Liternatura de pluja a quatre veus

Plovisqueja a la finestra i els geranis estan a punt d’ofegar-se. Els cactus vaig haver d’aixoplugar-los a la golfa per evitar que les arrels es podrissin, i amb tanta borrasca successiva només sembla acontentar-se la begònia: com es nota que, ella sí, és planta tropical. Vivim un març inaudit quant a la quantitat i constància de l’aigua, i jo, que volia que es parlés de liternatura en aquest número, escolto el tamborineig insistent d’aquest element tan estrany al meu Sud, i penso, ingènua, que han vingut les precipitacions a saludar-nos, per regar fins a saturar unes plantes que no són com les de l’Ana Geranios. Ella, qui tant ens va advertir dels danys del turisme massiu al seu llibre Verano sin vacaciones. Las hijas de la costa del sol (Piedra Papel, 2023), torna a brillar aquí amb llum pròpia a partir d’un article còmicament crític que focalitza el plàstic de cada dia, en concret, aquell destinat a modelar pètals, lianes, flors artificials. Tant ens hem acostumat a lo fake que, fins i tot, la decoració suposadament natural prové de combustibles fòssils, paradoxes extractivistes del capitalisme tardà.

Vaig seleccionar als autors que aquí es congreguen sabent que no decebrien. Si Geranis fa gala del seu habitual enginy i ullal literari, Luci Romero, autora de El arte de contar la naturaleza (Barlin Books, 2023), reprèn el lirisme analític que la caracteritza per parlar-nos en aquest número de l’obra de la Carolina Aràbia: hem cantat als animals durant civilitzacions i eres, a les abelles, als ramats, trenant una interacció que ens embasta i imagina en comunitat. Romero es va proposar en el seu llibre acostar-nos a la nature writing, aquest gènere en anglès que ja hem traduït gràcies, en gran part, al tercer convidat. En Gabi Martínez va encunyar el terme “liternatura” del qual fem gala de la seva mà intel·ligent, guiats per una reflexió que li vaig escoltar abans en persona. Escriure la naturalesa, fondre’s en paisatges colpidors com el que descriu a Delta (Seix Barral, 2023), visitar diversos mons rurals en festivals com Siberiana, a la Siberia extremenya, no té per què, necessàriament, implicar alçar la bandera de l’ecologisme. Martínez construeix un al·legat amb el qual aprenem a moldre fi categories estètiques i polítiques, a cerndre la paraula i la història literària segons el seu sedàs agut d’escriptor, aquest que reivindica les grans obres elaborades en diàleg amb Gaia, des d’Henry David Thoreau a Herman Melville. Finalment, la Noemí Sabugal acaba de publicar Laberinto mar (Alfaguara, 2024), i la seva veu sona imprescindible a les entranyes d’ADesk en tant que aconsegueix enllaçar filaments de poesia al costat d’una mirada que correspon al millor periodisme de recerca; en aquest cas, respecte al Mar Menor, aquest espai amenaçat pel canvi climàtic i l’explotació agrícola dels seus voltants.

Si alguna cosa tenen en comú els qui han bolcat les seves paraules en aquest racó plurilingüe és la consciència clara que som naturalesa, i una habilitat de plomes tant fermes com belles. Ningú té la intenció de renunciar, en el grup en què m’incloc, a la plenitud artística com a forma d’habitar la sensibilitat, i ningú vol rendir-se (permeteu-me atrevir-me a aquesta declaració d’intencions) a la reiteració obsessiva dels nostres dies, segons la qual lo natural és un conjunt d’elements externs, una catifa desplegada circularment per la seva conquesta i destrossa. La visió utilitarista de la naturalesa com a escenari o recurs que cotitza en borsa és precisament una cosa que la lectora no trobarà, perquè la Liternatura, ara en majúscula, sense cursiva ni cometes, implica desafiar prejudicis quant al cànon artístic, però també respecte al lloc que ocupem en un territori membre i partícip de les nostres subjectivitats. La part difícil era narrar-ho tan bé com ells, amb brevetat i substància, i que se’ns omplin els ulls de la mateixa pluja que continua caient, tamborinant als vidres, els camps de cultiu, rierol a baix, fins a desembocar en el xipolleig tranquil de la reflexió.