L’enemic còmode

“Él (Enemigo) quiere que los hombres se preocupen de lo que hacen;
nuestro trabajo consiste en tenerles pensando en qué les pasará”,
Tío Escrutopo a Orugario en Cartas del diablo a su sobrino, C.S. Lewis.

Mentre escrivia aquest text esclatava a la xarxa social X una notícia: el dissabte 12 de juliol al matí, el president dels Estats Units, Donald Trump, va difondre a la seva xarxa social Truth Social una carta, amb data de l’11 de juliol i dirigida al govern mexicà, on anunciava la imposició d’un aranzel del 30% a les importacions de Mèxic si el país no controlava el trànsit de fentanil. No es tracta del primer  cop que Trump fa aquesta mena d’amenaces. Des de la segona arribada a la Casa Blanca ha mantingut aquest tipus de declaracions; mentrestant, especialistes polítics han advertit sobre problemes més urgents per al país veí com la relació amb Rússia i la invasió a Ucraïna, el genocidi a Gaza o bé, la guerra comercial amb la Xina. Tot i això, la relació amb Mèxic s’ha revelat com una de les més complicades en aquest mandat. Mèxic no sembla una prioritat diplomàtica, però sí una obsessió domèstica: l’enemic còmode. Els primers cent dies del govern de Trump es van deportar prop de 135 mil persones, i les notícies sobre agents d’ICE arribant a escoles, esglésies, i fins i tot partits de beisbol o futbol, han saturat els mitjans de comunicació.

La relació Mèxic – Estats Units mai no ha estat senzilla, com a veïns, han travessat bons moments, altres han estat més difícils i, ara s’està gestant una relació que ha permeat en la baixa considerable del turisme en general als Estats Units. Així mateix, a nivell mundial ha sorgit un nou terme, “nòmada digital”, una persona que té la capacitat de cobrar en dòlars o euros i gastar en altres monedes de mercats emergents, en altres ciutats on els seus diners valen més i la qualitat de vida millora. Aquest fenomen, que no és nou, apareix des del començament d’aquest segle. Un exemple per antonomàsia és Berlín, on els creatius, els estrangers van ser capaços d’adaptar-se a una societat dividida i convertir-la en un lloc de moda. Al llibre Les perfeccions (Llibres Anagrama, 2025) de Vicenzo Latronico, s’explica la història d’una parella que, per temporades, lloga a estrangers l’espai on viuen, ja que ells poden pagar la plusvàlua que ha adquirit la zona on habiten. Aquesta novel·la mostra com es mouen aquests “nòmades digitals” i a la vida real diverses ciutats europees han estat afectades per aquestes mobilitzacions humanes: Berlín, Lisboa, Barcelona… i ara, d’Europa a Amèrica Llatina, on la Ciutat de Mèxic s’ha tornat un punt molt atractiu.

Què la fa atractiva? Primer, la seva proximitat amb els Estats Units, com oblidar la famosa dita de Porfirio Díaz: “tan a prop dels Estats Units, tan lluny de Déu”. Segon, en un imaginari mundial, la Ciutat de Mèxic és un lloc amb un clima afable, on no cal fer servir suèter, es pot passejar amb shorts i sortir amb sandàlies descobertes tot l’any. Tot i això, aquesta visió està molt allunyada de la realitat, el clima sol ser canviant, els nadius saben de l’art de vestir com a ceba, amb diverses capes, surten de casa amb xaqueta i suèter, per anar traient al llarg del dia diverses peces que es tornen a posar a la nit. Sense esmentar, l’estació de pluges que els darrers anys, pel canvi climàtic, s’ha allargat i convertit en sinònim de caos i tempestes inesperades. I finalment, la fama que té el país pel que fa a la gastronomia i el tracte dels mexicans amb els estrangers.

Neotameme (2024) de Chavis Mármol

En aquest ambient, post-Covid, el març de l’any passat, a la colònia Roma, una de les més populars per als “nòmades digitals”, va sorgir un nou monument?, mem?, broma? La instal·lació de l’artista Chavis Mármol, Neotameme (2024), en un espai buit a Colima 71, rere l’enreixat, es veu un Tesla Model 3 blau sent aixafat per un cap colossal estil olmeca de nou tones, una referència directa a un Chrysler sent aixafat per una pedra vermellosa del Spirit and Xitle (2007), que durant anys va estar en un carrer del Pedregal i, actualment, és part de la col·lecció del Hirshhorn Museum. En qüestió de dies, la peça va cobrar tal rellevància que va ser citada a la conferència diària del president Andrés Manuel López Obrador, “la mañanera”, com a exemple d’“orgull nacional” (“AMLO muestra obra…” a La Jornada de Oriente, 18 de març de 2024).

Neotameme es va tornar una imatge viral, un objecte en disputa –amb acusacions de ser apropiació d’una caricatura–, però alhora en objecte de múltiples lectures. Es va parlar molt de la seva literalitat, com diu el crític Edgar Hernández a la Revista Cubo Blanco: “Per dir-ho ràpid, importa valorar-ho com a obra d’art, però importa més apreciar-ho com meme” (“Neotameme, de Chavis Mármol”, 17 de maig de 2024). La peça pertany a una sèrie d’obres vinculades amb el cap olmec, des d’un Mr. Olmeca Head (2021), passant per la versió de motxilla, al tipus de repartidors de menjar, per arribar a l’epítom del Neotameme. El tameme era una persona que movia mercaderia d’un lloc a l’altre, fent una picada d’ullet amb el passat i el present, com que les formes de treball no han canviat del tot. Entre la literalitat del títol i la fixesa del rostre, l’obra suggereix que la història –aquella que fingim superada– cau amb tota la seva densitat sobre les fantasies tecnològiques del present. Al final, Mármol diu “En conclusió el que jo buscava en fer aquesta peça era trollejar Elon Musk i la seva nova planta de cotxes a Mèxic, un mem a gran escala” (Instagram @Chavismarmol, 11 de març de 2024).

