Manifesta 12 Palerm. El Jardí Planetari. Cultivant la coexistència

“Assumim que la Terra és un petit jardí”. Aquesta afirmació del paisatgista i filòsof Gilles Clément, del seu llibre Le Jardin Planétaire (1999), part de la idea que vivim en una mena d’Edèn, els guardians del qual som els humans, que hem de cuidar la seva diversitat i sostenibilitat. Ara fem zoom i ens situem a la Mediterrània, entre Àfrica, Europa i el Pròxim Orient, a Sicília, la seva illa més gran. Sicília ha estat al llarg de la història dominada per fenicis, grecs, cartaginesos, romans, bizantins, àrabs, normands, espanyols, austríacs o francesos, deixant les seves marques culturals i arquitectòniques.

Els fluxos de pobles van portar amb si religions, cultures, idiomes i llavors de plantes que han generat una vegetació híbrida domesticada pel suau clima mediterrani i que es plasma en la pintura romàntica de Lojacono Veduta di Palermo [foto 1]. En ella, cap dels elements naturals representats és autòcton [i]. Fins i tot els cítrics, avui tan típics, van ser introduïts durant la dominació àrab. Tot això, juntament amb obra del radical Clément -de la qual pren el títol- ha inspirat la dotzena edició de Manifesta, la biennal nòmada europea que se celebra aquest cop a Palerm. Serà difícil d’oblidar, en els seus vicis i les seves virtuts, aquesta Manifesta, modulada sobre un tema tan elusiu com fascinant: la idea d’una ciutat com un jardí planetari que dóna la benvinguda a tots. Metàfora -o utopia, vistes les polítiques migratòries del “primer món” i en concret de Salvini, nou ministre de l’interior italià [ii]— de la nostra societat global, i de la palermitana en particular, gresol cultural sincrètic.

A Palerm, oratori i palazzi, amb les seves cicatrius causades per l’abandonament, embenats i apuntalats, han posat a prova a artistes de tot arreu. Em pregunto si l’heterogeni equip curatorial, que aquí passa a dir-se “mediadors creatius”, dirigit pel sicilià Ippolito Pestellini, arquitecte i soci d’OMA -del qual també forma part Andrés Jaque, havien imaginat que la ciutat respondria amb tanta generositat a la proposta d’obrir-se a allò contemporani. Em pregunto també si havien previst que la “grande bellezza” de Palerm posaria a prova la nostra capacitat de concentrar-nos en les peces contemporànies, atordits per la llum i l’arquitectura. Que la lànguida magnitud dels llocs escollits corria el risc d’enfosquir els rigorosos missatges socials que molts artistes han confiat als seus films (fantàstics com els d’U. Orlow, L. Poitras, Masbedo, I. Ancarani o Alterazioni Vídeo), requerint el sacrifici de seure en la foscor i posar-se auriculars per pensar en migració, tràfic humà, canvi climàtic, màfia o control tecnològic de fronteres.

Precisament, la invasió de contemporaneïtat decep escandalosament a l’Oratorio di San Lorenzo, on Nora Turato hi ha situat una horrible gàbia de metall negre. En aquest lloc tan delicat, amb estucs de Serpotta del segle XVIII on sants i putti parlen ja de per si de cossos fràgils i torturats, la croata va realitzar la seva performance sobre dones maltractades, trencant el silenci amb una lletania en anglès. Aquesta peça forma part de la secció “City on Stage”, l’escenari és la ciutat, i que, malgrat aquesta peça, compta amb alguns dels treballs més convincents de la biennal, els de gestos moderats com Dóna Quassù È Tutta Un l’altra Cosa del col·lectiu belga Rotor. Al parc nacional Monte Gallo, al final dels setanta i a l’ombra de la Cosa Nostra, es van emetre permisos de construcció a Pizzo Sella, sobrenomenada “turó de la vergonya”. Es van començar unes 170 viles, després avortades per la municipalitat el 1997, però mai demolides i des de llavors objecte de batalles legals. Visibles des de la carretera, els esquelets de formigó han estat l’objecte de la intervenció: Rotor ha apuntalat una d’aquestes estructures convertint-la en un mirador. A un costat veiem l’ondulant Mediterrani; a l’altre, l’expansió urbana de Palerm. Legalitat, possibilitat, funció i ocupació d’elements naturals i socials al voltant d’idees de planificació i escenari. La peça em recorda a Chantier Permanent (1993) de Pierre Huyghe[iii], projecte sobre construccions a la costa mediterrània italiana que romanen inacabades i amb el seu esquelet obert fins i tot després de la seva compra, com una forma de frau.

