Let’s go to Legoland. Reflexions sobre ‘El Comitè’, de Pilvi Takala

“Un i-phone per a cada un de nosaltres, una casa per a la meva mare, unes vacances sorpresa a Jamaica, un tobogan gegant, una festa al McDonald ‘s del barri…” És principis de setembre a l’ ‘East Side Youth Club’ a Bow, East London. Un grup de nens d’entre vuit i dotze anys han de decidir col·lectivament -i és d’esperar, democràticament- com gastar la suculenta suma de 7.000 lliures esterlines. La seva benefactora és l’artista Pilvi Takala, guanyadora del Premi Emdash d’aquest any per a realitzar un projecte a Frieze Projects a través d’una residència trimestral en Gasworks, “El comitè”.

Takala volia crear quelcom que pogués estendre’s més enllà de la fira d’art, així que va posar els diners del premi en mans de l’ ‘East Side Youth Club’, i es va assegurar de crear un espai de possibilitats il·limitades: sense paternalisme adult, moralismes o sistemes categòrics de recompensa.

En el camp de la pedagogia hi ha un debat constant entre l’educació tradicional i l’alternativa. A grans trets, mentre la primera se centra en el pla d’estudis i entén l’infant com un ésser immadur que, a través d’una formació dogmàtica, estarà qualificat per a un futur remot, la segona és participativa i concep al nen com un ésser completament compromès que, mitjançant un procés experiencial d’aprenentatge i desaprenentatge, desenvolupa tot el seu potencial com un agent social. En el primer cas el nen passa de verd a madur. En el segon, el nen ja és algú capaç, o en paraules del mestre progressiu John Dewey: “L’educació és un procés de vida, no una preparació per a la vida futura.”

En general, la infància és vista com un estat intermedi, un lloc compartit on els nens assagen els seus destins i el somni d’una carrera pròspera. Al llarg de la història, diferents moviments pedagògics han desafiat aquest estat passiu i potser ingenu, cadascú comportant un precís programa polític per als seus més joves. La Pedagogia Crítica de Paulo Freire animava els estudiants a desenvolupar una consciència de la llibertat i a associar el coneixement amb el poder. L’Escola progressiva de John Dewey apostava per metodologies democràtiques i interactives, a fi d’aconseguir el progrés i la reforma social. Mentrestant, l’Escola Moderna de l’anarquista Francesc Ferrer ja oferia un espai revolucionari en si: un programa no jeràrquic, anti-dogmàtic, contra-cultural, que promovia l’intercanvi d’habilitats i el col·lectivisme dins de les seves comunitats. Més enllà de les seves diferències, aquests moviments comparteixen un conjunt bàsic de principis: els nens no són objectes passius, sinó subjectes amb un paper actiu en la societat; l’aprenentatge ha de ser present, integral i experiencial, no un assaig d’aficionats per a la vida futura, i l’escola és un forma de comunitat, per tant, els estudiants ja estan participant en la societat.

Tornant al projecte de Pilvi Takala per a Frieze, el 18 d’octubre el grup d’ ‘East Side Youth Club’ està assegut al voltant d’una taula gran a Frieze Projects, que recrea d’alguna manera el seu familiar centre comunitari. El veredicte final de la comissió és audaç i memorable “una casa inflable de cinc estrelles.” Les ansietats dels adults són alleujades l’instant: els nens no han fracassat, no s’han dividit els diners entre ells, no s’han fet mal o han devorar tones de dolços. Han treballat junts per crear alguna cosa que els representa, podríem dir un projecte d’art colorit, alegre i dinàmic. Té “un vàter que escup vent en saltar-hi a sobre, i una paret de velcro, perquè les persones amb vestits de velcro puguin adherir-s’hi”. S’inaugurarà al Victoria Park, a l’est de Londres, perquè altres nens puguin unir-se a les festivitats. Però més enllà de tot això, la ‘Bouncy House’ (casa inflable) és una empresa social: pot ser llogada per a esdeveniments privats amb la finalitat de recaptar fons per a ‘East Side Youth Club’ i per a la investigació del càncer. En afegir aquesta dimensió, sembla que els nens tenen coneixement de les retallades contínues en benestar social, les lluites econòmiques per combatre malalties, i la pressió actual sobre els centres comunitaris per esdevenir emprenedors. I la seva resposta és un producte únic, amb la seva pròpia estratègia de màrqueting i branding, que pot generar entreteniment i ingressos per a les seves comunitats. Demostren així els seus coneixements i capacitat d’acció constructiva per al canvi social. Al cap i a la fi, podrien simplement haver-se’n anat a Legoland.

Emdash Award 2013: Joe’s view on buying from Frieze London on Vimeo.