Un futur que és passat. A partir de Photo-Collection de Daniel García Andújar

Daniel García Andújar presenta Photo Collection a la galeria Casa sin fin, a Madrid: un conjunt de fotografies que van sorgir l’any 1996 a partir de la visita que va fer a diferents pàgines web que feien referència a la paraula “fotografia” i que van quedar emmagatzemades a la memòria cau del seu ordinador. Després, va imprimir i va bolcar aquestes mateixes imatges a l’espai virtual, posant així en dubte la seva autoria, origen i propietat.

Per a l’exposició, Daniel García Andújar ha recuperat aquestes fotografies del seu ordinador, les ha seleccionat i imprès en petit format, en una resolució mínima, tal com van quedar emmagatzemades. Es tracta de representacions de cossos que no segueixen cap jerarquia i on ens trobem imatges que ens remeten a la història de la fotografia, a la cultura popular i fins i tot a la pornografia, a causa de la poca precisió que tenien encara els cercadors i la dificultat de trobar imatges en aquell moment a la xarxa.

Amb independència de la decisió de l’artista de mostrar ara aquestes imatges en un context diferent per al qual van ser pensades -internet- i en un format físic i no virtual, les fotografies pertanyen a un projecte que ens remet a un futur que ja va passar i que emperò és present. La col·lecció forma part d’un treball més ampli i ambiciós que Andújar va crear l’any 1996, el ja mític Techologies to the people ®, allotjat a l’espai Irational.org, l’anartivista Heath Bunting. Technologies to the people era una empresa fictícia a manera de plataforma web on l’artista acostava suposadament la tecnologia als més desfavorits, i on, a partir del conegut lema hacker “la informació vol ser lliure”, qüestionava els límits de la informació legal, el suposat accés de tothom a la xarxa, així com la suposada interactivitat de la mateixa.

En aquells anys, principis dels noranta, un “nou art” emergia destinat a complir les promeses de les Avantguardes i les utopies situacionistes, tot i que, com era de suposar, es quedaria en això, en utopies o futurotopies. Daniel Garcia Andújar, així com molts altres artistes i col·lectius, entre ells, Luther Blisset, el grup RTmark, The Yes Men, Critical Art Ensemble, Antoni Muntadas i el seu projecte The File Room, començaven a qüestionar per aquella mateixa època la xarxa i les promeses de democratització que havien sorgit amb ella, a través de la pràctica artística i l’acció directa a l’entorn virtual.

L’eufòria va ser breu i la majoria arribem tard. Al 1999, cinc anys després que el col·lectiu artístic Critical Art Ensemble proclamés que els carrers estaven morts i traslladés el seu camp d’acció a l’autopista cibernètica, el poeta i activista Hakim Bay deia adéu a les xarxes, durant el transcurs de les Jornades “Incidències i dissidències, Utopies i anti-utopies de la cibercultura”, organitzades per la Universitat d’Alacant. “Jo esperava més i molta gent també ” van ser les paraules triades per acomiadar-se d’un espai virtual que havia frustrat les seves expectatives neo-llibertàries, quan molts de nosaltres estàvem encara per descobrir el que era Internet, creàvem el nostre primer compte de correu electrònic i balbucejàvem en les nostres primeres converses via xat.

Internet possibilita noves formes de relacionar-nos, d’ organitzar-nos i un accés a la informació impensable fins ara, tot i que com observa Daniel Innerarity, “el fet que el poder estigui descentralitzat o sigui difús, no vol dir que n’hi hagi menys de poder, que siguem més lliures i que la democràcia sigui de millor qualitat”. No obstant això, a diferència de Bay, avui podem afirmar que esperem més i que som més, molts més, -dins i fora de la xarxa-, encara que no siguem capaços encara d’enunciar aquest “som” ni comprendre encara el seu veritable abast.