La Ventafocs perduda (el fracàs del sistema art)

Sembla un conte de fades. Gairebé cada país té la seva biennal d’art. Alguns, dos, o més. Com Brasil – on té lloc la Biennal de Mercosur, a nivell mundial, l’esdeveniment amb més artistes dels últims temps (més de 400), i on s’obre un increïble edifici dedicat a l’art (Casa Daros, amb més d’onze mil metres quadrats d’àrea construïda)-. Creix la Biennal de l’Havana, de la qual va parlar aquí Paloma Checa l’estiu passat, en grandària i en vendes, visibilitzant l’obertura política i comercial de l’illa, assegurant la llibertat artística dels seus creadors. A la cita internacional de més prestigi, la Biennal de Venècia, hi participen artistes llatinoamericans en condicions dignes. En resum; els artistes del continent són capaços de mostrar el seu art als seus països, o fora, beneficiant-se d’una retribució adequada, en igualtat de condicions a un artista nascut a Nova York, Londres o Tòquio. El príncep del conte, l’espectador, va al ball de la mà de la ventafocs, la cultura, orgullós, feliç, i despreocupat per l’origen socioeconòmic de la seva somrient parella.

Efectivament, tot és un conte. Boicot dels artistes a la Biennal de Mercosur, que els conviden a participar i després no pot pagar-los. Tanca Casa Daros per problemes de finançament. Boicot a la Biennal de l’Havana per la censura i retenció de l’artista Tania Bruguera. Renúncia de Costa Rica al seu pavelló a la Biennal de Venècia per problemes econòmics (els artistes llatinoamericans del Pavelló de Llatinoamèrica han de pagar 6.000 euros per exposar). Problemes a la Biennal de Paraguai. Boicot dels artistes a la Biennal de Sao Paulo pel patrocini de l’Ambaixada d’Israel. Aquesta és la realitat.

Potser sigui millor mostrar una biennal buida, sense obres d’art, com a símbol del fracàs. És el que va fer el curador Ivo Mesquita a la Biennal de Sao Paulo de l’any 2008. El seu desencant cap als grans esdeveniments ha anat augmentant amb el pas dels anys. Quan li pregunto sobre les situacions esmentades, em contesta; “Mercosur: falta de professionalisme i experiència (a més d’educació) del curador en cap; falta de planificació financera i logística dels organitzadors; falta d’un pla B davant la crisi brasilera, que ja s’anunciava a mitjan 2014. Havana: bé, penso que segueixen havent-hi restes estalinistes tot i els canvis recents: censura i violació de drets. Punt. Casa Daros: moure les col·leccions entre Europa i Brasil amb la devaluació de la moneda brasilera, ha doblat els costos. Mantenir un equip professional contractat al Brasil també és molt car pels impostos que han de pagar, la seguretat social, els drets de treball. Tampoc es parla dels negocis dels Daros a …; Biennal Sao Paulo/boicot a Israel: Una altra vegada falta de comprensió per part de la Fundació Bienal (o el que és fer una exposició altament polititzada i no saber què fer quan la política real li toca a la porta)”.

A hores d’ara em pregunto pels beneficis dels grans esdeveniments, enfocats a un espectador forà, que té temps lliure i possibilitats de viatjar per veure una Biennal. És a dir, d’una classe socioeconòmica benestant. En aquests macro-esdeveniments s’instal·len milers i milers d’obres d’art, i ningú és capaç (per esgotament físic i mental) de dedicar més de deu segons a cada peça. El concepte curatorial es dilueix davant de tanta obra d’art. Per tal que el que s’ha exposat sigui efectiu, l’art que es mostra és simple, impactant, comprensible per qualsevol, i correcte. Per tal que un artista pugui cobrir la seva participació en aquests esdeveniments, i a més, proposar-hi una obra impactant, si no es fa servir la imaginació fan falta diners. Així doncs, els artistes que exposen aquí, són, llevat d’excepcions, d’una classe socioeconòmica benestant. Els patrocinadors el que busquen és que els seus esdeveniments tinguin rècord d’assistència, i que el seu logo aparegui en quants més mitjans, de més països, millor. Ni els espectadors, ni els curadors, ni els artistes, i ni molt menys els patrocinadors semblen preocupats en esdeveniments de menor escala, dedicats a la comunitat local; en projectes crítics amb el seu entorn, en aspectes relacionats amb problemàtiques de classe baixa, o en exposicions amb un concepte curatorial coherent.