Des del mirador es poden veure els blocs de color sorra de la Zona Espansione Nord (ZEN), un suburbi d’habitatges socials dissenyat per Vittorio Gregotti i inspirat en la ciutat emmurallada. Més aviat sembla una fortalesa, o una presó. Tot i les aspiracions utòpiques de l’arquitecte, ràpidament es va convertir en pastura del crim organitzat, atur i pobresa. El col·lectiu anglès Coloco, juntament amb el ja esmentat Clément, han creat un jardí comunitari. El millor d’aquest projecte site-specific és que inclou als residents. Un dispositiu d’activació en el complex marc legal, social i ecològic d’aquesta dilapidada part de la ciutat.

De tornada a la ciutat, davant del port, a l’Istituto Padre Messina, es troba la videoinstal·lació de Jordi Colomer New Palermo Felicissima. En pantalla, un petit grup de persones visita en vaixell la Costa Sud de la ciutat, abans paradís turístic, ara contaminat. Una guia jove, interpretada per una actriu, repeteix textos de l’escriptor Roberto Alajmo dictats a través d’un auricular. Ficció, història oral i comunitat sota la perspectiva ondulant dels que miren la terra des del mar.

El Palazzo Ajutamicristo, construït al voltant d’un pati de roses, figues i palmeres al segle XV, alberga obres centrades en xarxes transnacionals, on tot (finances, informació o combustible) es pot moure, excepte les persones. Un brunzit emana de la peça The Third Choir de la joveníssima algeriana Lydia Ouhramane. Són barrils de gasolina a l’interior del qual hi han telèfons mòbils -potser com a romanent del negoci il·lícit de tràfic de persones- sonant com un cor. Els bidons són la primera obra d’art que va exportar Algèria durant 40 anys a causa de les estrictes lleis postcolonials que regeixen el seu patrimoni cultural. Aquest treball forma part de la secció “Out of Control Room”, com el de la sala adjacent Connected by Air, de l’holandès Richard Vijgen. Ell, com diversos altres, aborden el tema de la vigilància global. En aquest cas, una projecció al sostre recorda un planetari en el qual, en lloc de constel·lacions, es mostren dades en temps real de senyals sense fils, avions i satèl·lits recordant-nos que ens observen constantment.

En el morisc Palazzo Forcella De Seta, Forensic Oceanography investiga la creixent militarització de la Mediterrània i l’impacte de les seves necropolítiques [iv] mitjançant l’excel·lent i extensa videoinstal·lació Liquid Violence. Continuant amb el treball de Forensic Architecture [v]—nominats aquest any al premi Turner- mostren cartes de navegació, moviments de vaixells i remolcs d’embarcacions abandonades. En una de les parets, hi ha un gràfic que mostra les morts al mar des de 2011. El detall és devastador i la informació a processar aclaparadora. Al costat, més patiment humà fora de control en el film Untitled (Near Parndorf, Austria) de l’irlandès John Gerrard, qui utilitza tecnologia de videojocs per reconstruir el lloc en una carretera austríaca on el 2015 es va descobrir un camió abandonat amb els cossos sufocats de 71 immigrants. El mateix record de l’artista ens mostra la mort com a abstracció quan les fortunes polítiques estan en joc.

Si moltes de les obres abans esmentades pequen d’excessiva literalitat i presentació cinematogràfica d’estil documental, recordant-nos realitats fosques, la tercera de les seccions “Garden of Flows” tendeix a una posició més utòpica, celebrant l’esperança, la possibilitat i, per què no, la bellesa. Una de les seves seus és l’exuberant Orto Botanico, projecte il·lustrat i colonial fundat el 1789 i llar de milers d’espècies exòtiques, entre elles el gegantí ficus macrophylla, una mena d’edifici vegetal que també es pot veure a la Piazza Marina. La relació de l’home amb la natura, l’antropocè, apareix en el delicat treball de Michael Wang: carbó, un bosc encantat i un atac de bacteris que produeix colors estranys en una font situada enmig de la vegetació del jardí botànic.

Al davant Foreign Farmers, l’hort de Leone Contini, mostra la cohabitació de vegetals portats per poblacions migrants a Sicília, un projecte correcte però bastant simplista per a ser el resultat de deu anys d’investigació… Molt més interessant és la proposta What Is Above Is What is Below del duo Cooking Sections. Utilitzant materials de construcció, repensen les tècniques de reg en sec inspirades en els tradicionals giardini panteschi (Illa de Pantelleria)[vi]. A Sicília, on durant molt de temps el control de l’aigua ha estat lligat al crim organitzat i l’economia, majoritàriament agrícola, està ara amenaçada per les sequeres del canvi climàtic, aquestes tres estructures proposades, ubicades a Spasimo, Giardino dei Giusti i Volpe Astuta, imaginen diferents formes d’avançar.

