El fal·lus d’Oteiza

Per enèsima vegada, escolto a la ràdio una tesi més que recolzada al País Basc. El bon basc parla euskara, consumeix cultura basca (en euskara), i amb aquest fer, recupera espais per a una llengua minoritzada. Bé. Però a més, el bon basc, el partidari de la normalització, és ecologista i sobretot feminista. Al cap i a la fi, estem parlant de situacions de minorització, de lluites dels que volen aixecar el cap, i aquestes lluites, al País Basc, no es poden dissociar.

Donant-li encara voltes a la idea, en un click de ratolí, topo de front amb Oteiza. Amb el gran fal·lus de Jorge Oteiza. I tanta coherència s’esquerda. De cop.

Una caricatura del propi artista amb banyes de diable i un desproporcionat membre erecte, un fal·lus que a manera d’ariet pretén enderrocar la porta d’un castell, un penis-peó d’escacs. Però també una dona amb les cames obertes: “La gran puta basca”. Són alguns dels 50 dibuixos que configuren “Oteiza íntimo y secreto“, l’exposició que oportunament -enguany se’n compleixen deu de la mort del gran artista basc- s’acaba d’inaugurar a l’IVAM, Institut Valencià d’Art Modern.

Deu anys mort, cinquanta anys des que publiqués “Quousque tandem…! Ensayo de interpretación estética del alma vasca”, i segueix suscitant polèmica. I és que abans fins i tot que els dibuixos estiguessin penjats, es va posar en dubte l’autoria dels mateixos, així com el procediment dut a terme per organitzar la mostra. S’ha parlat fins i tot d’estratègies comercials per elevar el preu dels oteizas. L’exposició ha estat comissariada per Francisco Calvo Serraller, exdirector del Prado, president del patronat de la Fundació Oteiza (també membre del consell de l’IVAM), però sense el suport del Museu Oteiza, principal centre de recerca de la figura i l’obra de l’escultor. Així ho explica el periodista Iñigo Astiz en un article recentment publicat al diari “Berria”. A més, l’hereva de l’artista, Pilar Oteiza, titlla la mostra d’”ultratjant”, i ha assegurat a aquest diari que aquesta viola el dret a l’honor d’Oteiza. Segons ella, els dibuixos no són obra acabada, sinó part del procés de creació.

Malgrat tot, s’ha venut com a obra inèdita, la més escandalosa. Fonamentalment els dibuixos que conformen el primer dels quatre grups en què es divideix l’exposició, el del òrgans sexuals magnificats i l’enuig polític: a més dels ja esmentats, Jorge Oteiza ejaculant sobre la bandera espanyola, o donant pel cul a Franco, un gland enorme partint en dos un cartell en què es llegeix ETA. Es tracta de “l’Oteiza més provocador”.

Però allò escandalós no són els dibuixos. El que és escandalós és que es consideri que mostren al Oteiza més provocador. El més pertorbador, l’incòmode. Aquesta és una afirmació com a mínim beata. L’exposada a l’IVAM, sigui quina sigui la seva autoria i la seva intenció, és obra del gran mascle, el falòcrata. De vegades resulta fàcil tombar grans eslògans. Tant com trencar coherents teories identitàries.