M I A M I ​​o com començar la casa per la teulada

Els espais independents poden arribar a ser els llocs on ocorre l’art. Paral·lels a dinàmiques institucionals o no, l’aparició de propostes independents suposa demostrar que un context artístic és viu i vol ser present. M I A M I ​​és un exemple d’això, a Bogotà.

Si pensem en el cervell com una mena de laboratori humanista nòmada, quan a aquest li toca desxifrar un context nou, la comparació es presenta immediatament com un dels mètodes freqüents a disposició del pensament. Confrontar allò desconegut amb allò que ja es coneix és un hàbit de l’enteniment. I, encara que odioses, les comparacions resulten inevitables. Si pensem en l’art emergent com un fenomen global marcat per les particularitats locals de cada territori, el més freqüent, en una primera presa de contacte amb un context nou, és procedir per comparació amb el context que ja es coneix.

   

Acostumats al fort pes de la institució dins de les dinàmiques de l’art emergent a Catalunya (podent arribar a atorgar-li el qualificatiu d’institucional) no és estrany doncs, que sorprenguin espais com M I A M I a Bogotà, Colòmbia. A primera vista, M I A M I és una casa més a l’atractiu barri de Teusaquillo. No obstant això, la bandera negra que oneja al seu exterior, ja ens diu que alguna cosa particular es cou allà dins. La història de M I A M I comença fa tot just un any de la següent manera: grup d’artistes busca espai que serveixi com a taller per algun d’ells. Ensopeguen amb una casa en arrendament i, sense pensar-s’ho dues vegades, la lloguen sense tenir tampoc molt clar a priori què fer amb l’espai. En aquest punt el pensament per contrast ens recorda que, a ciutats com Barcelona, ​​les exigències juridico-econòmiques a l’hora de llogar un espai són tan grans que procedir tan informalment com van fer els fundadors de M I A M I resulta, si no inimaginable, bastant inversemblant.

   

El procés de conformació de M I A M I com un espai independent de producció, exhibició i difusió d’art contemporani és invers a la lògica teòrica habitual, segons la qual els projectes vénen abans que els espais on aquests tindran lloc. Aquesta peculiaritat fundacional serveix, de passada, per entendre també que M I A M I encara estigui en procés de testeig, examen i transformació. I que això no sigui una debilitat sinó un punt fort. Però anem a pams.

   

M I A M I funciona com a espai de producció gràcies als tallers d’artista que allotja al seu interior i que, a més, suposen la font d’ingressos fonamental amb què costejar, com a mínim, les despeses del lloguer de la casa. M I A M I funciona com a espai d’exhibició gràcies a les exposicions que produeix amb una agenda que, si bé està més o menys planificada, permet la inclusió espontània d’altres projectes externs. M I A M I funciona com a espai de divulgació gràcies a la presentació i llançament de publicacions i a la projecció de pel·lícules en format cineclub. M I A M I funciona, a més, com a espai de discussió. Interna, si pensem en el procés de reavaluació constant dels seus integrants; externa, amb la introducció de debats oberts al voltant de cadascuna de les exposicions que acull el dia de la inauguració.

   

El fet que dins de la casa hi hagi tallers on artistes produeixen obra podria portar a pensar que és aquesta producció interna la que sosté i construeix les exposicions. Res més lluny de la realitat. Si bé la política de M I A M I no exclou que els artistes “de la casa” puguin exposar, la seva conducta és més procliva a introduir material extern per tal d’estimular un espai que podríem qualificar, assumint la problemàtica del terme, com obert. És cert que tot col·lectiu artístic està format per persones i que aquestes es relacionen mitjançant unes sinèrgies determinades que fàcilment podrien desembocar en confondre autogestió i autonomia amb una endogàmia exclusivista. Però en el cas de M I A M I, aquesta possibilitat sembla intentar dissoldre´s perquè dins de les seves parets no només ens trobem amb artistes. Hi ha també un lloc per a dissenyadors i creadors d’altres disciplines que, a més, intervenen en el debat intern d’un projecte conceptualment porós.

