“Només m’interessa l’art visionari en la mesura que està involucrat en lluites immanents”: Lars Bang Larsen

Historiador de l’art, curador i investigador, Lars Bang Larsen és el responsable que l’última edició de la Biennal de Sao Paulo hagi estat una mica “supraterrenal”. El seu interès en la cosmologia va ser decisiu perquè l’esdeveniment inclogués obres d’art i artistes interessats en allò extra-sensorial, l’ocult, l’espiritual. Larsen ha estudiat a fons la relació entre art i psicodèlia, ha re-actualitzat el mite del zombi en el marc socioeconòmic actual, ha analitzat l’obra d’una artista “guiada per esperits” i ha reflexionat sobre el paper actual de l’art, enfront de la seva fagocitació per part d’un sistema mercantilitzat, institucionalitzat i professionalitzat fins a extrems sobrenaturals. El seu interès per l’espiritualisme i la psicodèlia s’orienta cap al futur, més que cap al passat i li fascina allò que ell anomena el “més-que-humà” com element des d’on poder combatre la normativitat del capitalisme tardà des d’una perspectiva crítica. El “més-que-humà” com a metàfora, per posar en qüestió allò que ens deshumanitza.

El teu doctorat va versar sobre conceptes psicodèlics en l’art de la neo-avantguarda. Com neix el teu interès cap a aquest àmbit tan poc estudiat?

Doncs va sorgir com una cosa personal, perquè sóc un apassionat del pensament artístic que parteix de la relació de l’art amb la psicodèlia, amb la qual sempre estic en conversa. Amb ella es pot crear un ampli arc de connexions entre la pràctica artística i la cultura en general. És un gran tema sobre el qual escriure, sobretot perquè era, i és, fruit del desig d’alguns artistes d’arribar a una nova sintaxi per a l’obra d’art, en el procés de traducció de l’experiència psicodèlica i el treball. En general intento parlar de la relació psicodèlica de l’art més que d’”art psicodèlic”. La cultura psicodèlica de mitjans del segle XX està en general connectada amb la nostra contemporaneïtat post-disciplinària, info-controlada, farmaco-pornogràfica. Molts artistes que van treballar psicodèlicament llavors van prefigurar la condició post-media de l’art i van oferir definicions pilot d’investigació artística, també a través d’exploracions de trops cibernètics i mitjans de comunicació.

En el panorama general, el que va passar no va ser que les emocions passessin a estar prohibides a favor de la lògica; allò fou una fantasia distòpica popular dels anys seixanta i de la construcció contracultural de la lluita entre eros i civilització. Avui en dia, per contra, un poderós i perniciós híbrid d’afecte i raó instrumentalitzada ha permès el sorgiment d’un capitalisme desenfrenat i del fanatisme i la xenofòbia; la desintegració de la democràcia liberal. Certs artistes van viatjar a aquesta realitat nauseabunda abans que es convertís en la condició contemporània. L’experimentació sense por i les riques contradiccions de la connexió psicodèlica de l’art ofereixen també avui en dia conceptes i estratègies per mapejar i intervenir en aquesta realitat. La relació psicodèlica de l’art és una manera lúdica i eròtica de pensar, que pot ser alhora subtil i desafiant. La seva estranyesa resideix en la seva proximitat a allò no-humà: des de la forma en què es relaciona amb el sistema nerviós com a lloc de producció fins a la seva preocupació per les percepcions “més-que-humanes”, espacials i temporals.

També has analitzat el treball de Georgiana Houghton. Una mèdium que pintava “guiada” per esperits amb els quals contactava.

Igual que amb la psicodèlia, la relació entre art i espiritualisme està poc estudiada. No ha estat fins a finals del segle XX que els historiadors han recuperat històries contra-hegemòniques de l’ocultisme. Des del segle XIX, els grups espiritualistes van estar involucrats amb la confrontació a les autoritats religioses en exigir llibertat espiritual, contraris al dogmatisme i monopoli eclesiàstic de l’espiritualitat. A més, les reunions espiritualistes freqüentment es constituïen com a plataformes en què polítics radicals com sufragistes, abolicionistes, antiimperialistes i socialistes podien dir-hi la seva. Per a una artista com Georgiana Houghton (Las Palmas 1814 – Londres 1884), l’espiritisme va afavorir el desenvolupament d’un estil molt original.

