Lladres de cossos

En un dia com avui, en el que de maneres i noms diferents se celebra aquest gust que tenim per jugar i deixar de costat els cossos i sentir-nos imatges, he volgut anar al cine. La sessió? La invasión de los ladrones de cuerpos [[La invasión de los ladrones de cuerpos. Don Siegel, 1956.]] La lluita del protagonista de la pel·lícula per escapar d’un poble en el que es veu forçat a conviure amb rèpliques humanes serveix de punt de partida per a recordar la necessitat de pensar en les imatges com alteritat.

Un metge torna a la població on treballa després de passar un temps en un congrés. En arribar, es topa amb que diversos dels seus pacients pateixen el mateix mal: no reconeixen com a humans alguns dels rostres que els són més familiars. El que al principi semblen ser preocupacions aïllades es torna en un assumpte de salut pública en anar afectant cada vegada una part major de la població. L’alarma es desferma quan una trucada interromp una vetllada prometedora per conduir-lo a veure amb els seus propis ulls la primera evidència física de que alguna cosa està canviant: un cos inanimat, sense identitat i sense signes de vida. Sense signes de mort tampoc. Guarda una sospitosa semblança amb el seu descobridor, que viu sol. Qui és? “Ni idea. És com la primera impressió d’un segell en una moneda. Però no està acabat”, diu un home davant la imatge inacabada de sí mateix. Els carrers d’aquesta ciutat plena d’imatges incompletes adormides, seran aviat caminades per les còpies inhumanes dels seus habitants.

El protagonista, fent ús de la seva facultat de diagnosis, s’inclina sobre el cos buscant signes de vida o de mort. Cap. No té empremtes dactilars, però tota la resta assenyala que és humà. Més tard, quan els cossos han despertat i han passat a substituir als veïns originals de la citat, la sorpresa és que parlen la llengua del protagonista. Poden comunicar-se entre sí, formen comunitat.

És en reconèixer que convivim amb imatges que emergeix la por a ser substituïts per elles. I per això les seguim veient com subordinades. La pel·lícula està explicada des del punt de vista d’un subjecte que és metge i a la vegada és tingut per boig. Un personatge amb la missió d’identificar qui és humà i qui és la còpia incompleta de l’humà, però el judici del qual serà qüestionat per psiquiatres i policies.

Una recorda el treball teòric dels estudis visuals W.J.T. [[W.J.T. Mitchel, What Do Pictures Want? (Chicago: University of Chicago Press, 2004)]] i la seva defensa del reconeixement de les imatges com alguna cosa més que objectes inanimats. Imatges a les que els hi atorguem el reconeixement que implica ser estimades, odiades, adorades o desitjades per nosaltres, els humans. Entitats que són diferents però amb les que ens permetem certs comportaments dignes de tota humanitat.

El Dr. Bennell és pres per boig per les autoritats d’un altre comptat. A fi de provar la seva cordura utilitza el seu propi testimoni com a prova, com a tot malalt mental. Al final és la trucada de telèfon d’un ciutadà aliè al cas la que corrobora la versió del protagonista i el salva de la malaltia. La tara no està en ell, la tara està en les imatges incomplertes. W.J.T. Mitchell ha parlat, també, de com la bogeria ha estat des de l’antiguitat subjecte d’escenificació i teatralització. La malaltia mental posada en escena és un recurs per a plantejar a l’espectador quan raonable és entendre la realitat d’una altra manera; en aquest cas, la pregunta per la possibilitat de la convivència amb imatges de nosaltres mateixos. Però si la conclusió de la invasió dels lladres de cossos és que estem salvats, perquè les autoritats dels comptat veïns controlaran la situació, avui sembla que les coses han canviat.

De la dècada dels cinquanta fins avui, les relacions amb els replicants que s’han posat en escena han passat d’estar narrades en clau de bogeria a adoptar registres cada vegada més realistes. Pensem en Blade [[Blade Runner. Ridley Scott, 1982.]] o 2001: Una odisea a [[2001: Una odisea en el espacio. Stanley Kubrick, 1968.]]. Com si d’un fil narratiu ocult es tractés, si es fes un anàlisi de la manera en què aquests vincles s’enuncien, sembla que il·lustrem les paraules de Foucault quan diu que “un dia haurem deixat de saber el que era la bogeria. La seva forma s’haurà tancat contra sí mateixa i les seves petjades hauran desaparegut i ja no serà més [[M. Foucault, Histoire de la folie à l’âge classique (Paris: Éditions Plon, 1964)]]. Si les imatges eren desviacions de la nostra humanitat, avui la integren.

Perquè potser sigui això, i les imatges no estan aquí per ser metàfores d’un altre món. No són portes a dimensions llunyanes. Estan aquí, amb nosaltres, i volen quedar-se. Feliç Halloween.