Nothing to declare? World maps of art since 89

Molt ha plogut des de 1981 i aquella exposició retrospectiva “Westkunst” (Art d’occident) presentada al Museen der Stadt de Colònia, una retrospectiva de l’era moderna que va suposar una reafirmació de la vella oposició entre el centre i la perifèria, encara a Europa i Estats Units des de 1939 – la divisió entre l’Orient i l’Occident amb tot el que això significava, tant políticament com des d’un punt de vista històric; econòmic; artístic i cultural.

Molt ha plogut també des del canvi geopolític de 1989, el qual va suposar una transformació en el món de l’art, seguit pel sorgiment explosiu de la nova era de les biennals, que van impugnar la centralitat de l’art occidental. Aquest any va jugar un paper crucial en la història de la globalització. Va ser quan l’ “art global” va substituir el terme “art internacional” per designar una àrea de producció de l’art contemporani que prèviament no havia estat representada en el discurs de l’art.

Si la globalització ha de ser entesa com un mapa mundial, aleshores, com està dibuixat aquest mapa? i, què hauria d’estar-hi dibuixat? Què ha passat des de 1989, coincidint amb la fi de la Guerra Freda i de les divisions entre capitalisme i comunisme, fins ara? Com ha canviat el món des del moment en què la globalització, des de la seva inicial condició dominant, ha començat a ser qüestionada?

Com podria imaginar-se, el nou boom en la producció de l’art va anar acompanyat per una crisi en el concepte Occidental del mateix. De fet, l’expansió de la pràctica de l’art global menà als artistes a fer “públics” temes culturals i religiosos de caràcter local, generant així una nova audiència en el món de l’art. Aquesta nova generació d’artistes, en constant interacció entre ells a través d’aquests esdeveniments internacionals, proclamen la “contemporaneïtat” com una ambició, diria una utòpica ambició, sense eludir en cap moment les qüestions més conflictives del que el teòric britànic TJ Donem ha denominat fenomen de la “crisis globalisation”, una crisi que posa en entredit les promeses de democratització i participació igualitària de la societat i que s’enfronta al creixent flux de migrants i refugiats escapant de règims repressius, zones de conflicte i urgent pobresa.

Nothing to Declare? – World maps of art since 89 afegeix dos nous matisos al que va ser l’exposició original presentada al ZKM / Museum of Contemporary Art de Karlsruhe el 2012.

A Berlín, la proximitat, no només física i geogràfica, sinó també metafòrica amb la Porta de Brandenburg i amb el Mur de Berlín, afegeix un component, fins i tot psicològic i emocional, al que pot semblar teoria de laboratori. A més, les exigències museogràfiques del nou espai expositiu, molt menor que el de Karlsruhe, obliguen els organitzadors a redissenyar un nou guió i a posar èmfasi en alguns aspectes que havien quedat menysvalorats a la magna exposició del ZKM.

Mentre el visitant se submergeix en les diferents sales de l’exposició i segueix un recorregut a través d’abundant material documental (revistes; llibres; mapes; fotografies; vídeos i gràfics estadístics), amb una forta didàctica visual; panoràmica i cartogràfica dels esdeveniments clau en aquesta evolució, es topa amb la instal·lació Oasis (2000), un conjunt de catifes tradicionals orientals que formen una “haima”, combinades i dissenyades amb còpies digitals que representen una provocativa evidència del declivi de la dominació Occidental i la re-escriptura Islàmica de la seva història. El projecte del grup AES ‘The Islamic Project’ és una clara paròdia de la globalització i el turisme mundial; de les típiques imatges capitalistes d’Occident, que són envaïdes de manera gairebé surrealista pels “altres” en forma de símbols musulmans i àrabs, tals com mesquites o mercats orientals.

‘The Reading Room’ introdueix als visitants la revista ‘Third Text’, fundada a Londres l’any 1987 per l’artista pakistanès Rasheed Araeen. Amb la seva revista, Araeen va crear un fòrum per a escriptors i artistes que quedaven exclosos de l’escena artística occidental. Des d’una perspectiva crítica, la publicació també planteja qüestions sobre les ‘tasques’ del futur de l’art.

And last but not least, ens trobem amb la columna vertebral d’aquesta mostra, la instal·lació ‘trans_actions: The Accelerated Art World 1989-2011’ (2011), un projecte desenvolupat en col·laboració entre el ZKM i el grup GAM – Global Art and the Museum, equip que porta des del 2006 investigant en el tema de la mostra. La instal·lació visual, projectada en pantalla panoràmica a la última sala, il·lustra l’augment del nombre de biennals d’art contemporani i la ràpida extensió del mercat de l’art després del final de la Guerra Freda. Els visitants entren en una sala de projecció de grans dimensions i es veuen hipnotitzats pel bany de dades animats que representen artistes; comissaris; col·lectius; biennals, i fluctuacions de mercat, tot un viatge “còsmic” per l’univers artístic.

Nothing to declare? – World maps of art since 89 aspira a ser una radiografia prou fidedigna dels canvis globals a través d’una difusió cronològica i geogràfica de la producció de l’art global. Tanmateix, té algunes llacunes en la cronologia i omissions en la cita d’esdeveniments singulars en tota genealogia del global com -per posar només un exemple-, l’exposició “How Lattitudes Become Forms. Art in a Global Age “(2005), una de les mostres que va constatar d’una manera més rotunda (tant des de la seva versió off com on-line) els notables desafiaments operats en les pràctiques artístiques afectades per allò “global”. L’únic problema és, potser, que el “punt de partida” segueix un marcat accent hegemònic on les trobades entre diferents cultures, religions, llenguatges, així com entre diferents identitats nacionals i ètniques, es produeixen al cor del “mainstream”.