Sargir com a pràctica d’interdependència

Els tèxtils s’elaboren nuant, teixint, fent ganxet o unint fils individuals de fibra per crear un tot entrellaçat, interconnectat i en xarxa. Si un tèxtil es trenca, es pot apedaçar mitjançant sargit, una tècnica que consisteix a entrellaçar fils verticalment i horitzontalment a través del forat de la tela. Per ajudar-me a pensar en la interconnexió com una pràctica de remenar dins l’àmbit acadèmic, m’agradaria referir-me a la noció de coneixement situat de Donna Haraway, a la pedagogia compromesa de bell hooks i a l’enfocament temàtic sobre el coneixement encarnat al curs d’estudis secundaris sobre Diversitat Cultural.

En  criticar la perspectiva de l’objectivitat científica, Haraway introdueix la situacionalitat per proposar que el coneixement sempre neix d’un context, situat en el temps i l’espai, i és inconcebible sense una multitud de relacions; és a dir, que el coneixement està entrellaçat i entreteixit, no és pas abstracte i separat. La mirada objectiva, argumenta, prové de la posició dels homes blancs que «reivindiquen el poder de veure i no ser vistos, de representar mentre escapen de la representació». ^[1] Donna Haraway, “Situated Knowledges: The Science Question in Feminism and the Privilege of Partial,” Feminist Studies, Vol. 14, No. 3 (Autumn, 1988) p. 575-599. És aquesta posició la que suposadament anomenem «neutral». Continua:

Totes les narratives culturals occidentals sobre l’objectivitat són al·legories de les ideologies que regeixen les relacions entre allò que anomenem ment i cos, distància i responsabilitat. L’objectivitat feminista se centra en la ubicació limitada i el coneixement situat, no pas en la transcendència i la divisió entre subjecte i objecte. Ens permet responsabilitzar-nos del que aprenem a veure.^[2] Ibid.

Per Haraway, el coneixement situat és una objectivitat feminista que comprèn que els coneixements intel·lectuals, emocionals, sensorials i físics estan entrellaçats, i que la vida humana i no humana s’entrellacen i es relacionen entre si. Per mi, l’encarnació implica estar situada, cosa que descriu la condició fonamental de ser part del teixit de la vida.

L’enfocament temàtic de l’especialització en Diversitat Cultural, on he impartit classes durant diversos anys, és la noció de Coneixement(s) Encarnat(s). Seguint la línia de Haraway, defensem la postura que «sense allò corporal, no podríem organitzar-nos al nostre entorn: no sabríem on som, què som, què/com estem aprenent, ni com podem comunicar-nos sobre els nostres sentiments, experiències i maneres de ser». ^[3] Teana Mammah-Boston, Cultural Diversity Minor Course Outline. Themes and Goals. Last accessed Nov 2019. https://1920.mywdka.nl/WDKCDVPRAM/minor/theme-and-goals/ La diferència més gran d’aquest curs en comparació amb altres cursos que he impartit anteriorment a l’Acadèmia Willem de Kooning és que qüestionem la idea de la il·lustració de que la producció i la formulació del coneixement només pot ser un assumpte racional, abstracte i extern. Molts cursos tenen un enfocament que intenta abordar problemes amplis i complexos –per exemple, la política global o la crisi climàtica i la sostenibilitat–, però passen per alt les implicacions quotidianes de com aquestes crisis ens afecten a nivell local i corporal. Generalment, s’espera que es produeixin treballs que tractin aquests temes amplis i complexos; tanmateix, els estudiants sovint se senten allunyats perquè no s’han fet palpables les connexions entre els vincles socials, comunitaris i personals. Com a resultat, els estudiants se senten pressionats a desenvolupar grans conceptes externs a ells mateixos, en lloc d’escoltar les seves experiències o treballar en contextos locals.

Sargint el binarisme

Aquesta desconnexió reflecteix la meva pròpia educació formal a Rotterdam, on la postura docent per defecte era la separació de ment i cos, emocional i política. En el context educatiu del disseny, on es valoraven les abstraccions, sentia que els coneixements corporis no tenien cabuda a la meva feina. Per això, com a professora en pràctiques a l’Especialització en Diversitat Cultural, sento l’obligació personal de començar on comencen els sentits —és a dir, als nostres cossos—, indagant en com el cos organitza el nostre saber, sentir i ser, i, per extensió, com això configura la nostra comprensió de la manera com contemplem els nostres propis cossos i els dels altres. ^[4] Ibid. Ens hauríem d’esforçar més per legitimar la idea que és perfectament vàlid que els estudiants derivin conceptes i idees de la seva experiència del món mentre el cos està plenament compromès amb tots els seus sentits: corpori, crític i responsable.

Una altra manera de veure allò corpori és a través de la pedagogia compromesa de bell hooks: una comprensió de la totalitat que prioritza la relació entre professors i estudiants, així com la interconnexió entre ment, cos i esperit. Aquest tipus de pedagogia aborda l’estudiant com un ésser humà integral que busca nodrir-se intel·lectualment i creativament, així com adquirir coneixements sobre com viure al món. Emfatitza el benestar; tant estudiants com docents desitgen curar i créixer, i aquest procés els empodera.^[5] bell hooks, Ensenyar a transgredir (Espanya, Eumo Editorial SAU, 2024).

Sargit invisible d’Isabelle Godfroy. Font: http://www.stoppage-art.com/metier.html

Mend piece de Yoko Ono, 2015

Sargir com a cura

Fa uns anys, vaig patir una crisi nerviosa. És difícil descriure el que realment va passar, però va ser com si els fantasmes dissidents del meu passat aturessin el meu cos i m’obliguessin a enfrontar el que necessitava ser enfrontat. Em va obligar a treure a la superfície el que havia reprimit durant tant de temps. De vegades em refereixo a aquest moment com el despreniment d’una armadura, una que s’havia anat calcificant lentament des de la infància per protegir-me de l’exposició perllongada a experiències doloroses.

