Contra la voluntat. Les forces fosques en l’art i la contracultura contemporanis

Les escenes de caceres de bisonts a les coves de Lascaux i Altamira no només són considerades les primeres manifestacions artístiques de la humanitat. Cadascuna d’elles també podrien apreciar-se des de la concepció de la màgia “simpàtica” de Sir James Frazer, com una mena de portal animista a través del qual s’invocava la realització, una predicció, d’una acció futura, la cacera. Regides pel principi de “allo que és semblant causa quelcom de semblant”, amb l’exemple del bruixot dayak simulant moviments de part en una habitació propera a la dona que pareix, en el seu clàssic compendi sobre antropologia comparada  La branca daurada, aquelles escenes de caça de bisonts acunen una reólaci primordial entre l’hoe i elmón que no només és de supervivencia. Un vincle que, en la pràctica artística, ha canalitzat de diverses maneres en diferents civilitzacions. Fins i tot en les  èpoques en les que l’home va tornar a ser el centre del Cosmos davant la divinitat, el misteriós accés a la glàndula pineal, el famós “Ull de Deu” encriptat en l’escena de la creació de l’home a la Capella Sixtina per Miquel Angel, així com els retrats de conspiradors que Boticcelli va representar a la Piazza della Signoria com una forma de malefici visual, indiquen que el Renaixement no només va significar el renèixer de l’art i els pensaments clàssics, sinó també el de la simbiologia de la tradiccói hermètica, la màgia i l’esoterisme. Enfosquits durant la Il·lustració i la Modernitat, les tradicicions ocultistes renéixen amb el Romanticisme i, un segle després, amb l’impuls creacionista, adànic de les avantguardes. I tornarien a florèixer des dels anys cinquanta, d’acord amb la tesis que l’actual exposició del CCCB, La llum negra. Les tradicions secretes en l’art des dels anyos cinquanta, ens proposa.

Inspirada en un concepte del sufisme, el corrent esoètric de l’islam xiita, la llum negra representa l’estadi darrer de l’èxtasi místic. El recorregut que ens proposa el comissari Enrique Juncosa no es limita a les tradicions esotèriques de les religions oficials, sinó que abasta l’ampli espectre del misticisme, l’esoterisme, l’hermetisme, l’ocultisme fins a incloure el budisme zen i el taoísme. La llum negra és una metàfora suficientment ambigüa i abastadora com per a afavorir la il·luminació barroca, com un sol negre producte de tensions i fins i tot contradiccions, sobre la influència d’aquestes tradicions tan eclèctiques en la pràctica artística i contracultural des dels anys cinquanta.

A través de 350 obres de 48 artistes, aquesta exposició proposa un recorregut cronològic per tècniques i formats tan diferents com la pintura, el dibuix, l’escultura, el cinema, la música, la fotografia i la instal·lació. Juntament amb els artistes consagrats com Joseph Beuys, Antoni Tàpies, Barnett Newman o Agnes Martin, conviuen obres de figures aïllades i insòlites, com el pintor Forrest Best i els seus modestos paisatges de petit format inspirats per Jung o la contemporània Suzanne Treisner fent confluir les noves tecnologies amb el tarot i els sistemes de creences alternatius. La mostra inclou també una sèrie d’artefactes, llibres, còmics i documents de gurús de la contracultura, així com la simbologia ocultista xifrada en discos pop, rock (Beatles, Bowie, Rolling Stones, Pink Floyd) i jazz (Sun Ra) dels 60 i els 70 o els curts dels directors de culte Kenneth Anger i Derek Jarman.  A més, activitats paral·leles com Radio Éter, un podcast radial que invoca les capacitats màgiques de la ràdio en els seus orígens; el cicle de conferèncias que trascendirà les fronteres de la ment nomenat “Més enllà de la raó”, l’Arxiu Xcèntric i el cicle de cinema Gandules complementen l’exposició.

