Nosaltres vam anar a JustMad

Temps de fires, temps de peregrinació en massa cap a Madrid. Arribar a la capital des d’altres punts del país i que et doni la sensació que tot el sector de l’art de la teva ciutat ha estat abduït i llançat a Madrid. Ens veiem a ARCO, en els bars i galeries que toquen, i cada vegada més, ens trobem també per les fires satèl·lit com JustMad. Per ARCO hi passen els prínceps d’Astúries i el ministre Wert, per JustMad no. I millor, perquè tampoc ha de fer molta il·lusió ser galerista i creuar-te amb el senyor que apuja l’IVA i abaixa la moral.

Nosaltres vam anar a JustMad. Aquesta fira d’art emergent se celebra al pàrquing d’un hotel de luxe. Mida i format pàrquing (el del luxe va a part): espai diàfan, de mida feta a escala humana. Permet al visitant un passeig per una fira d’art sense acabar empatxat ni amb síndrome de Stendhal postmodern; i a galeries o participants, estar en un ambient de trobada i proximitat còmode, gairebé familiar.

Aquest any l’equip curatorial s’ha substituït per un comitè assessor format per galeries. A banda d’espais consolidats i amb trajectòria, s’ha vist molta participació de galeries més modestes i joves, aconseguint proporció i equilibri entre els preus de les obres amb les quals es treballa i el preu del propi estand. Aquest fet, juntament amb la participació d’artistes sense representant, permeten l’accés a la fira de propostes que es configuren en escenaris de diferents nivells de mercat, altres formats d’empresa i maneres de representar i vendre obra.

Que convisquin aquests diferents nivells en una mateixa fira fa més horitzontal el valor de l’art: el mateix pot aportar o dir una peça de 80 euros que una de 15000. Reorganitzar aquests aspectes i donar visibilitat a d’altres propostes que desmenteixen la idea que la galeria és l’únic agent possible per vendre art.

També es va apreciar a la fira la voluntat de reconèixer l’activitat de l’intercanvi, no només a partir de la compra-venda, amb la presència de projectes centrats també en residències com Felipa Manuela, Homesession o 2000 vaques. També a la secció JustCampus, amb col·lectius para-acadèmics centrats en la formació i professionalització, o plataformes per a la creació de xarxes entre artistes i agents culturals, aportaven diversitat i expandien els continguts de la fira.

Però el millor de la fira no era el que hi havia, sinó el que hi passava: la facilitat per relacionar-se amb galeries, artistes i col·lectius, intercanviar idees i experiències. En aquests temps difícils encara es poden fer coses, generar xarxes i afinitats, crear diferents constel·lacions i obrir altres rutes. Davant d’un context social i polític tan descoratjador com el que tenim, apostar per altres models en la forma de treballar i relacionar-se és una de les maneres de no caure en el derrotisme o la resignació.

Com anècdota, aquest any hi va haver polèmica. Va passar un always franco amb l’artista brasiler Vitor Mizael i la seva obra, que consistia en una manada de gossos dissecats. Els gossos, pel que sembla, no van morir en mans de l’artista, sinó que van ser recollits ja morts d’una gossera i després portats a un taxidermista.

Un cop més l’art com a dispositiu per pensar el nostre món, qüestionar quins valors tenim, a què li donem importància i què és el que no som capaços de veure.

Nosaltres vam anar a JustMad, la fira d’art emergent. Malgrat totes les conseqüències de l’etiqueta ”emergent”, ens agrada pensar el demà com un fer des del dia d’avui.