Mirar la imatge de la ràbia

Dijous vaig veure una peça d’Anna Witt que em va impressionar molt. Es tractava d’un vídeo en què l’artista amplia fotos que han sortit als mitjans de comunicació, els enganxa a la paret, i els mostra a una classe de nens d’aproximadament 10 anys perquè descriguin què creuen que està passant. Quan vaig entrar a la sala es veia en pantalla un gran grup de refugiats, de trets hindús, amb els seus quatre trastos embolicats en mantes, creuant una zona semi-desèrtica. Al principi els nens van dir que era gent que havia fugit de casa, agafant el que podien. Després van començar a dir que potser els havien fet fora. Que potser no volien treballar, que eren uns ganduls i no podien pagar la seva casa, i per això havien hagut de marxar. Un dels nens va predir que probablement acabarien a Alemanya (el vídeo està realitzat a Alemanya).

A continuació va aparèixer la imatge d’un nen d’uns deu anys sent escorcollat per la policia. Un nen moreno, amb un dibuix pintat a la cara. Per les banderes a les samarretes, en una mena d’estadi. Un dels nens observadors va començar directament dient que l’escorcollaven per motius de seguretat, perquè no et pots fiar ni dels nens. Que també hi ha nens dolents que tenen armes i poden dur a terme matances. Que igual porta una bomba. Que potser no ha fabricat la bomba ell, però que potser li ha donat el seu pare, perquè hi ha llocs com l’Afganistan on els pares donen bombes als seus fills i els envien a explotar-se per allà.

Potser aquest vídeo no m’hauria impressionat tant si aquest mateix matí no m’hagués despertat amb un altre vídeo en què un home jove, negre, d’un barri marginal de Londres, amb un ganivet gran dels de casa, les mans ensangonades i un cadàver a l’esquena, deia, visiblement alterat, que s’ha acabat la pau a Anglaterra. El que més em va impactar d’aquest vídeo no era el cos inert al fons, frígids com som davant dels morts a les notícies, sinó que l’assassí es dirigís directament a la càmera demanant que el gravessin. I que algú, amb una mà sense tremolors, ho fes. Era necessitat de, sobretot, aparèixer al youtube, i no crec que només per transmetre el seu “missatge”. Era una barreja grotesca d’informatiu sobre l’Afganistan, vídeo rap i anunci de mòbils amb càmera HD.

Entre totes les barbaritats que deixava anar hi havia, però, una veritat: que el seu govern no es preocupa per ells. I al mateix temps que això passava a Londres, a Estocolm s’incendiava un cotxe darrere l’altre en els suburbis marginals. Aquests suburbis com Husby on el 85% de la població és d’origen estranger (estadístiques oficials de l’ajuntament d’Estocolm), on l’atur quadruplica el del centre de la ciutat i els serveis, des d’escoles a hospitals, brillen per la seva absència. El món, deien els diaris, estava perplex davant tal mostra de ràbia a la societat de benestar de Suècia.

Jo estic perplexa de que el món estigui perplex. Vivim en una societat de la por, mediatitzada i programada a través d’una imatge absolutament assumida. Els alemanys de deu anys troben normal que per motius de seguretat es registri a nens (morenos) de la seva edat, amb els quals, per descomptat, no es reconeixen. Sí reconeixen en qualsevol imatge d’emigrant al dropo, aprofitat de les ajudes socials. Són fills d’una societat de la imatge convertida en discurs, que absorbeixen des dels mitjans, els anuncis als carrers, la pantalla de l’ordinador, imatges en les quals confien sense cap objecció, mentre desconfien de negres, àrabs i pobres en general. L’educació que condueixi a una percepció crítica de com es manipula la imatge simplement no existeix, el cercle es tanca sobre sí mateix. Si som tan il·lusos com per pensar que els adolescents de Husby i els joves de Woolwich no perceben durant tota la seva vida el rebuig projectat sobre ells, i no som capaços d’assumir la ràbia que aquest genera i les seves terribles conseqüències, hem de tornar a aprendre a mirar el món.