L’autèntic ready-made

Una exposició magnífica, una exposició que hauria de ser una referència immediatament. Una exposició complexa, que genera animadversió i alegria a parts iguals, que destaca per la seva brutalitat al mateix temps que per la seva delicadesa. Ulf Linde obre el seu Marcel Duchamp en una producció de Moderna Museet presentada a l’Acadèmia de les Arts a Estocolm: “De ou par Marcel Duchamp par Ulf Linde”.

Una vida dedicada plenament, i de manera obsessiva, a Marcel Duchamp. Ulf Linde, comissari avant la lettre, va decidir començar a fer reproduccions de l’obra de qui va canviar el ritme de l’art per intentar comprendre la seva lògica interna. Lògica matemàtica segons la seva teoria. Reproduccions de tot, reproduccions gairebé perfectes de ready-mades. Mesos i mesos investigant i buscant detalls ínfims així com tota la informació possible sobre Duchamp. El màxim apogeu d’Ulf Linde va arribar quan el mateix Duchamp va signar una de les còpies de “Le Grand Verre”-una d’elles, ja que amb la primera Linde no va quedar plenament satisfet- com una còpia original seva al agradar-li l’aproximació realitzada a Estocolm . Segur que a Duchamp ja li semblava bé que a Estocolm algú analitzés minuciosament tota la seva producció, generant moltíssima documentació, pel·lícules sobre com es reprodueix una obra d’art, convertint-se en una mena d´expert absolut de les formes duchampnianes i no sent Rrose Sélavy però si una cosa així com un avatar anàrquic i obsessionat amb una possible fórmula matemàtica que tanqués el cercle Marcel Duchamp.

Tanta còpia-autoritzada-ha propiciat que Moderna Museet tingui segurament la millor col·lecció de Duchamp després de Filadèlfia. L’obsessió d’una persona per intentar descobrir com funciona l’obra d’un artista fa que, ara, hi hagi un resultat, una sèrie d’objectes que es converteixen en quelcom més, que es troben dins de la institució i serveixen per construir història. Però, quina història? La història de Linde? La història de Duchamp? La història de la reproductibilitat? La història de la ironia? La història d’una desaparició? La història d’una voluntat? Una història de segones? Una història ja evidentment construïda?

Avui, més a prop de la mort, Ulf Linde decideix organitzar una exposició sobre Marcel Duchamp. Més concretament sobre el seu Marcel Duchamp. Una exposició per a ell, per al doble, per a l’ombra. Bé, tenim un museu, tenim a algú que ha facilitat al museu parts importants de la seva col·lecció, tenim la vinculació de Linde amb l’Acadèmia de l’art suec (també és un dels acadèmics que decideixen els Nobel de literatura), tenim a Duchamp i un desig expositiu. Les fitxes són al tauler i s’ensuma la jugada mestra. Però en comptes d´escac i mat ens decidim per l’enroc. L’enroc és que l’exposició no es presenti al museu sinó a l’edifici de l’acadèmia de l’art. I tot surt bé. El museu no queda tacat per una visió absolutament subjectiva i de caire personal a partir de Duchamp, l’acadèmia aconsegueix tenyir-se de masses -diguem- i Linde té la seva exposició amb Duchamp a un lloc sagrat. És habitual que a l’acadèmia es realitzin exposicions de “premi”, amb artistes ja grans perquè passin com toca a la història, però en aquest cas no s’escriu des d’allò local sinó que saltem a un gest amb interès global.

Difícilment podria presentar-se aquesta exposició en un museu. És massa fort, és massa bona, és massa fora de tota norma i al mateix temps no és res més que una exposició que vol ser un resum de tota una vida, una obsessió i l’obra de Duchamp. Tot està molt ben definit, tot funciona, tot té sentit i tot és una gran bogeria. Les exposicions dins de les institucions artístiques acostumen a ser quelcom pensat per als seus visitants, quelcom pensat des d’un punt de vista institucional, l’ego s’ha d’amagar el més possible encara que transpiri a tot arreu. L’obsessió no pot ser el punt de partida. Aquí no; a l’acadèmia Linde actua sense complexos i apareix constantment, en totes les decisions, a cada centímetre. Per començar, apareix al títol de l’exposició a la mateixa alçada que Duchamp: “De ou par Marcel Duchamp par Ulf Linde”. A l’encapçalament del lloc web del projecte Marcel Duchamp s’escriu en minúscules i Ulf Linde en majúscules, o això que els errors també són significatius.

