Els infinits domesticats. Yayoi Kusama

La vida i obra de Yayoi Kusama, artista japonesa de 88 anys ressuscitada de la desmemòria i ara immensament popular, es descriuen habitualment en termes d’exotisme i caràcter outsider, seguint les pautes contra-heroiques que agraden tant a l’art popularitzant: el seu èxit als EEUU a la dècada dels 60; una certa involució que acaba l’any 1977 amb l’auto ingrés a una institució per la salut mental a Tokio, on encara resideix; el triomf inesperat i aclaparador dels seus anys daurats. Una mitificació que ignora la seva voluntat d’integrar-se plenament a l’escena de New York, on s’instal·la còmodament. L’excentricitat de l’autora de cabells vermells, des de la perspectiva de la maquinària occidental de recepció cultural, es reforça a partir de la seva condició de dona longeva i inconformista, un supervivent extravagant.

A la narració que li correspon i es promulga, tot es manté activat, sense renunciar a res, com si fos realment possible una carrera creativa sense fissures. D’aquí es deriva un dels debats principals que suscita: la seva producció ha sigut llarga i complexa però poc evolutiva, sense desviar-se d’un seguit de valors moderns primaris: l’humanisme; la resistència de l’individu; el recurs de les formes orgàniques i la unificació estètica. Kusama dóna primacia a tot el que comparteixen els éssers humans, manies incloses, per sobre de factors diferenciadors. Poc s’altera amb el seu interès d’explorar la seva subjectivitat psicològica i sexual, llargament soferta (ella mateixa s’explica com a discapacitada, malgrat moltes accions on se celebra la llibertat sexual). Com passava amb molts creadors marcats per la Segona Guerra Mundial, la tragèdia compartida es convertia en un impuls cap a la cohesió, que permetia als artistes parlar des d’una diversitat de subjectivitats sobre la condició universal. No es desvia de la cerca de l’harmonia com a valor estètic i ètic, ja que sempre acaba domesticant les idiosincràsies més rares i patològiques. L’èxit de Kusama, com la seva obra, és plenament modern.

La retrospectiva iniciada pel Hirshhorn de Washington i que vaig poder visitar al Seattle Art Museum (SAM) al juliol de 2017, es destaca per la instal·lació de sis “environments” o ambients espacials, les cèlebres “Infinity Mirror Rooms”. Algunes es van concebre als anys 60 i apareixen ara actualitzades; altres són creacions recents, com Infinity Mirrored Room – Aftermath of Obliteration of Eternity (2009), una composició bellíssima de cinètica i llum. Algunes són habitacions tancades, entorns totals; altres funcionen com a peep shows, on es mira des de fora a través de finestrelles. En total Kusama n’ha fet una vintena, moltes efímeres i ara perdudes. Són, sense dubte, el reclam “espectacular” que ha convertit la mostra en un èxit sense precedents: les entrades al SAM es van esgotar mesos abans d’acabar, mentre que al Broad de Los Angeles tot estava venut abans d’inaugurar, obligant el museu a ampliar horaris. Pels que no tenen entrada les cues són llarguíssimes, fet que contrasta amb l’experiència acotada per les habitacions “Infinity”, on els petits grups de persones que hi poden entrar cada vegada disposen de només 30 segons tancats a dins per a assimilar la riquesa marejadora i altament lúdica dels miralls, llums, colors i moviment, un temps del tot inadequat (però, pel que s’explica, acordat amb l’artista) per a la recepció de l’obra.

La importància dels “Infinity Mirror Rooms” per l’obra de Kusama no és menor. Al Japó dels anys 50, produïa molts dibuixos amb gouache i pastel generats a partir de la repetició de formes cel·lulars, sovint acumulades dintre de recintes amorfs que recorden amebes flotants sobre camps difuminats. Altres treballs pictòrics d’aquella dècada, les “Infinity Nets”, són all-over de punts clars o grisencs sobre fons blancs, malles bitonals que es mouen entre la calma i l’obsessió. El que fan els ambients “Infinity”, començant amb Infinity Mirror Room – Phalli’’s Field (Floor Show) (1965/2016), és reproduir els principis i motius pictòrics de Kusama en format multidimensional i maxisensorial, convidant l’espectador a deixar-se absorbir per tots els costats. En fotos originals, veiem la Kusama estirada al mig de l’obra citada (s’exhibia amb una luxúria semblant a les seves performances), una estampa personalitzada d’autoria i sensualitat, el cos com a signatura.

Sovint s’explica que Kusama, de petita, tenia al·lucinacions on veia puntets i ràfegues de llum fraccionada, la inspiració per l’ús disseminat de punts, llunes i seqüències picades, que també envaeixen la seva roba (on predominen els “topos” grans). Alternativament, la presència a la naturalesa de clústers – les pedres erosionades d’un riu, o les llavors d’una carbassa, tema d’Infinity Mirrored Room – All the Eternal Love I Have for the Pumpkins (2016) – connecta Kusama de nou amb la seva infantesa entre entorns rurals, animats i panteistes. Segons explica, tot es va perdre en començar a treballar durant la guerra a una fàbrica enfosquida sota els bombardeigs dels aliats. Personalment, trobo un pèl gratuïta aquesta insistència d’atribuir les recurrències formals d’un creador madur a ocurrències i traumes infantils.

Després dels primers èxits, Kusama viatja als Estats Units en busca d’una major llibertat i afiliació, arribant a Seattle l’any 1957 (un fet ben contextualitzat al SAM). Com ella, molts artistes japonesos s’havien integrat en discursos internacionals de reconstrucció cultural durant la postguerra, com els col·lectius Jikken Kobo (Taller Experimental), els radicals de Gutai i els minimalistes de Mono-Ha; Kusama; en contrast, es movia amb més independència. Aviat, a Nova York, va afegir les escultures toves (soft sculptures) a la producció pictòrica, amb petites fundes de cotó, allargades i fins i tot fàl·liques, blanques o estampades amb punts, que s’agrupaven per a texturar cadires i altres mobles (el que la situa entre els pioners del disseny radical, normalment associat a corrents italians que apareixerien més tard). Un dels seus sofàs, Accumulation No. 2 (1962), va ser inclòs a una mostra col·lectiva amb Warhol, Morris, Rosenquist i Oldenburg. El seu èxit crític va ser continuat durant la dècada, amb un seguit de performances, trobades i happenings, sovint a l’espai públic. Les actuacions on es despullava contrasten amb el que confessa sobre la seva sexualitat, reprimida des de jove, un dels aspectes més tensats de la seva biografia.

La seva mala salut mental i física al final la impulsa a tornar a Japó l’any 1973, on més tard estableix com a residència permanent el centre de salut mental Seiwa. Amb el taller a poca distància, segueix produint obra, a més d’escriure assajos i novel·les. Apartada però no pas retirada, els primers intents de revifar la seva carrera arriben als anys 90, i fins el present. A setembre de 2017 s’ha inaugurat un museu monogràfic de la seva obra a Tokio.

És clar que no tothom accepta l’optimisme lúdic que projecta Kusama, les seves ganes juganeres, les ostentacions visuals que ara s’entenen com a heretades del Pop, fàcilment assimilables pels grans públics. Malgrat tot, el ressò popular de Kusama confirma la vigència del discurs modern del segle passat, humanista, universal i compromès amb un llenguatge transfronterer que esquiva les problemàtiques més incommensurables i equívoques de l’art contemporani més recent.