Els prejudicis (no tan) naturals

Però, tu ets ecologista o no? És una pregunta que, amb un aire recriminador, m’han fet no poques persones després de llegir el meu darrer llibre, Delta. Com si escriure sobre un espai natural impliqués bolcar-hi una ideologia concreta. El que sorprèn és que, en diverses ocasions, la pregunta la van formular persones vinculades al negoci de la cultura, algunes d’elles denominades «intel·lectuals». Persones que, en escoltar el terme liternatura, en lloc de pensar en Moby Dick, Jack London, Helen Macdonald o Miguel Delibes, potser pensarien en Henry David Thoreau i Rachel Carson, sí, però, sobretot, associaven la paraula a un munt de moderns assajos mediambientalistes reivindicatius fins a la militància, escrits amb un to de denúncia o redemptor. Com si el biaix moral o la impartició de doctrina fossin ingredients indispensables del gènere, menyspreant-ne l’amplitud i, consegüentment, la seva potència literària.

Soc escriptor. Aquesta és la meva resposta. I ambiciós, de manera que intento reflectir la veu del cor que ens envolta de la forma més coherent amb la meva època, en què se subratlla la urgència d’entendre les naturaleses no humanes (nanohum) perquè la nostra espècie pugui, bàsicament, sobreviure. Per això, intento plasmar qualsevol angle ètic buscant solucions narratives capaces d’abastar la immensitat que ens envolta, fins i tot la que menys m’agrada, intentant que el món parli més o menys per si mateix, encara que òbviament el seu «portaveu» sigui jo. La meva postura es podrà deduir d’alguna manera, però el propòsit és que això no importi, o es rebi com la postura d’un altre actor, un més, de l’ecosistema, i que l’espai i els fets i els éssers revelats resultin prou genuïns, diferents i magnètics per transmetre la seva essència i la del lloc que habiten. L’objectiu és que, en llegir, percebis que les tensions naturals són així, indiferents a si l’autor vota esquerra, dreta o s’absté.

Tanmateix, l’any 2025, a un país del Primer Món dotat amb la quarta llengua més parlada del món, una sorprenent majoria de persones continua vinculant la literatura de natura a una matraca adoctrinadora antitecnològica vomitada per una mena de neorurals o progressistes carregats de diners els quals, per culpa d’aquest prejudici, prefereixen no llegir en general. A l’altre costat hi ha els que s’animen a obrir el llibre, sovint buscant ampliar el seu coneixement verd amb la complicitat d’una veu que, sens dubte, reafirmarà els seus valors mediambientals. De manera que qualsevol obra que trenqui la idea política que uns i altres esperen d’ella provoca encara, en 2025, la pregunta, «però, tu ets ecologista o no?», al marge de la proposta purament literària.

Vaig créixer llegint al marge d’etiquetes i, encara que ara en faci servir una per cridar l’atenció sobre una sèrie de temes i emergències —de fet, gràcies a ella estic ara mateix escrivint aquest article—, venero la idea de la literatura que cedeix la paraula a l’entorn, i a tu el dret de treure’n conclusions. Abastar l’«entorn» requereix pensar en clau ecosistèmica, i una conseqüència són algunes solucions narratives que abracen la totalitat.

Per exemple? Si fins ara associàvem la novel·la coral exclusivament als humans, ha arribat el moment d’obrir el focus cap a un cor biodivers. Perquè el flamenc, la sorra, el riu, l’aranya, l’anguila, el mosquit, el vent, el toro o l’arròs posseeixen una força que val la pena narrar. Parlar sobre les tensions i violències entre aquests éssers i elements, i les persones que comparteixen el seu espai, suposa ser ecologista, escriptor o un habitant del planeta?

Una anguila no permet el mateix desplegament narratiu que Madame Bovary, no, però si se l’aborda com ho va fer Patrik Svensson, pot emocionar i portar a reflexions com les que va provocar un cargol a Elizabeth Tova o una xinxa gegant aquàtica i diversos insectes, algun de caníbal, a Annie Dillard. Així ho ha entès l’escriptor mexicà Jorge Comensal, aquell fan del còndor de Califòrnia que també ha escrit sobre sargassos, incendis o el bosc de Chapultepec, i que acaba de publicar el deliciós Materia viva que descol·locarà els prejudiciosos habituals, perquè, sent liternatura, empra la ironia com poques vegades s’ha vist en escriure sobre tortugues, falgueres o voltors: «El món és horrible, però sense els voltors ho seria encara més».

