Off/ On

El Sónar, aquest monstre del que fa deu anys ja es deia que creixia sense control i que, en el seu desig d’agrupar sota el paraigües de la seva vocació experimental, anava deglutint totes les àrees de la creació contemporània, ja s’ha consolidat, divuit anys després de la seva creació, com un dels paradigmes d’aquest tipus de producte cultural absolutament eficaç en termes d’oci, musicals, econòmics, socials, polítics i culturals. Es a dir, en pràcticament tots els àmbits.

No és d’estranyar que a cada una de les presentacions anuals de Sónar a la premsa no només es tingui la sensació d’assistir a una convocatòria informativa per donar a conèixer un programa elaborat a la manera d’un puntaire de coixins, si no també a una mena de catarsis interinstitucional perfectament orquestrada per Enric Palau, Ricard Robles i Sergio Caballero, els fundadors i co-directors d’aquest festival barcelonès que, si efectivament, no ha deixat de créixer en les seves quasi dues dècades d’existència, ho ha fet sota el control que es requereix per arribar fins on ho ha fet. O sigui: a consolidar-se com un dels millors i més prestigiosos esdeveniments consagrats a la música electrònica i avançada del món i com un dels events culturals que millor ha sabut combinar aquestes dosis de qualitat, rendibilitat i risc que, fins avui, li han permès recol·lectar l’èxit a la ciutat que el va veure néixer així com a les seves cites anuals a Londres o Tokio, a les seves presentacions puntuals a Nova York, Buenos Aires, Seúl, Frankfurt o Chicago o, com s’espera que succeeixi durant el primer semestre de 2012, a la cita que preparen per el seu desembarcament a Sao Paulo. Quelcom força probable si es considera que Advanced Music s’ha associat amb la productora brasilera Dream Factory -responsables de la creació de Rock in Rio- per dur a terme el que serà sense cap mena de dubte una de les seves apostes més ambicioses en la seva expansió internacional.

Concebut per mostrar la essència d’una oferta musico/cultural que, repartida en sessions diürnes i nocturnes durant tres dies, podria ser susceptible de combinar una activitat aparentment d’oci amb continguts del propi univers artístic, l’avantguarda i l’experimentació liderats per artistes i tendències de la música electrònica tant consolidats com proclius a interactuar i hibridar-se amb qualsevol tipus de gèneres i llenguatges, el Sónar s’ha caracteritzat des de 1994 per buscar i mostrar nous modes d’entendre i consumir un món la velocitat del qual sembla que tant sols ens permet gaudir del que no sucumbeix a la seva voracitat. De manera que, en sintonia amb aquesta voluntat de deixar-constancia-del-que-està-pasant principalment des de l’àmbit de la música, es lògic que des dels seus inicis, prestés una especial atenció a allò que, evolucionant en paral·lel al seu característic registre experimental, se sol anomenar art multimèdia. Es a dir, una mena d’enorme i complexe calaix de sastre en el que, al temps que es poden donar cita tot tipus de propostes que, de manera explícita, aposten per les possibilitats artístiques que ens ofereixen les eines de les noves tecnologies, també donen peu als anàlisis de les conseqüències socio-culturals que es deriven del seu us al mateix temps que es fan ressò de la multiplicitat d’estètiques que en resulten de tot plegat.

Conscients de que la aproximació a les noves tecnologies pot ser una tasca de gran complexitat a menys que s’hagi nascut amb un ordinador sota el braç o es sigui especialment destre en temàtica informàtica i cibernètica, la estratègia per la que el Sónar ha vingut apostant des de la seva aparició va ser la d’agrupar en el marc de les temàtiques variables en cada edició diverses exposicions dedicades a projectes més recents i innovadors de l’art digital i el new media internacional. De manera que, tot i que les propostes de creació multimèdia poguessin córrer el risc de quedar relegades mediàticament a un segon pla canibalitzades per l’ímpetu de la oferta musical, es d’agrair que encara avui es segueixin duent a terme tot i que sigui lluitant per apropar-se a un públic que o bé no sempre està en condicions d’extreure lectures intel·lectuals o bé no disposa de la possibilitat de veure-ho ja que fins ara només ha estat obert durant els tres dies del festival i només es podia tenir accés previ pagament d’una entrada per les sessions diürnes del festival. Un veritable dispendi si es considera el cost que, des del punt de vista econòmic i humà, es desprèn de qualsevol proposta d’aquestes característiques.

