Notes de viatge: sobre la 12 Biennal de L’Havana

En una llanxa arribes a l’altre costat de la badia. Desembarques al moll de Casa Blanca deixant a la dreta la flama de la refineria per topar-te amb desenes de gandules de colors, obra de Guisela Munita. També veus el mur d’un parc que un grup de sis persones pinta de colors seguint un patró, a la cantonada entre els carrers Coloma i Central, obra del veneçolà Juvenal Ravelo. T’hi uneixes i hi converses. Hi ha també una locomotora original de la línia de ferrocarril de les xocolates Hershey, que unia el barri amb l’est de l’illa abans de la Revolució. L’ha portat Daniel Buren. Passegem per Casa Blanca i a casa la Maritza trobem una seu del museu Puno MoCA, de César Cornejo, a més del material produït pel projecte Echando lápiz, dels colombians Graciela Duarte i Manuel Santana juntament amb nens del barri, que estan de vacances. A canvi de deixar-los la façana i el saló, a Maritza li han arreglat les parets de casa seva. La frontera entre estètica i ètica apareix borrosa.

Que les biennals d’art articulen un turisme elitista ja ho sabem tots. Des d’aquesta perspectiva, les biennals són espais on professionals de l’art reafirmen la seva pertinença a la comunitat amb la qual s’identifiquen: un calendari comú dissenyat a partir de reunions periòdiques existeix en molts gremis i comunitats disperses, i no és tret exclusiu de la indústria de l’art contemporani global. El que distingeix al circuit de les biennals d’altres circuits professionals és el seu alt grau de visibilitat pública i un paper que se’ls assumeix representatiu de la nació en la qual se celebren. En alguns casos aquests s’acompanyen de defenses de polítiques estètiques específiques, com en la Biennal de L’Havana, on tradicionalment s’ha preferit donar espai a l’art provinent de països del Tercer món, encara que en les últimes edicions també ha integrat artistes provinents d’Europa i d’Estats Units. És igual d’on vinguin els convidats, el que miren avui, en paraules del director Jorge Fernández Torres, és “la trama del context”. A L’Havana el 2015, s’alternen exposicions en sala amb nombroses intervencions en espais públics i privats normalment no usades per a albergar art: cantonades, cases particulars, fàbriques abandonades, parcs, llanxes, centres d’art, museus i bici-taxis.

Estàs dins d’una fàbrica cremada, buscant peces que no trobes. El teu cos comença a sospitar que tot és art, però després diu que no, que és una fàbrica, que tot això ja es trobava aquí. I aleshores t’ho expliques, en les seves condicions de producció, en la sèrie de relacions en què els cossos, els objectes, els materials i els guions s’insereixen. Però després dius, no home, a veure, això és art i ha de ser aquí, el que passa és que jo encara no ho he vist. Ho mires tot amb l’ull contemplatiu i comences a buscar per tot pistes de la petjada d’un artista que reconeixes pel nom, perquè pel mapa saps que és aquí. Però no ho veus.

Setanta-una seus distribuïdes en sis barris de l’Havana. La majoria, aglomerades a l’Havana Vella, on espais oficials com el Museu Nacional de Belles Arts (amb peces de Luis Enrique López Chávez), el Centre de Desenvolupament de les Arts Visuals (amb una col·lectiva que inclou entre d’altres a Carsten Nicolai, Emeka Ogboh i Humberto Díaz), o el Centre d’Art Wifredo Lam, seu de la Biennal (amb una àmplia mostra reunint peces de Dolores Cáceres, Lázaro Saavedra, Nikolaus Gaarstener, per nomenar-ne uns quants), conviuen amb intervencions com la de Lang & Baumann a l’Edifici Metropolitana (un llarg tub inflable de plàstic que fa circular aire entre finestra i finestra a l’exterior de la façana de l’edifici), o les pintades de Regina Silveira en els “parqueos” (aparcaments) de davant del Palau de l’Artesania i de l’Avenida del Puerto. Felipe Dulzaides homenatja el seu pare amb FD play FD. Luis Camnitzer dóna un taller sobre art conceptual a la Casa de les Amèriques. Adrián Villar Rojas porta els seus nius de forner des de l’Argentina, incitant a la fauna local en diferents parcs. En caminar pels carrers, topes amb cantonades restaurades per Daniel Buren. Entrant al Wifredo Lam, treballadors ofereixen diners per la teva opinió sobre política econòmica, en una re-actuació de la peça This is Exchange de Tino Sehgal.