El meu treball amb els dibuixos espirituals de Houghton és el resultat d’una col·laboració amb Marc Pasi, amb qui l’any passat vaig co-comissariar una presentació del seu treball. Houghton sostenia que els esperits, que l’anomenaven la “Sagrada Simbolista”, havien anunciat una gran missió espiritual per a ella, i guiaven la seva mà al dibuixar. El resultat va ser una impressionant sèrie de dibuixos a llapis i aquarel·les que eren molt diferents tant del mainstream com de l’art espiritual produït en el moment. Va desenvolupar un llenguatge visual on tots els elements figuratius desapareixien gradualment, deixant patrons complexos de línies, formes i colors. Totes les seves obres tenien un significat específic, que els esperits també li comunicaven. De fet, solia escriure llargs textos descrivint i interpretant els dibuixos al revers. No obstant això, no es poden reconèixer objectes visibles a la majoria de les imatges. Eren, en una paraula, “abstractes” avant la lettre.

Podem creure en experiències sobrenaturals o no, però sí que hi ha diversos mites que ens ajuden, a través de la metàfora, a replantejar problemes que ens afecten en el dia a dia. El teu assaig Zombies of Immaterial Labor: the Modern Monster and the Death of Death és una anàlisi sociològica del zombi i una reactualització del seu caràcter al·legòric.

Aquest assaig va ser un intent de rastrejar el poder dels no-morts a través de les representacions de la figura del zombi en la poderosa i arrelada tradició haitiana, amb un imaginari produït per l’esclavitud colonial. Es podria dir que era una forma d’exacerbar la “hauntología” de Derrida a través de la Necropolítica – la creació de “mons de la mort” contemporanis, segons Achile Mbmebe. Alhora, volia reintroduir l’alienació com a concepte crític a través del que els antropòlegs Jean i John L. Comaroff han anomenat la “dramatització de la figura zombi”, “l’estranyesa del que s’ha fet real”.

El teu camp d’investigació s’adreça al que està “fora de norma” en l’art. El teu futur llibre “Art i norma” parlarà de la fagocitació de l’artista outsider per part del sistema actual.

“Art i norma. La societat sense atributs i altres textos “és una col·lecció d’assaigs que es pubilicarà en espanyol per Cruce Casa Editora en Buenos Aires, a principis d’aquest any. No obstant això, no tracta de l’artista “outsider”. És cert que diversos dels “meus” artistes van treballar al marge de la institució artística del seu temps i van romandre il·legibles davant la mirada dels historiadors de l’art (això és així tant per a Sture com per Houghton, en els seus temps i llocs respectius), però la categoria d’art outsider no em satisfà conceptualment, implica estereotips de monstres fascinants o ànimes incorruptes i suggereix que hi ha alguna cosa com un “art insider”. A més, hi ha un mercat pròsper per a l’art “outsider”, de manera que, realment molt “a fora” no s’hi troba. Parafrasejant una cosa que Okwui Enwezor va dir recentment: “no estic interessat en la inclusió; en lloc d’això, la idea és la de “desterritorialitzar el paisatge de la història de l’art”.

El llibre s’anomena art i norma per un desig d’emmarcar els assajos amb una perspectiva sociològica sobre les tensions de l’art contemporani amb l’economia política actual. És una visió tant sistèmica com dialèctica. També tracta del paper cada vegada més intervingut que l’art ha tingut des dels anys noranta, quan va ser socialitzat de noves maneres, a través de discursos governamentals i de gestió sobre l’economia de l’experiència i les indústries creatives. Al voltant d’aquests anys, la professionalització dins el sistema artístic va prendre un nou significat i es va convertir en una precondició envers, -o una limitació-, com les persones poden comprometre’s i treballar en art; ja sigui com a artistes, curadors o mediadors. En els meus assaigs pregunto: ¿quines són les conseqüències d’aquest canvi? Com podem lluitar amb aquesta situació, com podem treballar dins d’ella? Té algun punt cec? Quins conceptes rellevants poden proposar-se?

M’interessa aprofundir en una de les idees que vas plantejar a l’exposició “La insurrecció invisible d’un milió de ments”. És la següent equació: “L’art no és real. La realitat tampoc. Què és la realitat? ”

Per a mi l’art és interessant mentre es trobi en l’espai entre allò real i allò imaginat. Pier Paolo Pasolini, en el seu personatge de Giotto, comenta al final de Decameró (1971): “Per què crear una obra d’art quan somiar amb ella és molt més dolç?” Disparada amb distància cap a si mateixa, tal dolçor és hostil a l’origen, representació i construccions de la realitat. No només per l’artista que no pot o no vol fer la feina que somia, sinó també per al curador que proposa exposar les seves manifestacions inestables i sovint irreconeixibles.

En la línia de la relació entre art i fenòmens estranys, com avalues la teva aportació a la Biennal de São Paulo l’any passat?

