Línies

A la dècada de 1860, el naturalista britànic Alfred Russel Wallace va traçar una línia en un mapa, des de l’Oceà Índic fins al Mar de Filipines, entre les illes de Bali i Lombok, i entre Borneo i l’illa de Célebes. La línia va ser nomenada el 1868 pel biòleg i antropòleg anglès Thomas Henry Huxley. Aquesta línia segueix una fosa oceànica. Curiosament, encara que la depressió es troba al fons de l’oceà, els dos costats de la línia a terra són molt diferents. Al costat est, la natura s’asembla més a les espècies de plantes i animals que es troben a Àsia, mentre que al costat oest, la fauna i flora són típiques del continent australià. A mitjans del segle XIX, A. R. Wallace estava desenvolupant una teoria de l’evolució paral·lela a la de Charles Darwin. Des d’aleshores, s’han traçat moltes altres línies als mapes de la regió indonèsia per representar més precisament la frontera entre Euràsia i Austràlia. Quanta més recerca es realitza, més difícil és determinar la disposició d’aquesta línia, que es fa cada cop més fictícia.

El 2023, el cas es va tornar encara més complex i va assolir un altre nivell a causa del descobriment d’un esquelet al costat est de la Línia de Wallace, a l’illa de Flores: un esquelet d’un homínid conegut avui com a Homo floresiensis. Flores és un microcosmos únic, conegut per les aberracions en la mida de les espècies que han habitat o habiten l’illa, com rates gegants, elefants en miniatura i cigonyes colossals. L’illa està envoltada per un oceà tan profund que cap espècie podria creuar-lo. Així, la frontera natural va crear un entorn en el que les espècies van poder evolucionar de formes úniques. Per simplificar: els animals grans es van fer més petits, i els petits van créixer més.

L’espècie d’homínid descoberta a Flores (anomenada el Hobbit) era diminuta. L’esquelet indica que el pes de l’homínid era de 25 Kg i que la mida del seu crani no era més gran que el d’un simi. No obstant això, era suficientment  intel·ligent com per crear eines de caça a partir d’ossos i pedra. La Línia de Wallace i l’Homo floresiensis són els principals protagonistes del llibre de 2018 de Frank Westerman, “Nosaltres, els homínids”. El llibre planteja preguntes sobre línies divisòries i tota mena de fronteres: entre terres, eres temporals, espècies, animals i humans, coneixement i superstició.

El 2024, vaig comissariar una exposició individual de Marie-Andrée Pellerin a Salzamt, a Linz, Àustria. L’exposició, titulada Windbusting, va ser el resultat de l’interès de Marie en la investigació del vent. La peça central de l’exhibició va ser un vídeo, “blowrders”, filmat durant una residència al Marroc, al Desert del Sàhara, el 2024. La residència va tenir lloc al Cafè Tissardmine i va ser organitzada per l’Ansible Institute, un projecte de laboratori de recerca especulativa transitòria creat per Martina Raponi i [M] Dudeck. El marc d’aquesta residència va difuminar les fronteres entre disciplines, els rols d’artistes, curadors, músics i investigadors, i entre la realitat i la ficció. El poble proper de Tissardmine està situat a les proximitats de la frontera entre el Marroc i Algèria, una zona militaritzada i conflictiva. Aquest conflicte local és un reflex i una conseqüència d’una lluita més àmplia. La disputa per la frontera es va intensificar després que Algèria recolzés les reclamacions territorials del Sàhara Occidental, en conflicte amb el Marroc. El Mur Marroquí del Sàhara Occidental, anomenat “el Berm”, és una frontera fortificada de 2.700 km de llarg que travessa el desert. El conflicte no només va dividir els estats nacionals, sinó que també va crear una situació molt difícil per a algunes de les persones que habiten el desert. Els amazics, o berbers, són tradicionalment nòmades, per la qual cosa la frontera rígida fa impossible la seva forma de vida tradicional. A més, impedeix que els animals es moguin lliurement a la regió per buscar aliments i fonts d’aigua. A primer cop d’ull, el conflicte es manté invisible, ja que la zona del desert és vasta, i davant de les fortificacions hi ha una zona d’amortiment que les fa difícils de veure.

La meva col·laboració amb Marie-Andrée Pellerin va començar a Tissardmine i va continuar fins a l’exposició a Linz. El vídeo “blowrders” retrata les poderoses tempestes de sorra que trobem al desert. Va ser filmat al lloc i inspirat pel conflicte latent a la zona. Tot i això, la inspiració principal va ser l’experiència de condicions climàtiques extremes i el fet observat que el vent fort mou masses de sorra entre fronteres amb total facilitat, sense que les regles del trànsit i la política s’apliquin a les forces de la natura. Les tempestes poden ser tan ferotges i perllongades que poden desplaçar les dunes sobre les quals s’han traçat les línies frontereres. Així, la premissa de la pel·lícula planteja una pregunta: I si el vent pogués moure les fronteres? S’explica des de la perspectiva d’un meteoròleg que sembla que està en posició no només de preveure el clima, sinó també de manipular-lo i controlar-lo. D’aquesta manera, aquí també es qüestiona una altra frontera: la que hi ha entre la ciència i la ciència ficció, entre el coneixement i la conspiració.