Comensal també ha patit preguntes sorprenents sobre la seva inclinació més o menys naturalista i, com que fa uns mesos el van nomenar director de la revista de la UNAM, ha inaugurat en aquest mitjà una secció que consisteix en una crònica de diverses pàgines dedicada a un animal concret. No a una espècie, no: a un animal determinat, a una vida exclusiva, i la seva història es desfà amb l’interès penetrant de qualsevol història humana.

Comensal és, al cap i a la fi, un altre dels qui cerquen fórmules per evidenciar que la liternatura no només és universal, sinó que avui va més enllà que la majoria de llibres actuals, tant conceptualment com terminològicament, perquè aquestes obres tant proposen un cor biodivers com neologismes del tipus Aridoamèrica, o el fascinant catàleg que presenta Santiago Beruete, pare de la jardinosofía, la verdolatría, els aprendívoros… I és que pocs autors s’estan adaptant tan bé a la nova realitat canviant com els que escriuen sobre natura, l’última avantguarda.

Amb el propòsit d’evidenciar aquesta qualitat pionera, de punta de llança, de cresta d’ona, la revista barcelonina Convit/e va publicar a la tardor un monogràfic titulat Vanguardia Liternatura, il·lustrat amb imatges de Xavi Bou, l’artista que ha trobat una tècnica per fotografiar les aus de manera innovadora. «Em vaig adonar que sortia de casa amb la foto feta, i vaig voler provar una cosa diferent», ha dit Bou, el treball del qual fa preguntar-se de quantes formes es podrà narrar encara tota aquesta natura que, precisament desplaçada per la tecnologia, roman invisible per bona part d’una (presumpta) intel·lectualitat que ha renunciat al seu clàssic rol antisistema per abraçar el mercat i el mainstream (perquè simpatitzen molt amb la llengua anglesa, és clar, i prefereixen continuar dient nature writing abans que liternatura).

El marge que alimenta el que és alternatiu, la dissidència i la invenció, i per això se senten tan originals els llibres de Daniela Catrileo, una escriptora maputxe champurria que converteix Chilco en una capital on la vida es regenera mentre s’esfondren els imperis erigits per l’especulació; o del peruà Joseph Zárate, el descendent d’una estirp amazònica que ha signat Guerras del interior, un dels llibres de periodisme literari més impactants sobre els abusos que es cometen amb l’or, la fusta o el petroli, i que ara està escrivint El Amazonas. La mirada del nadiu arrelat a la terra té un plus, com també han constatat Virginia Mendoza, que va conèixer la set tan de prop que ha escrit un llibre magnífic sobre ella, o la lleidatana Vanesa Freixa, que després de marxar del seu poble i estudiar a Barcelona, es va preguntar què estava fent, va tornar a les muntanyes, es va instal·lar en una borda amb la seva parella i set cabres i no només ha escrit sobre què significa viure al camp i d’ell, sinó que impulsa iniciatives culturals per difondre el relat rural i la sobirania alimentària.

Una novetat notable és que les plantes han trobat qui les escrigui… en espanyol. Diana Obando, el citat Beruete, Efrén Giraldo —no us perdeu el seu Sumario de plantes oficiosas— o Paco Calvo, el filòsof director del Laboratori d’Intel·ligència Mínima que difon la intel·ligència de les plantes —una proposta tan revolucionària com el títol de Giraldo—, se sumen a la tasca de, per exemple, Joaquín Araújo o el colombià Tomás González, mentre Espanya s’omple de versos més enllà d’Alejandro López Andrada o Jorge Riechmann, destapant una pedrera que va de María Sánchez a Ángela Segovia, i les seves obres es llegeixen als recentíssims clubs de lectura, residències literàries o festivals que ja es convoquen literalment a tot el món. I una cosa que tenen en comú moltes de les persones que han llegit aquests llibres, no un sinó uns quants, és que no fan preguntes com: «ets ecologista o no?»

La joveníssima Mya-Rose Craig, Birdgirl, al festival Liternatura. Foto: Gabi Martínez

(Imatge de portada: Fotografia d’una il·lustració d’un llibre de viatges per Colòmbia. Foto: Gabi Martínez).