Lògica de Boole per a artistes joves

La Galeria Immigrant de Buenos Aires compta amb l’oportunitat de sumar-se a la llista d’espais i projectes que tenen com a premissa la investigació dels efectes d’internet sobre l’art, i que solen funcionar en base a un grup d’artistes joves híperconnectius i professionalitzats. I també té l’ocasió de construir un discurs amb una projecció diferent sobre l’art de la segona dècada del segle. Amb poques mostres a la butxaca i sense haver travessat l’efímer cicle de vida dels espais d’art jove de Buenos Aires, queda per veure si Galeria Inmigrante aprofitarà l’oportunitat, l’ocasió, ambdues o cap de les dues.

Des dels seus inicis, la galeria es va presentar com un projecte d’artistes joves (gestionat per Gala Berger, Cotelito i Mario Scorzelli) i propens a certes estratègies de comunicació efectives, amb un peu a l’espai físic i un altre a la interconnexió: fent honor al seu nom, la galeria funciona al subsòl d’una llibreria (un espai que perfectament podria habitar un immigrant nouvingut a una ciutat) i la seva cartera consta d’artistes de tot el món, que els seus directius van conèixer a través d’internet. Els tòpics globals relacionats amb les tecnologies de la informació i els seus efectes cognitius i visuals hi són presents des de l’inici, el que situa la Galeria Inmigrante en l’òrbita de l’oportunitat discutida al començament: la dels espais d’art jove que tenen entre les premisses l’exploració d’internet i els seus efectes.

En moltes ciutats del món hi ha xarxes d’artistes amb un peu en serveis com Tumblr, un altre a l’escola d’art i un altre en petites galeries, sovint vinculades als hàbits de la cultura jove i les seves indústries tangencials. Future Gallery a Berlín, o Preteen Gallery, a Ciutat de Mèxic, en són bons exemples. Normalment, aquests grups i espais es referencien en el discurs sobre “post internet art”, una variant híper-“cool” i escolaritzada que, si bé coqueteja amb les argots visuals de les xarxes socials orientades al mercat jove, sembla deure-li molt més a la teoria actor-xarxa i derivats, la història de les exhibicions i, en definitiva, a l’escola d’art (l’espectre de representacions artístiques d’internet també podria incloure els discursos acadèmics, amb particular rellevància a l’interior de Llatinoamèrica, encara en la nebulosa dels programes teòrics dels noranta: en aquest cas, als temes de sempre com la perifèria, la hibridesa i el gènere se sumen, novament, la teoria actor-xarxa i derivats.)

No obstant això, la Galeria Inmigrante no s’avé estrictament a aquest sistema, molt fàcil de copiar i efectivament molt copiat: el seu staff està integrat per artistes atrinxerats a l’estudi i poc afins, molts d’ells, al model d’artista entrepreneur-networker que a la pedrera post-internet resulta reglamentari. Per això, el projecte podria minimitzar l’oportunitat atmosfèrica d’acollir-se als discursos corrents sobre l’art jove que en els últims anys van proliferar globalment, per aprofitar una ocasió més interessant, una última variant que pot projectar-se a partir d’algunes coordenades recents i disperses.

Ja havent rebut els anticossos de l’art basat en Internet, es pot intentar un pas més enllà dels discursos comuns sobre internet i el seu impacte, no per tornar a l’estudi, sinó per mirar per fora de la híper professionalitat post-estudi, no per donar per acabades les promeses de la teoria actor-xarxa i derivats sobre la fi de l’agència del subjecte, etc., sinó per somiar amb un nou tipus d’agència, una incipient subjectivitat estètica o alguna cosa semblant a una forma d’autoconsciència artística en l’era de la precarietat interconnectada; no per negar les tecnologies de la informació en definitiva, sinó per historitzar-les i treure-les del clixé on les va deixar l’escola d’art; recuperar la seva història oculta i els seus aspectes no realitzats.

Algunes exhibicions recents de Nicolas Ceccaldi, Florian Auer i Avery K Singer, entre d’altres, manifesten actituds que podrien recuperar-se en aquesta direcció: l’escultura cibernètica responent a la impressora 3D, l’epistolaritat literària escapant de l’agrafisme de les xarxes socials, la pintura de gènere incorporant situacions clixé com l’ “studio visit” o el decor victorià sobrevivint a Tumblr.

La pregunta que queda oberta és si això pot ocórrer en aquest moment a la Galeria Inmigrante, o si estem a l’avantsala d’una altra generació contenta amb la mera possibilitat de reproduir els discursos globals sobre art contemporani, en menor escala i a més distància dels seus punts d’origen. Trobar una ocasió fortuïta enmig de les oportunitats comunes de la vida, és com veure un estel fugaç en una platja saturada de venedors de gelat.