L’utopia fractal, presents propers

En la societat de l’1% i del tecno-feudalisme, els deliris financialitzadors aixequen castells de fum per donar resposta a una realitat exsangüe. Els tempos computacionals acceleren processos (im)productius i, amb ells, acceleren també l’experiència social del temps. En plena emergència climàtica, la mística econòmica hegemònica defensa les propietats curatives del creixement a ultrança. I entre tot aquest espectacle d’irrealitat augmentada, la imaginació social queda paralitzada, quan no capturada per les promeses i renders de l’escapisme bilionari.

La capacitat de projectar futurs està distribuïda desigualment. Igual que no tothom pot construir “fets” (aquestes coses innegables que sostenen la realitat), tampoc tothom té la mateixa capacitat de produir visions del que passarà capaces de ser considerades desitjables o inevitables. Tot i que una part considerable de la nostra espècie s’esforça a desplegar la seva agència cap a un demà ple de vida, l’agència del planeta es manifesta tossudament: fins i tot a aquells que encara voldrien escapar-se’n, ens assenyala límits que ens neguem a comprendre.

Té el futur una dimensió material? Quin rol té en el present? El futur s’experimenta en l’anticipació, que és una experiència present: neix quan ens projectem i es transforma en ansietat enfront d’una incertesa negativa o ens il·lumina quan el que ha de venir s’espera amb alegria. El futur té, doncs, una condició viscuda que s’expressa en expectatives que, quan són compartides, poden coordinar l’acció social per crear les condicions per a la realització d’allò volgut.

El fet és que, com diu Bifo Berardi, potser estem vivint una “captura paradigmàtica”, on les dinàmiques actuals aconsegueixen reduir la multiplicitat de possibilitats emergents. Marina Garcés ho formula com un “futur pòstum”: després de la modernitat dissenyant futurs per a tothom i de la postmodernitat celebrant un present inesgotable per a cada individu, ara sembla que no fem més que sobreviure, uns contra els altres, en un temps que només resta.

David Graeber i David Wengrow van publicar el 2021 The Dawn of Everything, un recorregut pels darrers 10.000 anys de la història de la humanitat. Al llibre hi qüestionen assumpcions fonamentals: que hi ha una forma social original “bona” o “dolenta”; que hi va haver un temps sense desigualtats socials ni consciència política; que alguna cosa va passar per canviar-ho; que “agricultura”, “civilització” i “complexitat” sempre arriben amb un cost en llibertats; o que les relacions igualitàries només són possibles en grups petits, però no poden donar-se a escala de ciutat o nació. Amb evidències, neguen aquestes aproximacions i, amb això, a més d’apropar-nos a passats més rigorosos, amplien el ventall del possible, però sobretot reforcen la realitat que sempre podem desfer camins que no ens serveixen.

Davant aquesta “mort del futur”, i havent vist els límits d’un disseny especulatiu sovint estèril més enllà d’estimular imaginació, què podem fer com a professionals del disseny? Com posar la nostra pràctica al servei de realitats radicalment millors sense reproduir les inèrcies absolutistes d’enginyeria social del disseny modernista? I com poden aquestes utopies nodrir-se i co-evolucionar amb la imaginació prefigurativa dels moviments socials i d’altres agents cuidant dels béns comuns i tot allò que sosté la vida?

Al segle XVI Thomas More va escriure Utopia, una ficció satírica que descrivia una societat on, entre altres qüestions, la propietat del sòl se sostenia en formes col·lectives. Aquesta utopia, aparentment ensorrada avui per l’especulació immobiliària, segueix ben viva en molts llocs del món. Un exemple proper és la nova onada d’habitatge cooperatiu que està sorgint a Catalunya, al País Valencià o a les Illes Balears. Aquest model estén la propietat col·lectiva dels habitatges i del sòl durant tota la fase de convivència, no només durant la construcció. Així s’extreu l’habitatge de les lògiques especulatives del mercat i se n’assegura l’assequibilitat.

Un altre aspecte fonamental és la vida comunitària. Mantenint l’espai privat de les llars, es reserva espai per serveis comuns com la bugaderia, àpats comunitaris, habitacions per convidades, canguratges o caixes de resistència. L’objectiu és redistribuir l’espai i el temps; repartir tasques, sumar o estalviar recursos, i promoure la interacció social per mirar de facilitar el dia a dia domèstic.

Bugaderia de La Borda (holon)

Aquí es pot observar una necessitat tangible (el dret a l’habitatge), una orientació afectiva (a voler viure més comunitàriament) i, alhora, un desig de transformació que treballa per fer popular, per estès i per assequible, aquest model. I és precisament aquesta orientació a la replicabilitat i a l’articulació el que fuig dels imaginaris de l’illa aïllada i l’orienta cap a l’arxipèlag. Aquest treball infraestructurant les transicions, moltes vegades invisible, es fa en espais col·lectius com la sectorial d’habitatge de la Xarxa d’Economia Solidària: generant instruments comunitaris, fent campanyes i co-dissenyant amb l’administració el terreny de joc a partir de regulacions, incentius i barreres. És una petita part d’un magma dens de persones i entitats comunitàries, cooperatives i públiques treballant per consolidar vies dignes pel dret a l’habitatge.

Aquestes primeres experiències són si es vol realitats utòpiques alhora que transicionals: tendres i vacil·lants, però capaces d’arrelar precedents. No ofereixen un futur de render, sinó una vivència física d’un present proper que literalment pots visitar. Més que un no-lloc (utopia, no topos), creen nous llocs: neutopies que projecten possibilitats des d’una realitat practicable. I d’aquesta tasca de fer avançar les transicions en destaquem dues característiques.

Per una banda, apostar per la quotidianitat com un espai clau des d’on generar trencaments íntims de la percepció del que és realitzable ara i aquí. Ja sigui un vespre qualsevol en un sopar comunitari; pagar, carregant al compte de sòcia productes de proximitat al supermercat cooperatiu del barri; o llegir les factures d’energies renovables de la cooperativa. No són només gestos: materialitzen expectatives compartides i fan de l’experiència material del dia a dia una prova del possible. Podríem dir que recullen el millor de l’ètica de la prefiguració: trobar el camí caminant, ara i aquí.

I per l’altre, fomentar l’aprenentatge social com a fil conductor de les transicions (habitatge, energia, mobilitat, agricultura). Encara predominen enfocaments de “canvi” social que busquen bales de plata, o que paralitzen quan l’escala i la magnitud del repte exigeixen implicació de tota la societat i diverses generacions. En sistemes complexos el que sembla cada cop més evident és la necessitat d’una mirada articuladora centrada a aprendre del sistema que conformem; una inclinació de l’acció social, i de les nostres pràctiques com a dissenyadores, que busqui sobretot la interrelació i l’alineació d’intervencions locals per amplificar l’impacte col·lectiu. I en tot això disputar valors i lògiques (habitatge com a dret o com a bé d’inversió) continua sent clau.

Dit això, és important ser honestos que aquest anar-fent no és només joia. La ràbia de les injustícies i la tristor per la vida que es perd se’ns barreja amb l’alegria de viure. Actuar dignament, ara i aquí, potser vol dir donar forma a presents propers que conjuguin l’atenció al dia a dia de les transicions amb l’aprenentatge social que les sostingui.

Captura de la plataforma d’aprenentatge comunitari Guia (holon)

Imatge per instagram per la Campanya ‘#GuanyemTerreny a l’especulació’ (XES)

(Imatge de portada: Tallers de co-disseny dels serveis comuns a La Borda)