Monstres sota el llit. Desvelo y traza, de Sara Ramo a la Panera

Es esto, precisamente, lo desvelado, lo hecho claro en la oscuridad. José Luis Brea

Just quan penso, “no entenc el que veig”, canvia el que estic veient. Fa almenys deu minuts que estic asseguda en aquesta cadira. Una cadira que, dins la immensitat de la sala, no ubico. Una sala que conec, però que no puc reconèixer. Quan he entrat no he pogut veure res, només la cadira sota la llum insuficient de la llanterna del guia. És la primera d’una fila de vuit cadires (les vuit que ens havia dit que hi trobaríem), però que no veiem. I he corregut… bé, corregut no: m’he atansat a les palpentes seguint el focus fins a seure, per deixar passar les companyes, i evitar -si em quedava d’empeus- ensopegar, caure o perdre’m en la foscor, que em semblava absoluta.

Trobo una cita de James Turrell -que també fa espais foscos- en un text de Brea, i diu “there is never no light[[Totes les cites són extretes del llibre El cristal se venga, textos, artículos e iluminaciones de José Luis Brea, editat per María Virgina Jaua. Fundación Jumex Arte Contemporáneo, 2014″]]. Brea parla de l’escriptura com una il·lusió de claredat, del sentit de l’escriptura, de la necessitat de l’escriptura; o més ben dit de la crítica, i sobretot del sentit i dels sentits de les paraules en un món logocèntric com el nostre, on fins i tot queda en suspens la idea de la centralitat de la imatge que tenim tant assumida. Parla, -escriu vull dir-, sobre l’insípid delay que es produeix entre l’esdeveniment d’un signe i l’aflorament del sentit, o de la impossibilitat de sincronia de la reacció perceptiva. No és possible que no hi hagi llum, el que passa és que no la veiem.

Passats els primers deu minuts començo a veure coses, però m’és impossible desxifrar què veig ni l’espai on són. No entenc si davant dels ulls hi tinc una pantalla, una cortina, uns morts vivents, o la cova del monstre. Les companyes barbotegen coses intentant posar-se d’acord sobre què tenim davant, però el que diuen no és massa encoratjador. Segueixo asseguda sense dir res, fins que dic que no entenc el que veig. Encara no he llegit el text de Brea. Sec immòbil i forço la vista. Però en realitat no hi ha res per entendre, només hi ha coses per veure. No importa què és, allò important és veure-ho i prou. A partir d’aquí cadascú i la seva imaginació.

No es tracta d’una instal·lació de James Turrell, sinó de la madrilenya Sara Ramo. Potser perquè no la coneixem i no sabem què ens espera, algunes de les companyes, desconfiades, pensen que ens estan enganyant, que la llum puja lentament d’intensitat, però no és així. Hi ha moltes coses que no percebem, i que no sabem que no veiem, fins que no ens asseiem en una cova fosca i amb els ulls esbatanats no escodrinyem la foscor. Són els sentits els que ens enganyen? No és possible sentir el moviment del múscul de la retina que s’obre i es tanca deixant passar la llum. Ni enganys, ni focus trucats, ni pessebres. Una acció física de la que no tenim consciència en les circumstàncies habituals de la vida quotidiana.

Brea parla de l’escriptura, del sentit dels signes que comprenem amb retard. De la il·lusió de claredat davant la impossibilitat de desentrellar un sentit únic i sincrònic. I recuperant la frase que encapçala el text, l’obscuritat com l’únic espai on es poden desvetllar sentits que la plena llum no ens permetria. Això és el que ens proposa Sara Ramo: situar-nos en aquest estat de vetlla, de paciència, de deliri dels sentits, per tal que intentem desvetllar el sentit de la foscor -o de la claredat, depèn de com t’ho miris-. De la mateixa manera que la crítica intenta desvetllar el sentit d’alguna cosa, o aquest text el sentit de Desvelo y traza.

Desvelo y traza vol emular o incitar la vetlla, un estat físic que ens manté alerta, que ens genera incertesa, dubtes, desconfiança, confusió, respecte allò que sentim o veiem. S’altera la comprensió del límit entre realitat i ficció, per mostrar la vulnerabilitat del nostre sistema de percepció, en el que normalment creiem “cegament”. Ramo ens ha deixat cecs, la relació entre allò real i allò imaginat ja no és clara, o és, per fi, clarament un embolic. Però és, segons Brea, la única opció per llegir en la il·legibilitat. Es desmantella el gran constructe sobre el real i la percepció que ens dóna confiança per anar pel món, i tornen les inquietuds de quan érem petits i teníem monstres sota el llit. El món d’”allà fora” no és ni “allà” ni “a fora”. Hem de ser pacients, i esperar. Asseguts a la nostra cadira. M’inquieto, i al final em meravello. Perdo la noció del temps, recupero la de l’espai a poc a poc. Hi ha algú que diu que sembla una catedral.

Sara Ramo treballa sovint en aquesta dimensió poètica, en la relació amb un entorn quotidià que es veu alterat per nosaltres mateixos, citant Turrell de nou “my work is more about your seeing than it is about my seeing“. Som nosaltres els que ens alterem. Inevitablement és la nostra inquietud la que omple els buits d’allò que no comprenem, i la inquietud ens fa generar imatges mentals -imaginar- que no provenen de la foscor sinó dels arxius de la nostra experiència, els nostres monstres adults, signes improbables, il·legibles, imaginats. No ho podria dir millor que Brea, “El mundo es nada más que el propio movimiento del pensar“.

La intervenció de Sara Ramo, artista hispano-brasilera, que es pot veure a La Panera fins al 18 de gener, és una coproducció amb Matadero de Madrid, on es va poder veure aquest any.