcions i treballar d’una altra manera, partint de la pregunta de com seria el món si Europa mai hagués existit i l’apliquem al camp artístic per a qüestionar els fonaments que sostenen l’art modern. La proposta es planteja la curadoria i el treball de l’artista racialitzat com a mode de mossèn de la ferida colonial, recuperem la idea de l’artista com a pont entre la materialitat i l’espiritual-comunitari. Caldrà veure quines repercussions té això en aquestes institucions europees amb les quals treballem. Soc escèptica pel que fa a aquest tema, però almenys espero haver-hi deixat empremta.

L’aposta continua sent veure de quina manera burxem aquest anomenat sistema de l’art que és part del sistema món modern i de la colonialitat. El problema no és només cap a fora, sinó  també cap a dins. El que hem vist és que l’obstacle no ve només de fora, allò realment perillós és quan tota una ventrada de treballadors de la cultura i de l’art, fins i tot aquells que es consideren compromesos amb la descolonització, accepten els modes de producció i avaluació de l’art europeu i posen en risc apostes que s’atreveixen a experimentar i transgredir la racionalitat eurocentrada i la norma imposada, desqualificant-les. D’aquesta gent també ens n’haurem de cuidar, ja que operen al servei del statu quo i la perpetuació de la colonialitat de l’art.

Part de l’exposició “Antifuturisme Cimarró” a Arts Santa Mònica (Barcelona, ​​2023). Cortesia Yuderkis Espinosa Miñoso i Katia Sepulveda

(Imatge de portada: Ordenança del 17 d’abril de 1825 on es concedeix la Independència a Haití sota reparació econòmica als colons francesos que deixessin el territori. Els drets d’imatge CC. Archivo:Ordonnance du 17 avril 1825 qui concède l’indépendance aux Habitans actuels de la partie française de Saint-Domingue.png – Wikipedia, la enciclopedia libre)