A un any de creació, Neotameme continua, en paraules d’Octavio Paz, sent “un camp de batalla”, que revela complexitats com la relació de Mèxic amb els Estats Units, el tens anar i venir de l’”amistat” de Trump amb Elon Musk (amo de Tesla, donant a la campanya de Trump i el seu assessor polític durant els primers mesos del seu mandat) de Mèxic. Als anys vuitanta i noranta, el mateix Octavio Paz va assenyalar que hi ha un camp pavimentat amb ciment polit, senyalètica bilingüe i còctels de benvinguda. El que abans eren ambaixades culturals, avui són hotels boutiques amb galeries a la planta baixa. I, el que abans era la crítica, avui són subtítols a Instagram celebrant, amb el mescal en una mà i amb l’altra prenent un selfie.

Paz entenia la cultura com un espai en disputa, no sols entre idees sinó entre sistemes de poder. En el seu temps, quan els caps olmecs viatjaven com a “ambaixadors culturals” de Nova York a Venècia, amb el museògraf Fernando Gamboa al capdavant, aquesta disputa es lliurava entre l’Estat post-revolucionari i les elits intel·lectuals, entre l’autonomia del pensament i la maquinària ideològica. Avui, el camp ha mutat: les institucions públiques es desmantellen, les privades se sofistiquen, el capital simbòlic circula més ràpid per Instagram que per les revistes o els programes culturals, que van desapareixent per crear una infinitat de podcast personals. Però el conflicte segueix aquí, disfressat de col·laboració, de grandiositat. El 18 de juliol, es compleixen 700 anys de la fundació de Tenochtitlan, aquest gran mite de la trobada dels mexicas amb l’àliga devorant la serp sobre un nopal enmig d’un llac, i que aquest govern celebra amb la creació de 5 escultures monumentals realitzades en fibra de vidre juntament amb els espectacles de llums i sons,  potser ens seguim sorprenent de la mateixa manera que els mirallets espanyols  van sorprendre als antics habitants d’aquesta ciutat.

Mentre en altres temps les peces originals viatjaven pel món com a ambaixadores de l’esplendor cultural mexicà, avui els artistes produeixen escultures de nou tones en lots erms i el govern respon amb simulacions de monumentalitat en fibra de vidre. Potser es confon el grandot amb el grandiós?

Resten més preguntes que certeses, mentre el suport als nostres connacionals a l’estranger continua condicionat per interessos polítics i als carrers de la Ciutat de Mèxic, al marge dels renders i els còctels de benvinguda, algú segueix escrivint amb plomissol: gringo go home.

Si abans l’intel·lectual era un mediador incòmode, avui s’espera de l’artista que sigui un gestor eficaç, un productor de discursos útils per a la diplomàcia cultural o el turisme simbòlic, simplement pensem en la promesa de Chapultepec: naturalesa i cultura, projecte encapçalat per Gabriel Orozco, a gairebé sis anys de la seva promesa al Pla Mestre, els espais promesos es van dissoldre, com el Pavelló Contemporani Mexicà, o no s’han concretat, com és el cas de la Cineteca Nacional a Chapultepec o la Bodega Nacional de Arte. La batalla cultural ha canviat dʼescenari: ja no són manifestos, sinó convocatòries; ja no discursos, sinó escàndols a la premsa. Només així el govern sembla respondre. Avui, les exigències públiques van des de la transparència sobre la col·lecció de Dolores Olmedo, fins a la responsabilitat d’empreses culturals mexicanes involucrades en el conflicte de Gaza.

Octavio Paz descrivia el mexicà com un ésser marcat per una història de traïció i vergonya, el “fill de la Malinche”: silenciós, hermètic, amb por de ser vulnerat. La identitat nacional, sostenia, que es va construir com una cuirassa, una màscara davant de la humiliació. Però Neotameme no guarda silenci; més aviat, ho aixafa. És una peça que no s’amaga ni es disculpa. El cap olmeca sobre el Tesla no busca reconciliació, busca escàndol. Es burla del progrés, de la solemnitat, de la narrativa tecnofílica global -encara que la venda d’aquests hagi disminuït l’últim any, després de la seva vinculació amb el govern de Trump i la cerca de crear un tercer partit polític als Estats Units-. En paraules de Tomás Moro: “El diable… l’esperit orgullós… no pot aguantar que se’n mofin”. Potser aquí rau la clau de l’efecte viral de la peça: no perquè sigui monumental, sinó perquè es burla. Perquè recorda que el poder, quan és ridiculitzat des de baix, en revela la fragilitat. I perquè en fer-ho des d’una estètica mestissa, ambigua, sense suport d’una institució, fereix doble. Perquè riure’s del poder, des del sud, no és una evasió: és insubmissió visual.