Per bé que des de que es va decidir dotar de cos i contingut a una secció que, de no haver estat capaç d’evolucionar, s’hagués mort d’inanició per la mena d’aparador de flyers i àlbums de discs en vitrines en que s’estava convertint, els temes sobre els que han pivotat les exposicions d’art multimèdia que s’han vist en aquest festival des de l’any 2000, s’intueix que han estat seleccionats tant per la seva capacitat d’induir l’espectador a quedar-se sorprès davant de les meravelles de les que es capaç la tecnologia com també per començar a reflexionar al voltant del missatge que subjau al seu ús. De manera que, a més a més de la fascinació que haguessin pogut despertar els insectes de filferro de Soda Constructor al 2001 o les propostes de NSK- State del col·lectiu de música industrial eslovè Laibach i Sealand al 2004, la proposta “Life: a user’s manual” de Michelle Teran -qui a través del ús de l’escàner amb freqüències i una càmera sobre un carret va realitzar una espècie de mapa de senyals invisibles en el seu trànsit per la ciutat-, la presentació mundial de “Day of the Figurines” -El projecte del col·lectiu britànic Blast Theory- presentat al 2006, l’espectacle d’il·lusionisme psicocibernètic realitzat per Nemótico en videoconferència des de Tijuana al 2007, la instal·lació interactiva “We Are The Time. We Are The Famous” formada per un díptic amb el que es podia interactuar, del col·lectiu liderat per Andy Cameron al 2008 o la “Robotic Chair” de Max Dean, Raffaello D’Andrea, Matt Donovan, etc… també ens haguéssim pogut sensibilitzar amb el treball dels col·lectius i artistes londinencs més destacats al terreny del disseny gràfic i el net.art -Invisible London, 2001-, l’existència de les nacions inventades, els territoris visuals i els regnes de fantasia creats per particulars o col·lectius des de principis de la dècada dels seixanta del segle passat -a la 1ª exposició Universal de Micronacions, 2004-, l’aposta per el figurativisme davant a l’abstracció que impera als formats artístics de avantguarda -en “Randonnée” (Un Passig Pel Paisatgisme Del Segle XXI), 2005-, la narrativitat d’una proposta que, al voltant de la cultura del mòbil i els projectes de localització, recupera els primers jocs conversacionals per crear dinàmiques de moviments socials –a “Always on”, 2005-, la reflexió sobre el paper i l’estatus de la màgia en plena era de la prestidigitació tecnològica –a “Et Voilà”, 2007-, la recuperació de tecnologies obsoletes i/o peces de museus per una proposta dedicada íntegrament a l’art cinematogràfic — a “Future Past Cinema”, 2008- o la mirada de les noves generacions d’artistes cap a la robòtica com a marc recurrent per les seves investigacions així com d’una lectura del futur que, sobre la base de la socialització de les eines digitals i la generalització del cooperativisme creatiu, es realitza no tant en clau de instrument- mecanisme com de context relacional (“Back to the robots”, 2010). De manera que el que sembla que a ningú importa i que sempre és ubicat a una espècie d’espai obscur replet de màquines estranyes i un exèrcit ambulant de frikis, nerds i altres espècies de personatges difícils de classificar, no només és un claríssim exemple d’un altre dels mons que es configuren en paral·lel al convencional si no que també una caixa de sorpreses de les que sempre es pot extraure quelcom que ens pot ajudar a comprendre el que també som i cap a on anem.

