La meva travestitat com a detonant epistemològic

“El meu monyo caoba-daurat trenat amb perles de fantasia va menysprear la teva miopia artística. Les meves pestanyes postisses, com fidel escuderas, em van protegir del teu context conservador i totxo. El meu vestit fabulós teixit-sargit per mans de dona ancestral va destronar el teu  falo-centrisme. Els meus guants rosa licrats li van fer fisting al teu cul opressor i ment heteronormada. Els meus pantys còmplices que em van germanar amb altres marikas dissidents van ennuvolar els teus sentits fins a fer-te dubtar del teu propi sistema heteropatriarcal. Els meus tacs de-luxe van agullonar la teva lleugeresa racista i classista i van infectar les teves galeries, museus, mitjans i xarxes. El meu halo brillant va ofendre precís la teva parquetat i mal gust infestant la teva bombolla social. El meu cos transvestit dotat de glamur corrosiu va prendre per assalt la teva urbs de la capital sodomitzant-la infinitat de vegades. Ser fetitxe. Ens abjecte. Luxe prostètic. Vaig venir, em vaig transvestir i vaig vèncer. Ja vaig guanyar. Mentre ballo itsy bitsyteeny weeny yellow polka dot bikini, el meu ego està satisfet, ple i es desborda com a esperma adolescent. Vaig anar coronada mil·lèsima meravella Perú-wonderland. Esdevenir mite vivent. Executant de fabulositat. Frau Diamanda, una diva amb missió social. Sé Narcís o mor en l’intent”

Tabula Rasa Travestí
Frau Diamanda
2014

Tossuderia Travestí
En abraçar la conceptualitat travestí en i des del meu propi cos i forma de vida, no sols m’atrinxero en les múltiples càrregues semàntiques negatives del terme com el prostibular, pervers, malalt, precari, marginal, infecte i menyspreable en contraposició al “trans” domesticat, occidentalitzat i higienitzat , sinó que, a més, intento lliscar una idea diferent a la producció capitalista fundada en el capacitisme assalariat; m’agrada el sentit contrari de dispendi salvatge i primitiu, tal com ho són el sexe i la sexualitat. Distensió, no contenció. Balafiament de l’energia sexual que es dissemina per l’espai contaminant-lo tot. El cos travestí és de per si mateix exotizable i fetixitzat, llavors, l’estratègia emplaçada consisteix a donar-li la volta al context opressor via mètodes de hiper sexualizació, ubervisibilització i corrosivitat, fins al cansament. Un cos així entès, s’expandeix a límits inimaginables on ja l’immediat es converteix en transvasament geopolític, alguna cosa que també diuen transmigració: la travestí es desplaça com ens mutant desafiant protocols de tota mena, fins i tot, els de control migratori. En establir-se tal desplaçament, les xarxes afectives i complicitats polítiques són imprescindibles i l’aprehensió contextual a tota velocitat s’imposa de rigor. Les eines a disposició estan totalment lligades a un sentir col·lectiu travestí que incideixen en una conjugació del extremandamente femení, l’enginy, l’acidesa i la maldat que configuren el món real en un empaquetatge sinuós i neobarroc d’hiperrealisme contraposat a la norma heteropatriarcal. Ens hem vist obligades a dissenyar tàctiques de supervivència i acte defensa sumides tal com el chemos estat sempre des de la imposiión de l’ordre colonial-catòlic que mai va acceptar la nostra condició de cossos en estat d’hibridesa. No obstant això, la nostra propensió a divagar amb la ment i l’enginy ens va habilitar a recrear mons intelegibles i ampul·losos, gairebé críptics. Egocèntriques, mitòmanes i hiperbòliques, vam poder lliscar retòriques trasvestistas que infecten el paradigma heteropatriarcal que ens ha menystingut i cerca la nostra extinció.

De Sudakalandia al “primer” món”?

A les travestís no se’ns pot perdonar haver tingut accés privilegiat a l’educació i cultura, sobretot, en les esferes artístiques classistes i racistes típiques de les grans capitals a escala mundial. Se’ns mira amb desconfiança o amb cert paternalisme. No són encara capaços de comprendre la tremenda potencialitat creativa que posseïm, la qual prové justament de l’extrema atmosfera de violència a la qual els nostres cossos precaritzats i racialitzats han estat sobreexposats de manera contínua i que ens ha obligat a sobreviure. No obstant això, aquesta immensa tossuderia que ens caracteritza i que ha determinat el nostre lineament estètic-polític, és la clau justa i precisa per a proposar noves mirades i enfocaments crítics en el món real, artístic i musical. En el nou context “primer mundista” de l’art existeixen també òbviament interessos de (re) apropiació cultural i epistemològica a través de l’exotització d’aquell ésser altre, immigrant i aliè, propens a ser canibalitzat en nom d’una pseudo inclusió lgbtqi de les polítiques cuturals asimilacionistes i famolenques d’espectacle pròpies de la teoria i acadèmia, pur capitalisme conginitivo. En aquest sentit, Barcelona no es queda enrere. No obstant això, la ciutat comtal en haver-se forjat geopolíticament a partir del xoc i entrellaçament de cultures disímils, aporta múltiples realitats col·laterals bastant interessants per a una que acaba d’arribar des de l’activisme antiracista, el moviment okupa, exercicis efectius de resistència anti capitalistes diversos, l’extensió de xarxes afectives d’ajut migrant, xarxes transfeministas altament saludables i fins a una escena underground artística i musical puixants, i, clar, tot això emmarcat en un ambient amb aires d’independentisme català i la seva eterna tensió amb el govern central del regne espanyol.