L’artista Coco Fusco, davant la crisi de la Biennal de Mercosur, reflexiona sobre el que ha passat: “Crec que la situació parteix d’una crisi més profunda, que té a veure amb la relació entre les arts i el finançament cultural al Brasil. El mercat de l’art brasiler és massa dependent d’una molt petita elit conservadora, i el govern brasiler està encapçalat per un partit polític amb una educació molt populista orientada cap a la plataforma cultural. Hi ha diverses estructures d’impostos que permeten a les grans corporacions donar a cultura i estalviar-se impostos, però poden tirar dels fils de formes molt intrusives”.
És a dir; que cal revisar el paper del suport públic i privat a l’art. Com i qui regula això? ¿Es pot coordinar una plataforma global que analitzi el finançament dels esdeveniments artístics? La Biennial Foundation? ¿Segur? O ens abandonem a les iniciatives que parteixen des dels propis artistes, que plantegen boicots en els casos que més els afecten personalment, i als que no, via lliure? I a tot això, els espectadors, què opinen? Una opció, i perdó per tornar a la terra, seria que la iniciativa de revisar el finançament públic i privat d’un esdeveniment artístic sorgís dels professionals del sector (ja que tenen la informació i els mitjans), i a través d’una plataforma oberta convoquessin i fessin partícips del procés al públic, i que aquesta organització sorgís a la localitat d’allotjament de l’esdeveniment. Una plataforma universal estaria abocada al fracàs perpetu.

L’artista i curador Luis Camnitzer opta per usar una al·legoria per explicar les seves conclusions; “No hi ha volta a donar-li, la cultura és sempre la Ventafocs sense un príncep al tombar la cantonada. Els governs pensen que és un luxe descartable. Ho identifiquen amb l’oci i en lloc d’ajudar a utilitzar el lleure per desenvolupar la creativitat, l’utilitzen secundàriament per fomentar el consum no creatiu, confirmant així que la cultura és un luxe. Per tant, li passen el farcell a les empreses i filantropies privades. Aquestes s’hi fiquen per fomentar les seves relacions públiques o el prestigi personal, i tant bon punt s’avorreixen del projecte, el deixen caure. Al final les víctimes són els productors culturals i el públic, i els finançadors contents amb el que decideixin fer, ja que no hi ha rendició de comptes ni transparència. En fi, els privats assumeixen responsabilitats governamentals i després les abandonen perquè poden permetre’s el luxe de no seguir-los, o perquè els seus marges d’atenció són limitats. Els governs, sense una política cultural clara, se senten alleujats amb que els privats paguin, i quan tot s’ensorra no assumeixen la responsabilitat que haurien d’haver assumit des d’un principi. La Ventafocs no només està sense príncep, sinó que passeja sense rumb a la selva medieval del feudalisme”.

La ventafocs, la cultura, té dos germanastres; la més gran (el suport públic), i la més petita (el patrocini privat). I en aquest conte, les dues germanastres acaben sent dolentes dolentíssimes. La més gran, que quan surt al carrer es vanta de donar suport a Ventafocs, cada vegada destina menys esforços perquè la pobra deixi de netejar els sòls. La menor ni tan sols ha de fingir, és la consentida. I per descomptat mai farà res per la Ventafocs, sense rebre alguna cosa millor a canvi. Les dues s’amaguen a l’armari per tramar acords i aliances. La fada padrina, la Biennial Foundation, està més preocupada perquè hi hagi més esdeveniments que en el seu origen o finalitat. I el príncep (el públic), que no troba a la perduda ventafocs, acaba buscant el seu happy end en un bordell (els espais independents i alternatius). Fi.