La realització d’Incerteza Viva va ser un esforç molt col·laboratiu entre els meus co-comissaris Gabi Ngcobo, Sofia Olascoaga, Júlia Rebouças, Jochen Volz i jo. Vam treballar amb diversos leitmotivs: “ecologies, educació, narratives històriques i cosmologies”. Les cosmologies són estranyes, són queer, perquè a través d’elles es poden creuar i hibridar ontologies. L’artista Matt Mullican va dir que la cosmologia no és allò que es troba a la vida, sinó al voltant d’ella. Com en els relats sobre l’inici i la fi dels mons, les cosmologies es troben a mig camí entre ciència i religió, es configuren com sabiduras que busquen comprendre o dramatitzar la totalitat del que sabem que és. El concepte es destaca per allò que no exclou, és a dir, les religions no monoteistes i les cosmovisions indígenes. En obrir les perspectives a través de les visions del món, els temes històrics i els regnes de l’ésser, les cosmologies permeten una visió crítica de com la vida humana i “més-que-humana” ha estat dividida i compartimentada en divisions en la ment occidental, encaixonada entre cultura – religió – ciència – art – etnografia, i entre natura i cultura. Alguns crítics van respondre a aquesta proposta amb clixés sobre cristalls i el món hippy… No obstant això, un punt de vista que porta a la cosmologia a representar-se com una cosa subdesenvolupada, no progressada, i fins i tot oculta, menysprea no només els seus aspectes científics i les seves potencialitats crítiques, sinó que també ignora que tal judici ha portat a la colonització i, no és d’estranyar, a l’extermini dels sistemes de creences indígenes. Per a mi una perspectiva cosmopolítica pot ser tan punk com pot ser un hippie, si s’aparta de la dissensió i posa al descobert les modalitats violentes de la cultura capitalista tardana. En aquest sentit, i amb perspectiva, potser podríem haver estat més punk en el nostre enfocament comissarial per tal de deixar aquest aspecte més clar.

En una època en la qual l’aura de l’artista està en retirada, el teu focus d’interès es dirigeix cap als creadors que connecten amb “altres mons”. ¿Contradictori?

Qualsevol intent de re-auratitzar és horrible! No discuteixo que el meu enfocament en la investigació ha estat sobre artistes que es connecten amb altres mons, però també els activistes es connecten amb “altres parts”, altres mons socials o utòpics. Només m’interessa l’art visionari en la mesura que està involucrat en lluites immanents, des d’on les seves visions creixen des del principi. Des del punt de vista de la vida quotidiana, el truisme proposat per pensadors com Derrida i Negri, això de que no hi ha “a fora”, és una veritat que necessita matisos. En un món interconnectat hi ha molts altres llocs que configuren la nostra existència des de lluny. Els marges de la repressió social i l’exclusió cultural són “a fores”. També en un sentit més positiu, altres mons estan al nostre voltant. Un d’ells pot ser aquest “altre” món de l’art que Houghton va veure. O el món generat per l’articulació d’artistes de la psicodèlia dels seixanta, que van iniciar un treball per a la biopolítica; O pot ser el món de la mort abjecta, de la vida-amenaçant, de la humiliació social i política a la qual podem tenir accés amb el zombi.

El terreny de la psicodèlia, l’espiritisme i els monstres és el món de les contradiccions, i la seva volatilitat és el seu signe cultural. Sense les seves contradiccions, immediatament es converteixen en mercaderies, però si mantens les seves tensions en joc pots fer durar la seva naturalesa radicalment experimental. L’artista Susan Hiller em va escriure en un mail: “estic interessada en el llegat de l’espiritisme i l’ocultisme en termes de futur en lloc de passat, crec que la nostra visió del món és molt limitada i necessita un canvi de paradigma si volem sobreviure. Jo no sóc creient. Sempre m’agrada citar l’observació de Freud que sosté que una creença acrítica en els poders psíquics és un intent de compensació de -el que commovedorament Freud va anomenar- l’atractiu perdut de la vida en aquesta terra“. D’aquesta manera Hiller no es va proposar establir noves “Veritats”, sinó que, en lloc d’això, va emprar l’ocult per assenyalar el que Freud havia identificat com “els innegables problemes en les nostres definicions actuals de la realitat”. Em sembla una gran manera de situar-ho: interessar-se per l’espiritualisme i la psicodèlia en termes de futur més que de passat. Sempre em sorprèn tenir aquests interessos de recerca, per a mi són grans enigmes i tenen molt poc a veure amb el que faig en el dia a dia. Però, de nou, afortunadament tothom pot canviar.