Rudolf Steiner: Sense títol (Dibuix en pissarra d’una conferència de Rudolf Steiner el 20. 03. 1920). Guix sobre paper  87 x 124 cm. Rudolf Steiner Archiv, Dornach

Amb fidelitat al vincle de mestre i deixeble que texeix la jerarquia interna de les doctrines secretes, l’exposició gira entorn de la influència de cinc gurús als quals van redir culte i van assenyalar com a font d’inspiració la majoria dels artistes exposats: el místic armeni George Gurdieff, creador de la teosofía, de qui van ser seguidors tant la mare de l’esperitisme Madame Blavatsky (representada amb  la sugestiva escultura hiperrealista de l’artista polaca Goshka Macuga) com Rudolph Steiner, qui va articular ciència i religió amb la antroposofia com a experiència de vida total. Seus són els esquemes mentals realitzats damunt pissarra amb guix de colors que s’exposen al CCCB. A més, les contínues referències als arquetips i l’inconscient col·lectiu de Carl Gustav Jung, el psicoanalista que va fer confluir el psicoanàĺisi amb l’esotèric i les tradicions filosòfiques orientals, també es mostren primeres edicions, dibuixos i parafernàlia creats per Aleister Crowley, que potser és el satanista més influent de la cultura pop. A aquests cinc “gurús” també se suma com a epígon el prolífic Alejandro Jodorowsky, que a tavés de la psicomàgia va resucitar el poder transformador d’algunes pràctiques esotèriques en les nostres prosaiques vides quotidianes.

Així mateix, aquesta exposició expressa la rellevància revisionista de les anomenades cultures primitives i la reivindicació de l’art com a màgia pràctica i de l’artista com a bruixos, mag o xaman. Aquesta transmisió de l’art com a via de coneixement de veritats ocultes, com a canal d’experiència interior, pot experimentar-se, per exemple, en l’única obra interactiva de l’exposició Dream Machine (1962) del cineasta dels Estats Units, Brion Gysin. Un artefacte amb el qual, mitjançant una llum projectada en una pantalla giratòria, es genera un efecte estraboscòpic que animaria una experiència transcendental, de comunió imstica, de visió superior amb l’espectador. Malgrat aquesta experiència està internalitzada per la massificació dels llums estroboscòpics a les discoteques, la recerca d’aquest artefacte és un vestigi de l’ansietat de la psicodèlia per fer cap a l’abisme d’allò que és irracional a suspendre els judicis basats en el formalisme  i el materialisme i experimentar contra la voluntat, aquesta fortalesa del jo de la que renega el polifacètic artista i escriptor Henri Michaux, en un dels textos que funcionen a manera de declaració de principis de l’exposició:

Seria erroni creure que, coneixent els camins, podem trobar-los de nou sabent que, havent conegut móns d’xtasis, vam poder entrar en ells tan com vam voler. De cap manera. La voluntat no compte per res, ni els desitjos conscients. 

Amb una il·luminació intimista i un ambiente silenciós, el recorregut proposat anima l’espectador a la contemplació i la reflexió sobre els procesos en els que l’artista esdevé medium i l’art invocació. No obstant això, si atenem a les obres exposades des dels vuitanta endavant, com les de Terry Winters, Philip Taate, Fred Tommaselli i Wolfang Laib, es fa evident que les darreres dècades no gaudeixen de la intensa investigació espiritual dels períodes anteriors. Més que convertir-se en subjecte d’aquestes teofanies, l’espectador contempla i reflexiona sobre aquestes forces oscures convergents en el discurs artístic del passat que, com el paradigma actual de la física teòrica, fan de la incertesa una regla, tot animant-lo a preguntar-se quin espai queda per allò que és racional i allò que és ocult davant el materialisme vigent.

Wolfgang Laib: Passageway, 2013. Vaixells de llautó, arros, fusta i metall. © Wolfgang Laib