No és com nosaltres

La nostra escala no ens permet observar la vastitud de la terra o l’univers, ni tampoc elements ínfims ni microscòpics, si no és amb l’ajuda d’unes certes eines. Una d’elles és la pròpia història, que té la qualitat d’afectar-nos encara que, com a tal, pertanyi a un temps al qual no podem tornar. El passat, dit d’una altra forma, no és un cúmul d’etapes superades, sinó el sòl des del qual brolla el present.

Dic tot això perquè, malgrat l’enorme distància que ens separa, els pobles hel·lènics van determinar la nostra visió de la malaltia; quan avui llegim sobre l’ansietat que els produïa respirar un mal aire enviat pels déus -la miasma-, ens resultarà impossible desvincular aquesta idea dels qui, l’any 2020 -i el que continua-, hem viscut turmentats per la presència d’un virus que no coneix fronteres.

Per a escriure aquest text, el Joaquín em va demanar que tingués com a referència una de les escenes més belles, pel que té d’impactant, que ens ha deixat la pandèmia: en ella apareix el Papa Francesc beneint Roma i el món sota la llum melancòlica d’un cel cobalt, ple de núvols. A la Plaça de Sant Pere només hi és ell amb un monsenyor, dirigint-se a un espai sense vida en el qual una pluja inclement no para de caure.

El sentiment d’indefensió que genera aquesta imatge pot cobrar un gran significat per al creient, però també diu moltes coses per als qui som ateus, com que hi ha partícules minúscules que suren en l’aire que la nostra escala no ens permet veure: un virus que, per quan aquest text s’hagi publicat, ja s’haurà emportat la vida de gairebé dos milions de persones, col·lapsant els sistemes de salut i l’economia de la gran majoria de nacions. El clima d’inseguretat produït per les conseqüències d’aquesta pandèmia és compartit per gairebé tots. Una part de la societat haurà trobat empara en les decisions polítiques i mèdiques –la vacuna és la pedra filosofal del món laic– i, una altra part, a més, haurà trobat consol en la idea que aquesta tragèdia respon a un propòsit que es dicta en un món que no és aquest.

Per molt distants que ens semblin, els pobles hel·lènics van irrigar amb el seu pensament el sòl d’on van sorgir les tres religions abrahàmiques, les monoteistes: l’experiència constant de la injustícia –la mateixa en l’oligarquia atenesa que en la societat marcial espartana– va donar origen a la creença d’una justícia compensatòria al cel. Davant del temor a contagiar-se i estar maleït, propi de les classes més baixes (dels ilotes, els esclaus), va aparèixer un equilibri: el desig universal de purificació. La por als dissenys ocults dels déus, als seus capritxos i tirades de daus, només va poder suportar-se a través de la kátharsis, la purgació no sols màgica, com a moral. Per primera vegada a Occident, les idees de contaminació i pecat es fonen en una sola. D’ara endavant no bastarà que les mans estiguin netes, el cor –la fe o la ideologia– també havia d’estar-ho.

Però va haver-hi un pensador jònic, sovint oblidat, que es va enfrontar a aquestes velles creences populars i a la superstició mundana del seu temps: Xenòfanes de Colofó. Va ser el primer a exercir una crítica destructiva a la religió civil d’Homer i Hesíode, el gran panteó mitològic en el qual els déus s’assemblaven, en forma i actitud, massa als mortals. Xenòfanes va arribar a la conclusió que si els déus també s’emborratxaven i cometien adulteri –i, a més, com ens expliquen molts dels mites, sentien enveja pel que nosaltres fèiem– no podien ser tractats com a tal; no era possible que l’activitat humana tingués un reflex nociu sobre la divinitat. Cap déu seriós podia cometre els nostres vicis i errors, deixar-se arrossegar per les nostres flaqueses. Així que Xenòfanes va arribar a la conclusió que no existia un Olimp, ni forces sobrenaturals mogudes per l’odi o la gelosia, ni deïtats corruptes o capritxoses. Existia únicament un déu, i aquest déu no s’assemblava en absolut, ni en forma ni pensament, a nosaltres.

És un punt d’inflexió tan important com per a assenyalar que de la seva filosofia en sortirien dos corrents antagònics que dividirien la llarga marxa del pensament: el materialisme (per a burlar-se de les creences populars va dir que si el bou pogués pintar, el seu déu s‘assemblaria a un bou) i la metafísica més abstracta, el platonisme i l’aristotelisme, que són al seu torn el nucli de la fredor de Jehovà i Al·là, imperceptibles i inescrutables.

No obstant això, el catolicisme va mantenir en Crist la funció perduda de la mitologia, la part visible d’un déu que, com era de carn i ossos, era capaç de gaudir i sofrir i, per tant, era més pròxim i comprensible per als mortals. És curiós que un dels grans pensadors de l’Església, Sant Tomàs d’Aquino, donés un advertiment tan esquinçador fa vuit-cents anys, un que els mateixos creients solen passar per alt: “Tota passió es dona en un ser contingent, però Déu està totalment lliure de potència, perquè és acte pur. Per tant és sol agent, i de cap manera pot tenir lloc en ell cap passió”.

En aquesta escena de la Plaça de Sant Pere hi ha un element que contemplem per igual creients i ateus: un aire tempestuós en el qual sura una força despietada i indiferent al sofriment.

Julián Cruz. Collage

____________

Bibliografia

Ángel Álvarez Gómez, La Suma contra los gentiles de Tomás de Aquino, Alianza Editorial, 1998

Alain Besançon, La imagen prohibida, Siruela, 2003

Carlos Carrasco Mez, La tradición en la teología de Jenófanes, Byzantion Nea Hellás número 29, 2010, pàg. 55-72

E.R. Dodds, Los grieos y lo irracional, Alianza Editorial, 2019