La trampa del crowdfunding

Abans que res, voldria aclarir una cosa: el micro-mecenatge (o crowdfunding) em sembla una bona idea. La possibilitat d’utilitzar les xarxes digitals per a finançar projectes mitjançant la suma de petites aportacions d’una infinitat de persones poden ser de gran utilitat per a múltiples iniciatives culturals. Poden ser una bona manera d’aconseguir diners però per a projectes que, tot i el seu interès, no aconsegueixen finançar mitjançant els camins tradicionals. Potencialment, el crowdfunding pot atorgar un major marge de llibertat als creadors, en la mesura que els atorga una major independència davant d’institucions i empreses. Per aquest motiu, crec que iniciatives com Goteo són encomiables.

No obstant, no puc deixar de sentir certa incomoditat davant l’entusiasme que el crowdfunding desperta entre tots els sectors més tecno-centristes del món cultural. M’inquieta escoltar cada vegada més veus que troben en les diferents modalitats de micro-mecenatge la solució al desmantellament del teixit cultural com a conseqüència de les polítiques empreses per diferents administracions públiques al nostre país recentment. Sembla com si el finançament multitudinari representés una verdadera alternativa a la situació d’abandonament per part dels poders públics que pateix la cultura en aquests moments.

En realitat, l’entusiasme –de vegades ingeni- que desperta el crowdfunding no difereix massa de l’atracció que exerceix el mecenatge o el patrocini privat en certs sectors del món de la cultura. En ambdós casos, ens trobem amb una voluntat més o menys conscient d’enfortir la privatització de la cultura. Es tracta d’augmentar la participació del capital privat a la creació, en uns moments en els que les polítiques públiques de promoció cultural estan en franc retrocés. Després de tot, no deixa de resultar sorprenent que la incentivació de mecanismes de finançament privat per als projectes creatius, ja sigui mitjançant el patrocini d’empreses i de grans fortunes, o de les aportacions de les multituds connectades en xarxa, corri de forma paral·lela a la destrucció de les xarxes públiques de producció i difusió de la cultura.

La defensa de les diferents formes de mecenatge ha tingut el seu caldo de cultiu en els discursos que carreguen contra la intervenció del poder públic en els diferents àmbits de la societat. Si es reclama una privatització de la cultura, implícitament, s’està reconeixent que l’Estat és incapaç de vetllar per la promoció i la difusió dels projectes creatius.

És innegable que, no poques vegades, les relacions entre els creadors i l’administració han estat marcades pel corporativisme. Tampoc es pot negar que l’Estat sovint ha procurant instrumentalitzar la cultura. No obstant, deixar el finançament de la cultura en mans privades comporta no menys perills El més evident d’ells és la pèrdua de la diversitat creativa. Els patrocinadors privats tendeixen a finançar els projectes que els poden oferir una major rendibilitat, ja sigui econòmica o en termes d’imatge.

Està clar que els projectes més crítics o més minoritaris –els quals, en ocasions, són també els més arriscats- tindrien cada vegada més dificultat per finançar-se en un sistema en el que els diners públics brillaran per la seva absència. Amb tots els seus defectes, les institucions públiques del nostre país van aconseguir que, en els últims anys, imperés una certa pluralitat de propostes i d’enfocs en el sistema creatiu local. I em sembla molt dubtós que aquesta diversitat es pogués preservar en una realitat completament dominada pel finançament privat.

Aquí és possible argumentar que el crowdfunding podria servir de contrapès al poder dels grans patrocinadors corporatius: el finançament de la multitud pot ajudar a que els projectes oblidats per les grans empreses aconsegueixin sortir endavant. I, hi ha alguna de veritat en aquesta afirmació: la xarxa ara fa possible que un públic disseminat per diferents parts del món mostri interès per iniciatives modestes i s’animi a promocionar-les.

No obstant, això no impedeix que treballs dignes d’interès, però incapaços d’atraure l’atenció de la multitud, passin desapercebuts. De vegades una bona tasca de màrqueting dins de les xarxes socials pot ser més útil que la qualitat intrínseca per a garantir l’èxit d’un projecte. Que una proposta cridi l’atenció en l’univers digital no és una garantia de que sigui de veritat interessant. La necessitat d’atraure l’atenció a Internet pot provocar que els creadors acabin optant per elaborar unes obres espectaculars però superficials. L’efecte viral que fa possible l’èxit de la majoria de projectes finançats mitjançant el crowdfunding pot resultar una barrera per a d’altres no menys bons.

El crowdfunding pot ser una bona alternativa per finançar projectes creatius, però no pot atorgar-se-li un lloc central en l’economia de la creació. Tenen raó els qui veuen en el micro-mecenatge massiu una eina útil per treure endavant moltes propostes que es troben a la “llarga cua” de la creació. No obstant, dipositar unes expectatives desmesurades al voltant seu poden contribuir a erosionar la diversitat que pretén promoure.