01_windbusting

02_windbusting

03_windbusting

05_windbusting

06_windbusting

07_windbusting

08_windbusting

09_windbusting

10_windbusting

11_windbusting

12_windbusting

13_windbusting

14_windbusting

15_windbusting

16_windbusting

17_windbusting

18_windbusting

19_windbusting

20_windbusting

22_windbusting

Mentre el debat sobre les fronteres naturals continua, la noció de fronteres creades per l’ésser humà i els límits culturals també exerceix un paper crucial en la configuració de la nostra comprensió del món. Tornem del viatge històric al segle XIX i de la travessia pel desert del Sàhara per situar-nos a Europa, on visc. Pensar en les fronteres el 2025, per descomptat, aporta una perspectiva local. A Polònia, aquesta perspectiva està marcada per la por i la vergonya. La guerra a Ucraïna i la crisi de refugiats a la frontera entre Polònia i Bielorússia són dos factors que configuren el discurs.

El 2021, per a la convocatòria oberta d’un projecte a exhibir-se al Pavelló de Polònia a l’Exposició Internacional d’Art – La Biennale di Venezia, vaig presentar una proposta juntament amb l’artista Łukasz Skąpski, titulada Fortress Europe [Fortalesa Europa]. La idea era exhibir al Pavelló de Polònia una obra de Skąpski que consistia en models a escala precisa de tots els murs fronterers que envolten Europa. La proposta va coincidir amb esdeveniments polítics i la construcció de murs i tanques frontereres nous i massius, tant a les fronteres orientals de Polònia com en altres parts d’Europa. Amb l’auge del nacionalisme i l’extrema dreta a Europa occidental, i la reelecció de Donald Trump, la visió de construir murs i barreres frontereres nous s’està convertint en una realitat. Des de la perspectiva europea, la visió comuna és que l’era de les tanques frontereres va acabar amb la demolició del Mur de Berlín i l’obertura de les línies de pau a Irlanda del Nord, i que aquestes estructures pertanyen als museus. Tot i això, segons un informe del Parlament Europeu del 2025, la construcció de murs i tanques frontereres es va accelerar després de la crisi migratòria del 2015: “Aproximadament el 13 %, o 1.535 km, de les fronteres terrestres exteriors de la UE (que sumen un total de 12.033 km) estan actualment tancades”. ^[1] https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/BRIE/2022/733692/EPRS_BRI(2022)733692_EN.pdf

1a

1b

2

3

4a

4b

5

6

 

El nostre objectiu era exhibir models a escala de seccions de cada mur, barrera i tanca de la zona Schengen. El nostre projecte no va ser seleccionat per a l’exposició al Pavelló de Polònia. Tot i això, l’obra de Skąpski, composta per nou models a escala ja realitzats, es va presentar en diverses exposicions. Curiosament, en dues les maquetes es van exhibir en el marc de treballs fotogràfics, difuminant la divisió entre mitjans, com si els models a escala, realitzats amb una tècnica minimalista però ultra detallada, fossin una mena de fotografies en 3D. La peça va ser presentada en una exposició col·lectiva a Les Rencontres de la Photographie a Arles, en una mostra curada per István Virágvölgyi, i en una exposició individual a Photomonth Kraków.

A la 59a Biennal de Venècia el 2022, es va realitzar un projecte de Yevgeniy Fiks i Maria Veits anomenat Yiddishland Pavilion. No formava part oficialment de la Biennal i no tenia un pavelló físic propi. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar els curadors del projecte per a Jewish Currents, una revista jueva progressista amb seu als Estats Units que cobreix diversos temes polítics, culturals i socials. Fiks descriu Yiddishland com “…un mapa alternatiu de l’Europa Central i de l’Est, una manera de nomenar l’espai on la comunitat jueva de parla yidis va viure durant el darrer mil·lenni. Però, a mesura que s’han dispersat els parlants de yidis, el concepte s’ha expandit més enllà d’aquesta àrea geogràfica. Ara hi ha nuclis de Yiddishland als Estats Units –el més obvi a la ciutat de Nova York– però també a Mèxic, Argentina, Israel i altres llocs”. ^[2] https://jewishcurrents.org/yiddishland-at-the-venice-biennale