Linde coneix a la perfecció el lloc, la seva història i el seu valor. Decideix actuar no únicament en les sales d’exposició sinó a l’entrada, al passadís, en llocs que tenen un valor simbòlic. Per començar, omple l’acadèmia amb rails per a cadires de rodes. Per a la seva cadira de rodes. Ulf Linde és el visitant, és el comissari, és el productor de les obres, és qui decideix tot, és qui inventa el Duchamp que es presenta. Al visitant extern se li ofereix un recorregut en aquesta obsessió, una mirada tamisada i dirigida des del text i des d’un plànol que se li lliura en accedir a l’exposició. Les peces gairebé passen a un segon nivell, l’important és veure com Linde s’acosta a elles, l’important és veure com s’atreveix a obrir la sala d’exposicions amb un doble retrat ocult darrera miralls: Duchamp i Linde, els dos cara a cara sense veure’s. L’exposició també és, per exemple, la plasmació de l’intent de Linde per comprendre una peça com “Étant donnés” mitjançant la creació d’una minuciosa maqueta que reveli tots els elements que es poden entreveure a Filadèlfia. Una maqueta d’un mida reduïda però que conté capes i capes de treball, anàlisis profundes sobre cada detall, lectures del cos, del sexe, de les distàncies, de la torxa a la mà del cos femení a l’alçada de la cascada al paisatge . Com a objectes, com a material.

L’exposició comença abans de si mateixa, amb jocs i referències mil. Al carrer, a l´entrada de l’acadèmia, una doble porta com a primera aproximació oculta a “Le Grand Verre” i “Étant donnés”, una mena de crit d’atenció sobre el que és un ready-made. L’acadèmia passa a ser un ready-made en si mateixa, un joc de significats on anar sumant capes i relacions. A la monumental escala d’accés ja a l’interior, amb la presència central dels rails per a la cadira de rodes, apareix una retícula de cordons al sostre, recordant la manera com Duchamp va participar en la cèlebre exposició surrealista a Nova York al 42 i, també, la presentació que Linde va definir a Moderna Museet al 89 de l’obra de Duchamp. La mateixa trama apareixerà després a la sala d’exposicions, en una reproducció exacta d’aquesta sala a l’antic Moderna Museet que contenia (i ara conté a l’acadèmia), per exemple, “Boite en Valise”. Com una nina russa d’anada i tornada, a una sala d’exposicions trobem una reproducció d’una sala d’exposicions que conté una reproducció d’una sèrie d’obres de Duchamp, que es converteixen en una col·lecció diminuta, que ve a ser el mateix que una col·lecció a un museu, on destaca una còpia de “Le Grand Verre” i una reproducció de l’urinari-també presents en aquesta sala a escala real. Tot és reproducció d’alguna cosa, tot remet a un què o un quan que no és present però tot és físic i és aquí.

I en aquest moment l’exposició és ja una fita i hauria de ser una referència històrica per a la museografia, l’art contemporani, l’evolució de l’exposició i l’aproximació a l’art. Però aconseguirà la difusió necessària per assegurar-se el lloc que mereix? Que l’exposició no estigui dins del museu juga en contra seva, que els grans esdeveniments dominin el circuit global també. No és una exposició gran, però en poques ocasions trobem tanta potència en paral·lel a tant posicionament curatorial. I tot net, sense un abús de la sobresaturació però amb un bon ús de les capes d’informació. Gairebé com un exemple d’això últim, una de les sales es divideix en dos: es baixa el sostre i es construeix una rampa enorme-per a la cadira de rodes de nou-que porta cap a un gir interessant. En l’aire, es “crea” una sala escorada uns quants graus on es “pengen” quadres de referència provinents de la col·lecció del museu: Picabia, de Chirico, Jean Arp. Referències per situar Duchamp però, al mateix temps, per indicar que si Moderna Museet els té és gràcies al treball d’Ulf Linde.

L’exposició acabarà -si és que acaba- amb la maqueta de “Étant Donnés” i amb la projecció que genera i ens aproxima a la seva part visible a Filadèlfia. La projecció, la llum, que ens ensenya com són les coses. Just abans d’aquesta petita maqueta ha estat necessari esquivar la gran reproducció de la torre de Tatlin, una mena de imatge d’un altre desig, d’una derrota que Duchamp supera per arribar fins avui, mantenint-se obert, mantenint-se com mil possibilitats, existint com aquesta referència ineludible que pot omplir de sentit una vida de còpies autèntiques.