En els mesos posteriors a què em traguessin l’armadura, el que vaig trobar a sota van ser ferides sense curar que s’havien anat acumulant i supurant durant uns trenta anys. Durant aquest temps, seguia ensenyant, però no treballava com abans. Una de les poques coses que podia fer era apedaçar roba danyada: un barret amb mil forats, un suèter oblidat, jaquetes que havia fet servir durant més d’una dècada. Vaig tornar al meu primer amor, el tèxtil, cosa que mai abans havia permès que entrés a la meva pràctica artística i de disseny “seria”.

En el meu estat de fragilitat, apedaçar i escriure al meu diari era tot per al que podia reunir energia. Em vaig refugiar als tèxtils i el text. Aquí em refereixo a refugi en tots dos sentits de la paraula: un recés de seguir endavant i un refugi segur per descansar i recarregar energies. Més tard, vaig aprendre que l’arrel de les paraules “text” i “tèxtil” prové del llatí texere, que significa teixir. Moltes expressions sobre l’escriptura provenen del món ric de la confecció de teles. Segons una antiga metàfora, “un pensament és un fil, i el narrador és un filador de fils, però el veritable narrador, el poeta, és un teixidor. ^[6] Robert Bringhurst, The Elements of Typographic Style (Hartley & Marks, Publishers, 1996) p. 25. Va ser una grata sorpresa descobrir que la confecció de teles és anterior a la confecció de textos. Havia assumit que la confecció de teles succeïa a la confecció de textos i no al revés, cosa que demostra el meu biaix internalitzat cap a l’intel·lecte sobre l’artesania. Portar un diari em va permetre entrellaçar pensaments inconnexos en un intent de trobar formes imaginatives de curar ferides psíquiques, i una d’aquelles maneres va ser apedaçar tèxtils.

La meva mare i jo a la botiga de sargits a Glebe, Sydney

La meva mare a la seva botiga

Els tèxtils han estat la meva forma d’expressió bàsica des que tinc memòria, malgrat la vergonya de fer-ho públic. Encara que havia treballat amb tèxtils en el passat, els amagava al meu armari; treballar amb ells era una cosa que volia explorar seriosament, però em feia massa por que em jutgessin. Immersa en la creença que la roba i els tèxtils eren insignificants, femenins, superficials, massa comuns, sense autonomia i, Déu no ho vulgui, políticament ineficaços, era la figura més crítica amb mi mateixa.

Per què se sol menystenir el tèxtil i la moda com una forma de creació menys important en l’educació artística i de disseny? És perquè les arts tèxtils han estat feminitzades i restringides a l’àmbit domèstic des de fa molt de temps? (Sí, òbviament). L’artesania s’ha considerat com una forma de coneixement menys important per pertànyer al coneixement tàcit? (Sí, també). Aquesta jerarquia de coneixements es reflecteix en els diferents contextos educatius en què he estat. A Sydney, on vaig estudiar per primera vegada, la moda només estava disponible com a carrera professional, mentre que el disseny i l’art s’impartien a nivell universitari. Al llarg de la meva formació als Països Baixos, on tots els estudis creatius s’imparteixen en el sistema de formació professional, els estudis de moda a la WdKA se centren en la indústria comercial, amb poc discurs crític.

Potser una altra raó per la qual ens relacionem amb la roba de forma tan superficial és perquè està vinculada a la relació entre allò superficial i la personalitat, com suggereix l’experta en moda Sophie Woodward. El pensament occidental separa el jo interior intangible, afirma, que es troba a les profunditats, de la “frivolitat” de la superfície. ^[7] Susanne Kuchler i Daniel Miller, ed., Clothing as Material Culture (New York: Berg, 2005) p. 21. Segons aquesta filosofia occidental de l’ésser, la roba simplement penja a la perifèria del cos i no té importància real en comparació amb el santuari interior del cos, on resideix el “veritable jo”. Això no obstant, aquesta perspectiva no té en compte les concepcions alternatives i no occidentals que el jo es troba i es construeix simultàniament; és a dir, que el jo “viu” dins nostre, però també “viu” a la superfície com a aparença, que es modela constantment per les relacions externes. Un no és més important que l’altre.

Diversos dissenys de paper Joss

Des d’una perspectiva psicològica, a Trauma and Recovery Judith Herman parla de la recuperació com la reconnexió o la creació de noves connexions amb les parts que s’han estripat a causa del trauma. Per comprendre la perspectiva d’aquesta psicòloga en relació amb la pedagogia, potser la ruptura que es produeix en un entorn institucional a Occident sigui precisament el llegat autoritari “imperialista, supremacista blanc, capitalista i patriarcal” que ha fragmentat els coneixements i que continua replicant i reproduint aquestes construccions com a normes. En petita mesura, sargir podria concebre’s com una intervenció conscient per cosir i fusionar les dicotomies creades per la separació violenta durant centenars d’anys. Amb aquesta consciència, pot tenir el potencial de desjerarquitzar, reconnectar, reparar, cuidar i trobar nous camins d’interdependència i relacions. Si pràctica + teoria = praxis, sargir també podria posicionar-se com el +, interconnectant ambdues.

Diversos dissenys de paper Joss

[Imatge destacada: Sargit visible de Kate Sekules. Totes les imartges són cortesia d’Amy Suo Wu]