“No hi ha primers i segons ordres, només coexistència i possibilitat”. Entrevista amb Chus Martínez.

Chus Martínez és la directora de l’Institut d’Art a la FHNW Academy of Arts and Design a Basilea. Ha estat directora artística de la Sala Rekalde(Bilbao), directora de Frankfurter Kunstverein, conservadora cap del MACBA (Barcelona) i del Museo del Barrio (Nova York) i va ser cap de departament i membre del Core Agent Group de documenta(13) a Kassel.

MM: Estàs dirigint l’Institut d’art a la FHNW Academy of Arts and Design a Basilea. Al mateix temps, compagines el teu treball amb altres posicions institucionals més flexibles, com és el cas de la teva vinculació amb TBA21 en el seu vessant més experimental en relació amb l’aprenentatge. Com combines els treballs? Està tot relacionat?

CM: Per a mi és important que tot es relacioni, que els alumnes sàpiguen de tot el que faig, però concedir a tots aquells amb els quals treballo la possibilitat d’interpretar com es relacionen les diferents activitats. Sempre vaig pensar que la redefinició del currículum de l’Institut, en col·laboració amb tot l’equip hauria de correspondre’s amb la meva visió com a curadora: naturalesa, gènere i etnicitat. Qualsevol decisió –com la de col·laborar amb TBA21 Academy— també ha d’entrar en aquest escenari especulatiu, on el més important són els valors que connecten la producció artística amb el respecte a la vida, amb els valors de la naturalesa i amb l’horitzó d’un món en igualtat. Tots els que treballen amb mi saben que l’Institut no és res que pugui separar de cap altre aspecte, el meu ideal de vida és l’entrellaçat d’idees i dels qui les fan possible. Socialitzar-ho tot sempre ha estat una meta. Sóc de poble.

Chus Martínez. Foto: Nici Jost

MM: Si mirem uns anys enrere, podem recordar l’impacte que va suposar la connexió directa entre les exposicions de fi de curs a Londres i la figura de Saatchi. Estudiants esperant al collector que podria canviar les seves vides. I bé, (YBA) Young British Artists té molt d’aquest salt directe entre el context educatiu i un mercat institucionalitzat de l’art. 

CM: És cert, el món va ser així durant una estona. Mai vaig tenir res a veure amb això i per descomptat el món que ve serà molt diferent d’aquesta estructura en la qual els col·leccionistes tornin a tenir aquesta influència; en tindran una altra. Aquest món era molt dependent d’estructures passades, de maneres d’entendre la propietat i el capital, aquestes formes estan seriosament en perill, no ja per la situació actual sinó des de molt abans. Per davant tenim la fi d’aquest ancient regime, d’aquesta manera de codificar i estratificar els grups d’influència i afluència social. Podem perfectament imaginar que en un futur pròxim art i artistes experimentessin un maridatge sense precedents amb la tecnologia, però també altres formes d’interacció social, un nou art polític, si vols denominar-ho així.

MM: M’interessa el que comentes sobre altres formes d’interacció social enteses com alguna cosa polític des de l’art. Parlem del treball d’artistes, però també el podem fer sobre les estructures. Estructures que necessiten repensar-se per a nous ritmes i, segurament, per a formular noves idees sobre com comprendre el món. En el context educatiu és claríssima la importància de l’aprenentatge constant, potser és alguna cosa que s’ha perdut en altres formats institucionals pensant que aprendre era sinònim de mostrar feblesa.

CM: Sí, crec que nocions com a innovació i la pressió sobre les institucions en relació amb el numero de visitants (i els pressupostos) ha relativitzat la capacitat d’aprenentatge real de les institucions. Per exemple: ara parlem de formats digitals, però l’estandardització de les plataformes és tal que el que s’ofereix és molt semblant. Resulta difícil sortir-se de les formes marcades per les plantilles. Col·laboracions, igual, és pesat i difícil col·laborar. Tot ha de tenir una fi i la justificació del mateix mou col·laboracions que, en el fons, no són tals. Hi ha infinits exemples de com les formes espontànies -en la base de l’aprenentatge—estan en perill permanent d’extinció.

MM: Durant dos anys vaig estar comissariant les exposicions de fi de temporada a Konstfack, una de les universitats d’art a Estocolm. De cop, estàs comissariant alguna cosa amb 180 artistes que necessiten diàleg i suport a la producció d’obra nova. En termes de grandària és molt major que la majoria de biennals en el món i l’equip necessari perquè tot surti bé és evidentment gran. La repercussió mediàtica també és important i el públic buscarà la sorpresa. Com ho planteges a Basilea?