Per la seva banda, Theatre of the Sun, del duo de Los Angeles Fallen Fruit, és el resultat de mapejar tots els arbres fruiters de la ciutat situats en espais públics. Poca gent repara en això, perquè la instal·lació també consta d’un paper de colors brillants estampat amb aquestes fruites -probablement la peça més instagramejada de la biennal- que decora les parets d’una sala de l’espectacular Palazzo Butera, joia del barroc sicilià. De l’exuberància al minimalisme poètic de Renato Leotta en Notte di San Lorenzo, evocació subtil de la terra en la seva complexitat i disputa. Leotta, tot i que torinès, és l’únic artista de la biennal resident a Sicília. L’artista ha cobert de lloses de terracota sense esmaltar una gran estada del palau. Les lloses posseeixen marques causades per la caiguda de llimones procedents d’un hort de cítrics de la seva propietat en els contraforts de la Monte Etna. Aquest sòl actua com una mena de mirall per als frescos barrocs del sostre esfondrat, recordant-nos les economies agràries sobre les quals es va construir aquest luxe urbà, tal com descriu Giuseppe Tomasi de Lampedusa en la seva magnífica obra Il Gatopardo (1958), un fastuós retrat de la Sicília feudal del segle XIX posteriorment portada al cinema per Visconti.

Manifesta ofereix a més la possibilitat de visitar llocs desconeguts fins i tot per Palerm, com és el cas del Archivio di Stato, una mena d’ossera amb història de segles plasmada en documents notarials. Precisament un document datat en 1958, trobat allà pel duo de Milà Masbedo, que acusa el director Vittorio De Seta d’activitat subversiva, dóna peu a la potent i efectista instal·lació Protocolo n. 90/6. Els artistes il·luminen aquest document enmig dels milers de volums polsosos i amuntegats. Al fons una gegantina pantalla LED on un titella de fusta amb ulls perforats, expressió desconcertada i un vestit blau elèctric s’enfronta en silenci a l’espectador. La titella representa a De Seta. Llàstima que aquesta singular i inoblidable peça només estigui oberta al públic durant uns dies, després l’arxiu es tancarà de nou.

Un dels punts forts d’aquesta Manifesta a Palerm és que ha comissionat 36 nous treballs. Molts d’ells s’han realitzat en estreta col·laboració amb persones de la ciutat i amb atenció cap a Palerm com un “quelcom” espacial, cultural, polític i històric. La biennal nòmada que ens fa nòmades, un cop més ha arribat al seu objectiu: la confrontació, l’enfrontament, la sorpresa, el viatge entès com immersió en la realitat contradictòria i multiforme que ens envolta. Un altre dels excel·lents literats que ha donat l’illa, Gesualdo Bufalino, va descriure Sicília com “la luce e il lutto”. La ciutat de Palerm és això, una cosa i just el contrari. La necessitat d’equilibri entre bellesa i horror, racionalitat i deliri, la llum de la vida i la foscor de la mort. És refinada i decadent, miserable i supèrbia, bulliciosa i resignada, és i ha estat il·lusió i fatalitat però, sobretot, una ciutat lliure de la por a allò “diferent” que s’obre al món. Definitivament, en aquest jardí sí que volem ficar-nos-hi.

Manifesta 12 a Palerm (Itàlia), fins el 4 de novembre de 2018.

[i] “A la pintura de 1875 Veduta di Palermo de Francesco Lojacono, a la col·lecció del Museo GAM a Palerm apareix l’olivera d’Àsia, l’àlber tremolós de l’Orient Mitjà, l’eucaliptus d’Austràlia, la tuna de Mèxic o la nespra del Japó “. Palermo Atlas (Juliol 2017), estudi urbà interdisciplinari de la ciutat realitzat per OMA (Office for Metropolitan Architecture) previ a Manifesta 12 i que dóna la base al concepte curatorial.

[ii] Matteo Salvini va prohibir l’entrada als ports italians de l’Aquarius, un vaixell d’una ONG que transportava 629 immigrants el mateix dia de la pre inauguració de Manifesta 12. L’alcalde de Palerm, Leoluca Orlando, mentrestant va anunciar que Palerm ho rebria. El vaixell va ser després acceptat per les autoritats espanyoles en el port de València.

[iii] http://artdaily.com/news/52410/You-have-been-there–Departures–bifurcations—A-proposition-by-Marie-Muracciole-at-Marian-Goodman-Gallery#.WzLRJRIzbBI

[iv] La “Necropolítica” es basa en la idea de que , per al poder social i polític, unes vides tenen valor i unes altres no. Achille Mbembe va ser el primer pensador en explorar el terme en el seu assaig On the Postcolony, Wits University Press (2015).

[v] https://www.forensic-architecture.org/case/left-die-boat/

[vi] http://www.conoscerepantelleria.it/giardino-pantesco.html