Al Pavelló Cuba Dannys Montes de Oca i Royce W. Smith han curat Entre, Dentro, Fuera una mostra amb la correspondència entre Cuba i els Estats Units com a eix temàtic. Artistes com Glenda Salazar, Levente Sulyok, Stephanie Syjuco, Omar Estrada, Susana Pilar Delahante Matienzo, o Levi Orta parlen de barreres i de canvis d’estat, de traducció cultural, de transferències, mestissatges i encreuaments. És en aquest context on el mexicà Pedro Lasch ens pregunta pels desastres naturals i els culturals, en un intent d’arribar junts a l’origen de les dicotomies que simulen assentar les bases de marcs aparentment oposats de coneixement i pràctica.

Aquests bastides no semblen cremades, com la resta de la fàbrica. Seran art. O és que és una fàbrica. El mapa indica que hi ha una peça de Pierre Huyghe per aquí amagada i dius aquestes sempre són difícils de veure o… massa fàcils; llavors ¿on és? però no la veus. De tant en tant veus un nen corrent que s’amaga entre les peces i dius ah, serà la peça. Està tot cremat. Maons, els mateixos maons que van veure al meu pare fa vint anys en aquesta fàbrica de camions reconvertida a l’arranjament de bicicletes durant el període especial. Després aixeco el cap i hi ha un paracaigudes, un paracaigudes sense persones, només un paracaigudes obert, obrint-se al ritme de la brisa del Carib. Penja d’un dels ferros de la teulada. Es mou poc a poc. Tot sona a vent que mou metalls i tu segueixes sense saber si les coses són art o fàbrica, tot i que el paracaigudes és sospitós.

A diferència d’altres biennals actuals, la de l’Havana no necessita invertir en el simulacre del debat sobre la rellevància del pensament marxista avui. Aquesta discussió, que porta informant la vida diària a la nació caribenya en les últimes sis dècades, anticipa avui noves lectures oficials dels textos del Marx primerenc. Menys ciència i més filosofia pràctica, en un intent real de pensar una transició a un socialisme no ofegat per l’embargament nord-americà. És una discussió situada a la realitat cubana. Els objectes adquireixen sentit en relació al context. No importa tant l’estatus de peça com la seva inserció en la sèrie de relacions que componen el teixit urbà. Quant se li esdevé l’art a qui recorre carrers. Com és això possible. Parlar d’èxit o fracàs d’una biennal es converteix en una qüestió banal: aquesta et confon i t’anuncia que estem a prop de canviar de paradigma, a escala local, però també pel que fa a la noció global hegemònica del que constitueix una obra d’art. Les ruïnes urbanes del passat, com la fàbrica de bicicletes Argüelles, seu de la mostra Montañas con una esquina rota, al·ludeixen a nocions de valor industrial fa temps caduques en el context de l’Havana i en tants d’altres, mutants avui vers altres règims de relació amb els espais que potser es converteixin amb la transició en noves formes polítiques. Aquesta mostra, curada per Wilfredo Prieto, Direlia Lazo i Gretel Medina, reuneix discretes obres d’Helen Mirra, Hans Hacke, Ariel Schlesinger, o Ryan Gander, entre d’altres, i ens fa prestar fina atenció a l’entorn. Molta més que de costum.

En aturar les fàbriques van arribar els turistes. Europeus i canadencs, van arribar amb hotels i autobusos climatitzats quan Cuba havia perdut l’aliat soviètic i patia d’escassetat extrema causa de l’embargament. Però la biennal ja hi era. Havia estat allà des de mitjans dels vuitanta, part de l’aposta de l’Havana per convertir-se en epicentre de la vida cultural dels No Alineats. El turisme és avui la primera indústria de Cuba, però no a causa de la biennal. Aquesta segueix sent una parada per als integrants de la comunitat global de l’art contemporani, on podem veure en directe com es torna a llegir el caràcter social de l’art, en la seva teoria i en la pràctica de tots els dies.