“Mexico is so cheap!”

Mèxic, encara que àmpliament reconegut com a referent artístic i un punt privilegiat d’accés per a la resta d’Amèrica Llatina, enfronta profundes complexitats socials, econòmiques i polítiques. Territori de trànsit migrant la intenció final del qual és la cruïlla cap als Estats Units; al seu torn, lluita amb problemes interns com ara desigualtats de classe, gènere i racials; violència estructural de l’Estat i el narcotràfic; i una economia inestable. En els darrers anys, aquestes dificultats han empitjorat amb l’impacte del canvi climàtic, que ha incrementat les temperatures i l’escassetat d’aigua en ciutats, la infraestructura de serveis de les quals està depassada.

Després del període pandèmic de 2020, la Ciutat de Mèxic va experimentar una onada d’arribada d’estrangers provinents principalment dels Estats Units, les característiques socioculturals dels quals contrasten significativament amb la imatge convencional associada a la paraula “migrant”. Aquest grup específic, conegut com a expats, va contribuir a l’increment de la densitat demogràfica i va provocar dinàmiques de transformació urbana. Entre aquestes, destaquen el desallotjament d’edificis sencers per a la remodelació i encariment, així com el tancament de comerços locals, reemplaçats per restaurants de menjar contemporani amb menús en anglès i personal precaritzat tot i marcar com a requisit la condició de ser bilingüe A aquesta tendència de convertir els barris cèntrics en zones hype, es van sumar galeries internacionals provinents del Nord Global, interessades a establir-se en aquesta metròpoli.

Gringos gentrificación, 2023. Foto cortesia Aldo Solano Rojas.

Sense pretendre reduir la discussió a la influència dels països del nord, l’arribada recent d’expats pertanyents a un grup etari diferent dels patrons de mobilitat prepandèmics i l’obertura de galeries internacionals a la ciutat perpetuen pràctiques colonials que exotitzen l’entorn local. Al 2023, Artnews va publicar un article titulat “Els expats han inundat CDMX. de la Ciutat de Mèxic ¿Com la seva arribada ha canviat l’escena de l’art de la Ciutat de Mèxic?”. S’hi assenyalava que l’apogeu econòmic de la ciutat havia impulsat l’obertura de noves galeries i enfortit el context del mercat a nivell global, però des d’una perspectiva crítica assenyalava la manca d’interès dels mateixos per vincular-se a l’escena local.

A gairebé dos anys d’aquesta publicació, dues de les galeries destacades al text, Morán Morán i Commonwealth & Council, han tancat, qüestionant la sostenibilitat d’aquest model. Se suma a la llista Deli Gallery, que va obrir a la ciutat el 2023 provinent de Nova York i no va assolir els dos anys d’operació. Altres espais de l’estranger que van triar Ciutat de Mèxic com a seu i que romanen actius, són Mariane Ibrahim originària de Chicago que no representa artistes mexicans; o König Gallerie amb una llista d’artistes exposats en la que només tres són de països d’Amèrica Llatina.

L’arribada d’economies globals que veuen Mèxic com un mercat fèrtil per expandir-se repeteix un patró històric: la imposició d’ideologies externes amb un interès escàs per integrar-se al context. En un país marcat per les ferides de la violència colonial, aquestes dinàmiques reforcen desigualtats sense atendre les urgències del medi artístic.

Tot i que l’ecosistema artístic mexicà és vibrant i divers, la infraestructura cultural enfronta reptes considerables. Espais independents, museus i galeries depenen en gran mesura de recursos limitats: cada sexenni els pressupostos destinats a la cultura pateixen retallades extremes. Aquest any, amb el govern de Claudia Sheinbaum, la reducció va ser del 27.8% sexenal, en una primera i deficient aproximació a aquesta problemàtica. Davant d’aquest panorama, els museus públics depenen cada cop més del suport privat. En l’àmbit de les galeries, només algunes han aconseguit consolidar-se i mantenir-se internacionalment, com les històriques OMR i Kurimanzutto, que a més compten amb la representació d’artistes clau per a la narrativa hegemònica de l’art contemporani mexicà.

La generació de curadores a què pertanyo manté una relació distant, i de vegades limitada, amb les galeries locals, així com amb les internacionals que han arribat al país. En consultar quatre col·legues sobre la irrupció d’aquests espais globals, van coincidir que, encara que Mèxic té una escena artística activa, la presència d’aquestes galeries no beneficia directament els creadors locals. La seva ubicació en colònies amb més flux econòmic, com Cuauhtémoc, Roma, Comtessa i Escandón, les desconnecta de les necessitats culturals i socials de l’entorn.