   

Cada context artístic té uns paradigmes, una problemàtica, un debat i una recerca de solucions propies. Escoltant als impulsors de M I A M I i llegint projectes de crítica com Esfera Pública, la varietat i heterogeneïtat d’espais independents disseminats per Bogotà fan que la discussió actual graviti, no sobre les possibilitats i els límits de la institució artística sinó al voltant de l’adjudicació de categories com independent i/o alternatiu als diversos espais que estan sorgint. La demanda, des d’un posicionament crític, davant aquesta proliferació d’espais independents és l’establiment d’un diàleg reflexiu entre els diferents projectes, alhora que es revisen espais difunts que van sorgir (i potser desaparèixer) per la seva radical fidelitat a allò independent. Com apuntava Gabriel Mejía, un dels cinc “socis fundadors” de M I A M I, un ha de ser conscient que la major part de projectes d’aquest tipus “són de curta durada” ja que no destaquen tant per la seva longevitat com per la seva activitat.

   

El recent interès de les polítiques estatals per participar en el finançament d’aquests espais de producció i circulació ha fet saltar a la palestra la controvèrsia d´allò independent entorn de l’art contemporani a Bogotà. En el cas concret de M I A M I, que recentment ha guanyat un d’aquests ajuts estatals, aquests impulsos governamentals no van estar exempts de certa desconfiança inicial a l’hora de presentar el projecte a concurs. Ja se sap que els diners gratis poques vegades no tenen interessos o exigències col·laterals. I que no a tot arreu la producció artística ha tingut una tradició d’incentius per al seu finançament des de els diners públics. Sospites sobre l’interès de les polítiques governamentals en matèria d’art a un costat (quan s’interessen perquè s’interessen i quan no, perquè no ho fan, el recel és una constant), a Bogotà l’atenció estatal està reorientant-se cap als espais artístics front als clàssics formats de convocatòries per a la producció o les residències internacionals que tots coneixem.

   

Si alguna cosa caracteritza actualment a una institució d’art contemporani és l’interès, l’estudi i la reflexió respecte a una de les grans parts implicades en el seu ecosistema cultural: el públic. Així com hi ha una ideologia determinada darrere de cada espai institucional, hi ha estratègies d’acció per a la formació de públics possibles. Pensem, per exemple, en la introducció de programes públics a molts museus d’art contemporani on la creació d’un eix discursiu para-acadèmic és tan important com el seu programa d’exposicions. Encara que quan pensem en els espais independents, el primer que ve al cap és la fascinació per l’impuls d´allò autònom, la qüestió del públic tampoc és aliena a ells. De moment i a causa de les condicions d’existència més o menys precàries que poden influir en el desenvolupament dels espais independents d’art, aquesta formació de públics que ve de la mà d’una estratègia millor o pitjor planificada, no sembla estar tan present com en l’àmbit institucional. Un dels riscos que corren aquests espais és que, en comptes de tenir un públic crític i asidu, només aconsegueixin tenir aquest tipus de visitants esporàdics -a més d’amics propers- que van als llocs quan ofereixen l’encant de la novetat, estan de moda i es parla d’ells en els petits cercles de la societat artística. Els membres de M I A M I, per exemple, s’han adonat que, de moment, semblen tenir dos grans sectors de públic: el que s’acosta a conèixer les exposicions i el que, regularment, va a les projeccions del cineclub. La pregunta aquí, per a ells, és com aconseguir que aquests dos tipus de públic s’interrelacionin i s’interessin per totes les activitats de la casa.

   

Seguint l’exemple de M I A M I, dels que podríem dir que “van començar la casa per la teulada”, aquesta crònica podria acabar per on comencen la major part de les coses. Pel seu nom. M I A M I, l’evidència al poder, deu el seu nom a la famosa ciutat nord-americana i, tot i les contradiccions geogràfiques, una de les ciutats més important de Llatinoamèrica com a somni per a molts llatinoamericans. No obstant, des de Teusaquillo pensen més en una relació conceptual que en l’emigració cap a paradisos artificials. M I A M I s’apropia de Miami per la condició de resistència a les definicions hermètiques que habita en tots dos llocs.