Després d’una tasca encomiable en pro de l’articulació d’un discurs vuitcentista que, concebut en forma de trilogia, s’ha centrat en investigar durant tres edicions i de manera comparativa les possibles relacions entre les idiosincràsies del s. XIX i el XXI posant en relació la màgia amb la tecnologia, recuperant formats pre-cinematogràfics en la creació audiovisual contemporània o retornant al Do it yourself aplicat a la creació d’instruments de producció sonora, Sonarmática dona un nou gir i decideix associar-se a partir d’aquesta edició amb el festival OFFF, un event nascut fa més d’una dècada amb l’ànim d’explorar les estètiques del software i els nous llenguatges d’expressió visual i interactiva i que ha passat a ser un mer festival de la cultura post-digital a convertir-se, tal i com diuen els seus organitzadors, en una via per entendre l’art o, per ser més precisos, en una manera de vida absolutament envolvent i transformadora. En suma, en una experiència quasi religiosa des de l’entorn més experimental de la creació contemporània i a través d’un complet programa de conferències, tallers i actuacions realitzats per artistes com Joshua Davis, Stefan Sagmesiter, John Maeda, Digital Kitchen, Eduard Prats o Ignore, entre molts altres.

Aprofitant l’oportunitat d’acollir novament el Festival OFFF a Barcelona i amb el desig de unir esforços entre la organització del Sónar i els responsables d’activitats culturals del CCCB -aquest espai polivalent o plataforma que, com una gran nau nodrissa, acull la major part de les activitats d’aquests dos esdeveniments així com molts d’altres i molt diferents entre ells- s’ha creat el que ha estat presentat com OFFFmática, una proposta expositiva co-comissariada entre les tres parts que s’han associat i que, gràcies a l’acord al que han arribat, serà possible visitar en les mateixes sales de sempre del CCCB entre l’inici del festival OFFF i el final del Sónar, es a dir, entre 9 i el 19 de Juny.

Plantejat no tant com la resposta a la pregunta que ens fem tots -Que es l’art?- sinó com una proposta per reflexionar al voltant de la relació que manté l’art i la tecnologia, el que es pot veure i experimentar a l’exposició que, en el marc de la OFFFmática, s’ha titulat “Other Mirrors” és una proposta de reflexió sobre el rol que juguen les noves tecnologies a la evolució del retrat com a format artístic. Quelcom que, si bé es podria entroncar amb la línia argumental de les tres propostes anteriors de Sonarmàtica, va un pas més enllà i centra plenament la seva atenció en la interacció amb el públic a través d’una concepció del dibuix i la re-configuració del retrat com motiu artístic a partir no tant de la possibilitat de l’home de representar la seva imatge a través de les eines que li són pròpies sinó deixant que sigui la tecnologia qui s’encarregui de retratar-lo a través d’una curiosa i eclèctica selecció d’instal·lacions interactives, obra gràfica impresa i una acurada i intrigant selecció de projectes online. En resum, una excitant paleta de proporcions visualment tan fascinants com incomprensibles en el seu funcionament capaç d’induir-nos a reflexionar al voltant del concepte d’un retrat concebut des de la interactivitat, el registre de la tecnologia o els elements de la nostra identitat per els que es pot decantar: la imatge, el moviment o el caràcter. Tres dels elements sobre els que es configura la instal·lació del programador americà Joshua Davis –concebuda per generar retrats a partir dels crits de l’espectador-, les imatges que capta una càmera infraroja i que, dibuixada sobre una pantalla fosforescent a partir d’una irradiació de laser, es tradueix en els retrats d’efímera duració que proposen els japonesos Daito Manabe & Motoi Ishbashi o la instal·lació de llum i paper en la que la ombra de l’espectador es transforma en una massa de píxels. El que s’ha dit, una experiència en tota regla com aperitiu del que seria desitjable en el futur si es pogués consolidar un projecte comissarial de tant pes conceptual com el que s’evidencia que sent per la fascinació tecnològica. I es que hi ha molt per dir, molt més per proposar i, sobretot, molt més per comprendre. Entre d’altres coses, a nosaltres mateixos.