Ningú es desperta un dia i decideix deixar enrere la seva vida

Ningú es desperta un dia i decideix deixar enrere la seva llar, la seva família, les seves amistats i tots els seus records d’infància per a anar-se’n a un país estranger on ni tan sols pot explicar el seu dolor a un metge. Però, a vegades, no hi ha una altra opció. Fugim dels nostres països buscant seguretat, i el que trobem en el camí és més sofriment.

Vaig deixar el meu país d’origen pensant que Turquia seria un lloc segur, però era mentida. A Turquia, vaig sofrir racisme per primera vegada. En l’autobús, els turcs es negaven a asseure’s a prop meu, es tapaven el nas com si fes olor d’escombraries. Més tard, les coses van empitjorar. Em van empresonar durant dos mesos per no tenir papers.

La vida a la presó va ser deshumanitzant. Tot estava controlat: quan podíem sortir a prendre aire, quan podíem menjar. Érem sis adults i dos infants amuntegats en una cel·la diminuta. L’esmorzar, el dinar i el sopar eren estrictament cronometrats: un tros de pa, una mica de sopa, una ampolla d’aigua. Els nadons ploraven de fam a la nit, però els guàrdies només cridaven a les seves mares en turc.

Després de dos mesos, van pronunciar el meu nom i em van lliurar uns documents per a signar. Era “lliure”, però només durant trenta dies, abans de la deportació. No podia tornar a casa; significaria la mort. Sense saber on anar, vaig seguir una noia que havia conegut a la presó. Només tenia 100 dòlars, els hi vaig donar amb l’esperança que m’ajudés a arribar a un lloc segur.

Vam agafar un autobús, després un taxi, vam arribar a una casa bruta i abarrotada en un poble remot. El lloc estava gelat, infestat de xinxes, i ple de gent desesperada de diferents països. La policia patrullava fora, així que no podíem sortir. La gent es barallava per frustració i desesperació.

Al cap de dos dies, els traficants ens van ficar en una furgoneta sense finestres ni seients, dempeus, en la foscor. Vam viatjar durant hores abans de caminar entre arbustos fins a arribar al mar. Ens esperava una barca petita, agitant-se. Vam pujar-hi, pregant perquè aguantés fins a la riba de davant.

Però la guàrdia costanera grega ens van trobar abans. Ens van lligar mans i peus, ens van registrar violentament —fins i tot als infants—, ens van robar els nostres telèfons, diners i pertinences, i després ens van abandonar en una illa deserta entre Turquia i Grècia. Vam caminar durant hores, famolencs i congelats, fins que la policia turca ens va trobar i ens va tornar a empresonar.

El segon intent

De tornada a Esmirna, no vaig tenir més remei que tornar a la mateixa casa dels traficants. Dies després, ens van portar a un bosc, on ens vam amagar tres dies sota una pluja torrencial. Després, a la nit, ens van portar corrents al mar.

La barca anava sobrecarregada: 53 persones on només en cabien 20. El motor fallava una vegada i una altra. El vent i les ones gairebé ens van fer bolcar. La gent cridava, alguns volien tornar enrere, d’altres es negaven: tornar significava presó o una cosa pitjor.

Miraculosament, vam esquivar a la guàrdia costanera i vam arribar a Grècia. Vam saltar sobre unes roques afilades, ajudant-nos a sortir els uns als altres fora de la barca que s’enfonsava. Després vam córrer, aterrits per si ens enxampaven.

El campament

Després d’hores d’espera, ens van portar a un campament de quarantena. Allí ens van tancar dues setmanes, més tard ens van traslladar a un campament de tendes de campanya abarrotat de gent, homes, dones i infants plegats. Només després del registre ens van separar, però les condicions continuaven sent dures.

Arribar sola a Grècia, buscant seguretat, mai vaig imaginar les condicions a les quals m’enfrontaria. El campament va ser la meva primera realitat: una tenda de campanya minúscula compartida amb vuit persones més, infestada de paneroles i ratolins. El menjar amb prou feines era comestible, fins i tot un gos el rebutjaria. A l’hivern, els vents gelats sacsejaven la tenda violentament; a l’estiu, era un forn que asfixiava.

La pitjor part? Compartir lavabos i dutxes amb homes; sortir de nit es tornava perillós. Alguns dies, no hi havia gens d’aigua. Imagina un campament plegat de gent, tothom fent ús dels mateixos banys bruts i desbordats, sense poder rentar-se. A Pagani, esperàvem a les entrevistes al carrer amb pluja, neu o un sol abrasador, mentre els guàrdies de seguretat s’asseien còmodament en oficines amb aire condicionat.

Quan finalment vaig obtenir l’estatus d’asil, la lluita no va acabar. En primer lloc, vaig haver de pagar per les empremtes dactilars uns diners que no tenia. En el campament no es permetia treballar, ni hi havia ajudes econòmiques. Les ONG ajudaven amb els documents, però tan aviat aquests estaven llestos, començaven les pressions: “Quan te’n vas del campament?” No tenia a on anar. És llavors quan vaig entendre el fàcil que és acabar sense llar a Europa. Moltes persones fan coses que mai van ni imaginar, només per a sobreviure.

Si no fos per les meves amistats europees, hauria acabat al carrer. Em van acollir i es van convertir en família. Viure juntes va ser un repte: banys compartits plens de xampús, però sense esponges (segons sembla, les persones blanques no es freguen!). L’esmorzar del diumenge al migdia em deixava descol·locada —era ja el dinar? Una amiga cuinava mongetes amb mantega de cacauet, una altra feia ous amb tomàquets, i el cafè se servia amb llet i gel. A l’estiu anàvem a la platja, rient com qualsevol altre grup d’amics.

Però fora d’aquest espai segur, la realitat era dura. La policia em va aturar al ferri, va registrar la meva motxilla, em va preguntar si portava drogues. Els altres passaven sense problema —era pel color de la meva pell? Qui va decidir que totes les persones negres són sospitoses? El racisme també em va perseguir en la recerca de treball. Amb els documents de refugiada, les oportunitats desapareixien. Els empresaris veien el meu color abans que les meves habilitats. Jornades llargues, sous de misèria, condicions degradants. Els treballs que els ciutadans rebutjaven eren “suficients” per a nosaltres. Qui va dir que les refugiades no poden ser professores, metgesses o caixeres de banc?

La lliçó més dura? La vida no es deté pel dolor. Les devolucions en calent, les morts al mar, l’esgotament… es plora, i es continua endavant. Arribem amb l’esperança d’un final feliç, i acabem fingint per a sobreviure. Però en aquesta lluita, trobem una força que no sabíem que teníem.

He sobreviscut, però els records em persegueixen. La por, la violència, la humiliació… cap ésser humà hauria de passar per això. I, no obstant això, aquí estic, encara buscant un lloc segur, encara desitjant una vida en la qual em tractin com a una persona, no com a una càrrega.

Aquesta és la realitat per a moltes persones. No arrisquem les nostres vides perquè volem, ho fem perquè no tenim una altra opció. A qui sigui a la frontera, ofegada en la desesperació: no estàs sola. Està bé estar cansada. Però no et rendeixis.