El projecte va ser una exposició col·lectiva transnacional i una sèrie de performances que van tenir lloc en alguns pavellons nacionals oficials de països inclosos a Yiddishland, així com en línia. Yiddishland Pavilion va crear una plataforma híbrida –tant en línia com presencial– centrada en l’anàlisi de qüestions transculturals i transnacionals. Els creadors del projecte van declarar que el Pavelló tenia com a objectiu abordar diversos temes clau: “Yiddishland Pavilion analitza l’erosió de les constel·lacions polítiques globals, practica la memòria col·lectiva, condemna la guerra i l’ocupació i documenta les conseqüències de la migració i les polítiques d’exclusió dirigides a l’alteritat. Destaca la necessitat de solidaritzar-se amb els qui estan sota atac i opressió, mentre enfoca els temes de la deshumanització i el desplaçament. Revela estratègies ideològiques ocultes de construcció nacional i colonització, alhora que presenta una visió complexa però esperançadora de la construcció d’una nova identitat jueva interseccional a la diàspora”. ^[3]https://yiddishlandpavilion.art/ (darrer accès 28.01.2025) Així com Yiddishland Pavilion explora els límits de la identitat i la cultura, sorgeixen preguntes similars a l’Europa contemporània, especialment amb el clima polític influint en el món de l’art.

Mentre Europa lluita amb les seves divisions, altres parts del món, com l’Àrtic, presenten els seus propis desafiaments geopolítics, on les fronteres són tant visibles com invisibles. El 6 de gener de 2025, una de les últimes decisions de l’administració de Joe Biden, signada pel president, va ser la prohibició de la perforació petrolera a alta mar a les aigües costaneres dels Estats Units de l’Atlàntic, el Golf de Mèxic oriental, la costa del Pacífic davant de Califòrnia, Oregon i Washington, i part del mar de Bering. En observar un mapa del mar de Bering, un petit detall va cridar la meva atenció. La línia que delimita aquestes àrees evita una diminuta illa a l’estret de Bering anomenada Diomede. Només en acostar la imatge al mapa es pot veure que, en realitat, hi ha dues Illes Diomede, separades per dos quilòmetres d’aigua i gel. La Gran Diomede pertany a Rússia, i la Petita Diomede als EUA. Aquesta divisió va ser part de l’acord d’Alaska quan els Estats Units va adquirir aquest territori. Durant la Guerra Freda, la frontera entre totes dues es coneixia com el Teló de Gel, i, igual que al desert del Sàhara, les poblacions locals—de tradició nòmada—no podien moure’s lliurement entre les illes, separant famílies. En temps de tensió entre els EUA i Rússia, el Teló de Gel torna a solidificar-se. Curiosament, la protecció del medi ambient a l’Àrtic s’entrellaça amb els esforços de Rússia i de la possible futura administració de Trump per augmentar-ne la presència a la regió. Les Illes Diomede tenen una altra característica fascinant. A més de l’invisible Teló de Ferro que les separa, hi ha una altra línia que les divideix: l’anomenada Línia Internacional de Canvi de Data, que corre aproximadament al llarg del meridià 180°. Aquesta línia marca la frontera entre un dia calendari i un altre. Així, la Petita Diomede és l’illa de l’ahir, i la Gran Diomede és l’illa del demà. Aquest lloc real em recorda una illa fictícia al llibre L’illa del dia abans (1994 versió en castalà 1996) d’Umberto Eco. Situada a l’oceà Pacífic però també sobre el meridià 180°, aquest lloc viu en un ahir constant. El passat és només una data al calendari; és més una actitud que una latitud. La novel·la ens transporta al segle XVII, una època de riquesa barroca en què la ciència estava a prop de la màgia, l’astronomia s’entrellaçava amb l’astrologia, la política era domini de les corts reials i els emissaris, i els científics encara intentaven esbrinar com calcular la latitud geogràfica. Aquestes línies invisibles es van convertir més tard en eines per mesurar el món: per controlar-lo, posar ordre al mapa i el caos a la terra i l’aigua.

El 1967, l’artista conceptual polonesa Barbara Kozłowska va iniciar un projecte artístic que va continuar fins a la seva mort el 2008. Línia va ser un intent de traçar una línia invisible d’Est a Oest, amb la seva continuació a la Lluna i més enllà. A través d’una sèrie de performances a platges de tot el món, marcava aquesta línia fictícia amb petits cons de sorra, que funcionaven com a balises o fites. Aquest projecte, que va abastar dècades i països, presenta un contrast poderós amb la idea de les fronteres. La visió utòpica de Kozłowska ens convida a imaginar un món on la línia transcendeix la divisió, convertint-se no en una frontera, sinó en un símbol de bellesa i puresa conceptual, connectant en lloc de separar, dissolent les fronteres en l’art-un contrast radical amb la realitat divisiva del món actual.

[Imatge destacada: Marie-Andrée Pellerin, Windbusting, fotograma del vídeo]