Les dues cares del crowdsourcing

Certament, les grans xarxes col·laboratives sorgides a recer d’Internet han fet possible la realització d’excepcionals projectes creatius, l’existència dels quals hagués estat impensable fa només uns quants anys. Els fets han demostrat que les multituds connectades en xarxa tenen la capacitat de dur a bon terme valuosos productes culturals, si compten amb les plataformes tecnològiques i els mitjans d’organització i adequats. L’acció coordinada -encara que sigui mitjançant pràctiques i regles informals- de grans comunitats en línia s’ha mostrat molt eficaç per fer propostes en camps tan diferents com la ciència; la tecnologia; la cultura o les finances. El treball de la multitud ha estat utilitzat amb èxit en projectes tan diferents com la catalogació d’espècies animals i vegetals al voltant del món, el desenvolupament de programes de software, la redacció d’enciclopèdies o la predicció del comportament de valors financers.

El crowdsourcing, és a dir, la pràctica de recórrer a grans comunitats o grups de persones per a realitzar tasques concretes, s’ha revelat com un poderós motor de creació. No per res, pensadors amb ideologies tan diferents com Manuel Castells, Howard Rheingold, Don Tapscott i Anthony D. Williams han expressat la seva admiració per la capacitat de la multitud per desenvolupar treballs ambiciosos i complexos.

És innegable que el crowdsourcing s’està significant com un notable factor de productivitat i un extraordinari motor econòmic. Això no obstant, encara està pendent de realitzar una anàlisi crítica sobre les seves conseqüències en el treball cognitiu. L’esforç multitudinari ha fet possible gaudir d’importants realitzacions que han quedat a disposició de la comunitat: entre les més conegudes es troben diversos programes de software lliure i la Wikipedia. Tot i això, el crowdsourcing també té el seu revers fosc: al cap i a la fi, la creació de grans xarxes d’individus disposats a realitzar tasques més o menys complexes, acceptant sovint meres recompenses simbòliques, ha comportat la precarització de les condicions laborals de nombrosos treballadors en l’àmbit del saber i del coneixement.

Podem trobar un exemple descarnat dels efectes perversos del crowdsourcing a Mechanical Turk d’Amazon, una plataforma virtual que ofereix a les empreses la possibilitat d’utilitzar la força de treball de la multitud per externalitzar tasques, però que a la pràctica, s’ha convertit en un mercat en què els individus posen a disposició les seves habilitats a preus sovint irrisoris. Aquest lloc, on els treballadors realitzen tasques cognitives per salaris generalment ínfims, suposa la culminació d’un model productiu nascut de la convergència entre l’eficiència de les tecnologies digitals i la filosofia des-reguladora del neoliberalisme. Mechanical Turk és un entorn de treball que, per la seva virtualitat, permet als ocupadors aconseguir una força de treball pràcticament despullada de tot dret: sense seguretat social; sense vacances; sense protecció laboral i sense gairebé cap defensa enfront dels abusos de els empresaris.

Resulta sorprenent que hi hagi analistes capaços de justificar les condicions que regeixen plataformes del tipus de Mechanical Turk. En aquest sentit, Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee, investigadors del Massachusetts Institute of Technology (MIT), defensen, a Race Against The Machine, l’existència de projectes com el d’Amazon, amb l’argument que en ells hi ha el germen de models empresarials que crearan riquesa en el futur. D’acord amb el raonament d’aquests autors, la precarietat imposada als treballadors actuals de Mechanical Turk és el preu a pagar per la prosperitat que l’eficiència dels mercats comportarà en temps que han de venir. Fent gala d’una ironia involuntària, Brynjolfsson i McAfee converteixen la fe en el futur, pròpia del pensament modern, en un ingredient fonamental de la mitologia neoliberal.

Justificar la precarietat de les condicions del treball cognitiu a les xarxes digitals de comunicació adduint que és la condició necessària per a assolir un ordre econòmic més eficient suposa caure víctima d’una doble creença supersticiosa: la que afirma, d’una banda, que la tecnologia és a si mateixa un motor del progrés social i, de l’altra, que els mercats són sistemes que es regulen de forma natural.

Un senzill cop d’ull a la història dels dos últims segles és suficient per rebatre els arguments de McAfee i Brynjolfsson: la revolució tècnica que va comportar el capitalisme industrial no va suposar per sí mateixa una millora en les condicions de vida de la gent: drets laborals que a Europa (encara) poden semblar tan naturals, com la jornada de vuit hores o les vacances pagades, són una conquesta social resultat de dècades de confrontació i no la conseqüència directa de la maquinització de la societat.