Infecció cutural travestí

Resulta curiós advertir com els dispositius de classe en el món de l’art cauen desmantellats per la seva pròpia lògica d’arribisme i meritocràcia. L’ascens artístic no es tradueix en rendiment capitalista per se, sinó que s’instaura com bé cultural ad hoc, per exemple, en els temps cibernètics que corren, això es tradueix en la quantitat de likes o vistes que el treball artístic rep, aquesta immediatesa potser ens torna insaciables i infinitament narcisistes. Es tracta en tot cas de privilegis. Què fer llavors amb aquests priviegis de pertinença a un sector específic? Perquè proposaria endinsar-se en la incertesa i analitzar-la des de dins com a vivència pròpia i brou de cultiu creatiu. Precisament, aquestes anomalies socials menyspreades han nodrit fortament moltes de les meves propostes en l’àmbit artístic barceloní. Així, vaig formar part d’un projecte creatiu sobre formes de trobada en el teixit social de Barcelona, Personae 21, activacions amb format de trobades que el Macba va emplaçar com a complement viu i interrelacional de l’exposició “Al Descobert o D’amagat” ampliant l’espectre curatorial de Raqs Mitjana Collective. A partir del PEI – Programa d’Estudis Independents – període 2017-2018 del qual vaig ser benecficiaria d’una beca per trajectòria artística, llisquen propostes innovadores, les meves, específicament “tacades” de tals anomalies socials com el moviment okupa, l’activisme antiracista, l’esdevenir del cruising en espais públics -ocults per a l’ull comú-, una ruta real i efectiva de reciclatge d’aliments salvats de la hiper producció capitalista salvatge i cruel i fins a un ruta per aquesta off Barcelona que mai apareixeria en els fullets per a turistes serialitzats. En haver asumit el rol de moderadora travesti vaig poder fer aquestes propostes i, en aquest punt, vull agrair a les persones que vaig implicar, com Linda Porn, Julieta Lara, Leopold Estapé, Colectivo Xarxa Barcelona, la Nova Usurpada  i Jordi Corominas i Juliá. I és que a l’ésser una immigrant travestí sudaka racializada i precària, l’auscultació de l’entorn resulta fascinant, com si fos un exercici antropològic altament sexualizable i anodí. El que molts podrien considerar un desavantatge social, es converteix en material plàstic per a la generació de propostes impregnades del vivencial proper i s’encarnen en la realitat grotesca o mera curiositat interventiva.

Sexualització d’espais

Personalment, em resulta bastant clar que existeixen formes disímils d’empoderament, i una d’elles, bastant poderosa, per cert, és la sexualització de l’espai públic, en aquest sentit, l’oferir el teu propi cos i sexe com a moneda d’intercanvi intercultural és una bona forma al límit d’aprehendre el context i re semantitzar-lo, el teu propi ser es torna detonant de coneixement usant altres llenguatges, més enllà dels convencionals – el tacte, la pell, la calor, etc – i així s’inscriuen històries escrites amb fluids, o memòria-pell allunyada del concepte d’arxiu teorizant, on els participants dialoguen amb codis que finalment poden ser trencats i expansibles. El projecte “Escenes Catalanes: Erráncias Antropològic-sexuals” que vaig iniciar l’any 2016, gairebé nouvinguda a Barcelona, és una sort de ideriva detectivesca que a manera d’experiment i error, intenta un mapatge o cartografia d’una voluntat d’errància sexual emplaçada a partir de l’efímer, tal com ho és una trobada casual que proporciona interrelacions empàtiques espontànies propenses a una anàlisi afectiva. El fet de ser una artista travestí audiovisual que treballa amb l’immediat i contextual – des de les meves pròpies experiències sexe-afectives als projectes comunitaris – un altre dels àmbits que m’ha generat profusa inspiració, és el moviment “okupa” barceloní, que m’ha proveït d’una nova manera de mirar l’activisme sociocultural i el seu enfrontament efectiu contra el capitalisme i l’especulació immobiliària. Així, vaig dissenyar un projecte de recerca estètic-fotogràfica a partir de l’emplaçament de la deriva del desig, el contrast del cos físic amb el (contra) espai arquitectural i les noves sensibilitats masculines. A través de la fotografia, i també del vídeo, desenvolupo un diàleg estètic fortament lligat al sexual entre la cambra i l’objectiu/objecte sexualitzant-lo via mecanismes erotizantes, fetitxistes, sadomasoquistes, camp, queer i voyeur en aquesta mena d’espais on s’exerceix la micropolítica efectiva. Així, la travestí multidesplazada en el temps i espai va fent proposades infectants que reflecteixen un sentir impregnat de sapiència nativa . El temps travestí és el temps de la paciència, de la constància i la tossuderia. Esperem sàvies.

(Imatgen destacada: Fotografia de Marcos Gómez Barker)