El primer cafè del dia a Lesbos

Un altre missatge d’agraïment dels familiars de les persones enterrades la setmana passada. Just a sota, dues trucades perdudes i diversos missatges multilingües que expressen frustració per la manca d’informació: On és el seu cos? Per què ningú ens diu quan la podem enterrar?

La meva amiga em va demanar que portés a una de les seves amigues a una cita, així doncs, avui el dia arrenca d’hora. Deixo l’amiga i el seu nadó al campament de refugiats de Kara Tepe i condueixo fins al següent poble per prendre un cafè mentre les espero. Sembla que l’estiu ja és aquí; el sol és fort fins i tot a les 8 del matí. Compro el meu cafè i esmorzar a la fleca del poble, i no puc evitar notar que l’anglès dels forners ha millorat considerablement des de la meva última visita fa anys. Em semblen molt més amables ara, també.

Sobre l’aparador de vidre, veig diverses notes manuscrites de gent agraint als forners per la seva amabilitat i per fer-los sentir “a casa mentre estan lluny de casa.” Una altra cosa em crida l’atenció: moltes de les notes acaben amb frases com “que Déu us beneeixi.” La meva ment repassa ràpidament la llista d’ONG cristianes, i recordo que aquest poble acull a una de les més grans. Tenint això en compte, no és difícil imaginar per què els forners s’han convertit de sobte en anglòfils amables.

Amb el meu Freddo Espresso a la mà, camino fins al petit port pesquer. La vista és idíl·lica: una església ortodoxa amb una cúpula de plata es troba al davant del poble, seguida d’una línia de restaurants de marisc i tavernes. El petit port és ple de petites barques pesqueres i embarcacions de lleure. M’assec i contemplo mentre prenc el meu primer cafè del dia. El sol m’encega. La boira del matí fa que el campament de Kara Tepe a la distància gairebé desaparegui. Amb prou feines el puc veure. És una gran metàfora del que el Govern està intentant: fer invisibles les persones migrants. Les tendes blanques darrere la boira semblen tan inquietants com les històries que retraten les persones que hi viuen.

Encara no hi ha gaire gent fora. És el primer dia laborable després de Pasqua, i la població de l’illa encara s’està recuperant de diversos dies de beure i menjar en excés. En dies com aquest, tot es fa una mica més evident. Les poques persones que hi ha al port són una mescla de totes les capes que conté aquesta illa. Els pescadors treballen amb les seves xarxes al final del port. Les persones que treballen en els kafeneios ^[1]Nota editorial: Kafeneio és un cafè o bar d’estil tradicional a Grècia, normalment freqüentat només per homes. ja s’han pres els seus cafès i ara distribueixen cafeïna a la resta de nosaltres.

A poc a poc, persones amb samarretes vermelles comencen a agrupar-se a uns vint metres de mi. Els identifico ràpidament com la gran ONG cristiana. T’acostumes a això, a jutjar la gent ràpidament per la seva ONG. Aquesta és una d’aquelles ONG que detestem, així que els observo atentament, jutjant el seu comportament des del primer moment. He escoltat totes les històries sobre el seu comportament queerfòbic. Van ser una de les primeres ONG de les quals vaig sentir a parlar. Recordo quan solien repartir bíblies al campament de Moria, intentant convèncer la gent que el seu ‘queerness’ es podia curar.

Mentre espero, veig un parell d’homes vestits amb uniformes blau fosc caminant cap al kafeneio. No puc evitar preguntar-me si acaben de tornar d’un torn o si s’estan preparant per començar-ne un. Fa menys d’una setmana, acompanyava familiars en l’enterrament de diverses persones que van morir ofegades a pocs metres del sòl de la UE. Testimonis de supervivents a la premsa atribuïen el naufragi a persones que portaven aquell mateix uniforme blau. Mentre intentava sostenir el dol dels familiars, dissimulava la ràbia que m’inundava tot el cos, però la visió dels homes uniformats la feia aflorar immediatament. Per a mi, en general semblen iguals: alegres o, de vegades, estoics… Certament, no semblen homes que acaben de cometre atrocitats al mar. És tal com Hannah Arendt va descriure: la banalitat del mal. Aquest mal envolta les nostres vides; una gran part del nostre veïnat està formada per homes corrents que, dòcilment, obeeixen ordres de torturar migrants. Potser creuen que hi ha una raó més gran darrere d’això, o potser no. Al cap i a la fi, és només una feina, potser, i la fan tan rutinàriament com ho farien si treballessin en una fleca.

Tanmateix, la seva mera presència, sobretot quan estic a soles, encara em desconcerta. Precisament perquè semblen tan impassibles després de fer el que tothom sap que fan, precisament per la seva aparença tan insignificant, sento el perill d’aquest mal banal.