CM: Des que vaig arribar fa gairebé sis anys vaig decidir plantejar l’exposició de graduació com plantejaria una biennal important. En primer lloc, formar un equip de producció i dedicar un any sencer a reunir-se de forma regular amb les dues famílies d’artistes que conformen l’exposició, el tercer any de bachelor i el segon de màster. El meu segon pas va ser buscar la meva companya de viatge en això: Ines Goldbach; Carolyn Christov-Bakrgiev; Filipa Ramos; Sofia Hernadez, Nikola Dietrich…Dissenyar llavors una estratègia per a interpretar les obres i comunicar-ho amb els artistes de manera que tots els que participen puguin entendre la totalitat d’alguna manera. És un any de treball intens que s’obre a la ciutat en un dia a la Kunsthaus Baselland. Al principi ningú s’ho prenia molt de debò. Aquestes exposicions “d’estudiants” no semblaven rellevants per al que els pugui succeir després com a individus, alguna cosa més interessant per al mercat. Però a poc a poc, la cita s’ha convertit en una manera de pensar la rellevància i la importància de les generacions més joves, els seus interessos, quines són les seves referències, i quins són els horitzons que ells construeixen i com aquests complementen uns altres, definits per generacions passades. Per a mi és emocionant veure com ara l’exposició és important per a la ciutat, fins i tot –emocionalment—molt important.

MM: Recordo els moments de veure qui eren les persones que estaven amb tu en l’exposició de graduació: llegia els noms seleccionats gairebé com un statement; tens a persones que treballen al màxim nivell de l’art internacional en contacte directe amb estudiants i treballant per a la seva exposició. Aquí hi ha un canvi en les normes del joc.

CM: La lògica és simple, l’exposició de graduació és, sens dubte, una de les exposicions mes importants per a aquests artistes joves. Representa el seu primer contacte amb formes institucionals i el seu primer diàleg professional amb curadors i escriptors sobre el seu procés de producció. D’altra banda, aquesta exposició és també crucial per a mi. Treballo un any en ella, amb la comissària convidada, així que pretendre que no té la importància d’altres exposicions seria exercir un prejudici negatiu sobre el meu propi treball. La resposta de la ciutat, d’altra banda, s’ha anat ajustant a aquest rigor, al treball i la proposta de continguts i valors que oferim. És gairebé una cita imprescindible, en la qual ningú, d’altra banda, s’atreveix a preguntar un preu, com no ho faries en cap exposició institucional, però d’on sorten moltes invitacions als artistes per a continuar treballant.

MM: En l’ecosistema institucional de l’art hem vist com les escoles es convertien en alguna cosa més que escoles. Molts dels centres educatius tenen més material tècnic que la majoria de centres d’art (projectors de vídeo, capacitat de producció, espais expositius…) i a més poden tenir un programa de convidats flexible. Hi ha una cosa també interessant en relació amb la posició emocional de les persones que estan estudiant i el seu desig per descobrir i experimentar. Estem enfront d’un canvi estructural? 

CM: Espero que sí, les escoles són ecosistemes que produeixen, parlen, pensen i basteixen ponts a la col·laboració. Són veritables llocs de reflexió no trasters o institucions de segona fila si les compares amb altres de suposat primer ordre. No hi ha primers i segons ordres, només coexistència i possibilitat.

MM: D’alguna manera és com si de cop es multipliquessin els contextos institucionals en incorporar-se en aquest mapa una quantitat important d’escoles que saben que són llocs de definició futura. Crec que també és important insistir en el desig de recerca i d’experimentació, així com la sensació de possibilitat latent que una cosa important i imprecisa pot passar en qualsevol moment. I ara mateix estem enfront de la incertesa de què passarà després del virus, com es trontollarà tot.  

CM: No sóc optimista, però llocs com l’Institut permeten pensar en les noves relacions que la ciutadania establirà amb l’art i els artistes. És un lloc flexible i generós, capaç de sumar-se a molts altres. Aquest impuls, el de sumar-se, és ara primordial, qui millor que els qui comencen per a posar en marxa aquesta dinàmica artística, social i pedagògica?

(Imatge destacada: Inauguració I-Hood, Graduation Exhibition Art Institute HGK FHNW, Basel, Kunsthaus Baselland, 2019, fotografia: Christoph Bühler)