L’auge de l’escena artística mexicana sembla un miratge, ja que aquestes galeries prioritzen la narrativa del mercat i els temes de tendència a l’art global. Cada febrer, col·leccionistes, galeristes i professionals de museus arriben a Mèxic, atrets per esdeveniments que projecten internacionalment el país. Segons la curadora i escriptora Fabiola Iza, aquesta façana evidencia que Mèxic encara no és una destinació consolidada per al mercat de l’art. Tot i que el circuit és sòlid i visible a nivell global, el tancament de galeries estrangeres reflecteix, en part, la seva incapacitat patent per connectar amb el complex entramat local.

Pamela Desjardins, curadora tucumana radicada a Mèxic des del 2017, assenyala que l’arribada d’aquestes galeries és un fenomen gentrificador derivat de la pandèmia que, jo diria, es pot parodiar a través de la difosa frase utilitzada pels turistes de “Mexico is so cheap”. Per ella, encara que la Ciutat de Mèxic destaca com un pol artístic fort a Amèrica Llatina i internacionalment, la distància que aquestes galeries mantenen amb l’escena local és símptoma d’una població privilegiada que evita involucrar-se amb el context. En aquest sentit, què busquen aquests espais en obrir seus a la ciutat?

“Ni tan sols fan l’esforç de comunicar-se en espanyol, assumint que el públic pertany a un sector específic”, diu Fernanda Dichi, curadora i investigadora. Aquesta estratègia reflecteix un interès purament econòmic, destinat a construir ponts cap als Estats Units i Europa. “Hi ha desinterès pels artistes locals. A més, l´arribada d´aquestes galeries coincideix amb la promoció d’un nacionalisme ranci promogut pel govern de la 4T”, afirma. Dichi afegeix que aquestes dinàmiques repercuteixen a la pràctica curatorial generant lectures excloents i exotitzants que desplacen propostes que no encaixen en la narrativa global.

D’altra banda, Adriana Flores, curadora independent, observa que aquestes dinàmiques influeixen en la producció artística local de manera negativa. Ella opina que cada cop més hi ha artistes joves que orienten el seu treball cap a tendències globals, atrets per la possibilitat d’èxit, encara que sense garanties. Flores també destaca que espais independents i autogestionats es veuen temptats a alinear-se amb les lògiques del mercat, cosa que homogeneïtza els discursos i dilueix les tensions que originalment definien els seus projectes.

Per tancar, voldria incloure la veu de dos galeristes de l’escena actual que impulsen el treball d’artistes joves i de mitjana carrera. Mauricio Galguera i María García Sainz, fundadors de Pequod Co., ofereixen una perspectiva crítica que contrasta amb la nostra com a curadores. Per a elles, l’arribada de nous espais permet obrir converses que, altrament, potser no sorgirien, una conclusió basada en la seva experiència col·laborant amb galeries com Commonwealth & Council. Tot i això, consideren que el principal error de galeries més consolidades és tractar d’usar Mèxic com a plataforma, en lloc de construir vincles amb els artistes de l’escena local. “El mercat a Mèxic és, en realitat, petit i localitzat, per la qual cosa obrir una galeria implica crear connexions amb els artistes, que són els que aporten a l’escena de manera intel·lectual, poètica i històrica”.

En termes de resoldre una galeria, coincideixo en part que per aconseguir donar solidesa a un projecte cal crear relacions més enllà del mercat. Tot i això, crec que la transformació econòmica creixent i insostenible per a la generació de treballadors culturals mil·lennistes evidenciada per la qualitat de vida dels expats, revela una Ciutat de Mèxic amb desigualtats aclaparadores. L’art, sota la mera narrativa de la seva internacionalització, opera com una pràctica elitista guiada pel capital i les tendències globals. La cerca de visibilitat internacional es deslliga de les urgents realitats socials, polítiques i culturals del país. La rigidesa del capital global i el seu escàs interès a entendre i respectar les tessitures del teixit local es revela d’un conservadorisme ideològic en què aquestes galeries són un símptoma més d’aquesta condició crítica.

La centralització de l’art a la Ciutat de Mèxic ja silencia les pràctiques artístiques d’un país amb una vasta extensió i diversitat cultural. Tot i que aquestes galeries s’assenten en el context mexicà, en funcionar des d’una perspectiva limitada, reiteren una frontera infranquejable que anul·la la multiplicitat de veus i propostes que hi ha més enllà de la capital i el mercat global.

[Imatge destacada: Jennis Quesadillas, 2023. Foto cortesia Aldo Solano Rojas]