Acabo el meu cafè i començo a mirar incòmodament l’hora al meu mòbil. Suposo que tinc temps per a un altre cafè i un cigarret. Camino fins al kafeneio més proper; un grup d’homes asseguts en taules adjacents m’observa cada moviment. La majoria d’ells juguen amb els seus komboloi ^[2]Nota editorial: Un kombolloi és una corda tradicional grega de granadures (similar a un rosari però sense significat religiós) utilitzada pels homes per alleujar l’estrès o passar el temps … Continue reading i fumen el seu cigarret del matí mentre beuen un frappé o un ellinikó (cafè grec). Rarament interactuen entre ells.

M’acosto a la barra i demano el cafè per emportar. En passar per davant dels homes, murmuro un suau “Kalimera”, que em corresponen amb entusiasme. Sempre és una aposta amb la població local. Fa cinc anys, molts d’ells van sortir als carrers en protesta contra l’afluència de migrants a la seva illa. Alguns locals van convocar una vaga i una manifestació sota el lema “Volem recuperar la nostra illa.” Aquesta va ser, sens dubte, una de les manifestacions més grans que he vist a Lesbos. Vaig caminar entre les multituds de locals enfadats, contenint-me per no plorar per l’hostilitat que sentia amb els seus càntics. Un mes més tard, es van organitzar de manera eficient, van incendiar les cases ocupades on dormien les persones migrants i van atacar les ONG. Van crear punts de control informals i van aturar els cotxes de les ONG, pegaven i amenaçaven qualsevol persona el cos de la qual hagués estat racialitzat, així com qualsevol persona que s’hagués vist donant suport a la lluita migrant.

En un dels episodis més violents que he vist en aquesta illa, els locals organitzats van impedir que una barca plena de gent que intentava posar-se fora de perill arribés al port del poble de Thermi. No va ser una violència particularment espectacular, però sí que va ser un odi profundament emocional, el tipus que s’enfonsa en el teu cos, deixant-te físicament indisposat. Un grup de grecs blancs es van aturar al port, apartant la barca i cridant: “No us volem aquí, marxeu!”.

M’assec just a la vora del port. Són les 8:30, i la gent amb samarretes vermelles ja se n’ha anat. Contemplo les roques que formen la barrera del port contra el mar. Assegudes a les roques hi ha dues persones amb una canya de pescar. Les identifico com a sol·licitants d’asil, ja que duen un cordó vermell del qual penja la seva targeta d’identificació. Moltes persones la porten durant tot el dia, perquè la majoria de les seves activitats quotidianes les obliguen a identificar-se constantment. S’identifiquen quan surten del campament; moltes ONG també els exigeixen que mostrin les seves targetes per poder accedir als serveis. La policia les pot aturar mentre caminen per la ciutat i demanar-los que s’identifiquin. Suposo que això forma part del que anomeno la fronterització del cos migrant. Molts passos en la vida diària d’un migrant a Lesbos inclouen constants controls d’identitat, una alteritat constant que estem condicionats a acceptar tan bon punt veiem aquell cordó vermell.

En acabar de perfilar totes les persones que m’envolten, penso en les diferents imatges que tenen de mi i dels meus companys les ments d’aquells a qui acabo de perfilar. Si fossin ells i no jo qui escrigués aquest text, com em definirien? En quina de les capes de l’illa em situarien?

Per als de les samarretes vermelles, potser sóc unx radical, vestidx amb una samarreta negra de solidaritat, una persona queer que poden salvar de la condemna eterna. Per als agents, sóc un perill per a la llei i l’ordre, unx possible contrabandista, unx agent dels turcs, una amenaça per a l’statu quo del seu país. Per als homes del kafeneio, potser només sóc un membre d’una ONG, unx d’aquelles persones europees que han arruïnat la seva illa amb l'”efecte crida”. Els sol·licitants d’asil potser em veuen com una d’aquelles persones cooperants d’ONG amables, cridades aquí per alguns ideals. Tot l’anterior seria donar-me massa crèdit.

El mòbil em vibra, i veig el missatge de l’amiga que havia deixat a la seva cita: “T’estem esperant”. Torno cap al cotxe, amb mig cafè encara al got per emportar i el cigarret encara encès. Són les 9 del matí, hora d’anar a treballar. Deixo mare i filla a la part alta de Mitilene, aparco el cotxe i camino cap a l’oficina. Passo pel costat de la Guàrdia Costanera, acuradament atracada. Els observo, m’observen, ens mirem mútuament mentre comencem les nostres rutines matinals: veïnat enemistat.¡

Per fi he aconseguit informació sobre el pròxim enterrament. Torno a trucar la família: “Malauradament, tot el que puc dir-vos és que encara no estan preparats per enterrar, ara mateix hi ha alguns tràmits en marxa. Sé que això no és el que volíeu sentir, però no us puc donar una estimació sobre el temps que trigarà. Em disculpo, de veritat, m’agradaria poder haver-vos dit alguna cosa més.”