Operacions sense anestèsia

Els micro i macro-relats colonials ocupen els nostres espais vitals de forma transversal. Qüestions vinculades amb les supremacies de certes nacionalitats, llengües i identitats, pensades sovint en termes racials, donen compte de la manera en què des del relat colonial s’imposen algunes formes d’actuar sobre d’altres. Aquest patró és motiu de lluita, encara que alguns es resisteixin a acceptar-ho. Com afirma Walter Mignolo, “el problema de la colonialitat ens afecta a tots”. És urgent preguntar-nos com gestionar noves vies que no se sustentin ni en la supremacia del relat europeu ni de l’occidental en general; com pensar des d’un altre marc, separats del que el mateix Mignolo diu “la matriu colonial del poder”. Dit amb brevetat: les històries oficials que s’imposen com a superiors han de ser disseccionades i desplaçades.

La manera en què s’expliquen els pillatges de l’Imperi espanyol a les colònies americanes solen recolzar-se en el buit retòric de la “trobada de civilitzacions” i no en l’espoli. No es tracta exclusivament de tornar al passat per fer crítica del que ha ocorregut, però si per relacionar-nos d’una altra manera amb els segles de dominació que establiren silencis en molts àmbits, i amb la transmissió de les memòries de poder des de temps remots fins a l’actualitat. En aquesta mateixa línia trobem el treball del grup de recerca i producció artística denominat Declinació magnètica. El títol de la seva exposició Hasta que los leones no tengan historiadores… (Matadero, Madrid, 2014) evidencia de forma eloqüent des d’on han estat enunciats els relats dels que han estat en la posició de colònia (els caçadors) i quin és el llegat que ens han volgut transmetre. El repte està en identificar i comunicar les històries comunes (geopolíticament parlant), i compartir-les per revelar les diferències imposades i desarticular críticament les narratives de domini.

El desafiament en el terreny artístic, i polític, es troba en crear i produir significats des d’un lloc que no sigui el de l’eurocentrisme o globalcentrisme; en atendre les micro-històries, fer-los ressò, donar-los cos. Si d’alguna cosa es tracta és d’alterar la historiografia oficial, de forçar l’obertura del marc perquè les maneres d’interpretació permetin incorporar d’altres realitats que no són exclusivament noves, sinó que tenen cabuda a partir de l’eliminació de les jerarquies en la manera de relacionar-se amb els objectes i les històries. A partir del desplaçament de “la colonialitat del saber” també entren en joc maneres de producció diferents, que generen altres sensibilitats estètiques, perquè el present exigeix noves demandes i relacions amb els sabers establerts. Tal és la tasca de Mujeres creando, col·lectiu del qual forma part l’activista feminista Maria Galindo. Amb les seves accions re-situen la visibilitat de les dones i qüestionen el que per a elles constitueix l’arrel del problema: la vigència del patriarcat.

En el cas del semiòleg Walter Mignolo, a qui vam poder escoltar recentment al MACBA, recorre a la seva biografia per explicar què el va dur a compondre un línia d’investigació sobre el descolonialisme: “Fill d’italians nascut a l’Argentina. Interessat en filosofia, la començo a estudiar i llegeixo a molts europeus. Viatjo a Europa per continuar aprofundint en la matèria, però em fan veure que sóc un sudaca. Després me’n vaig als Estats Units i em diuen llatinoamericà… “En aquesta història d’etiquetes (immigrant, sudaca, llatinoamericà, hispanoamericà…) i d’imposició de sabers, Mignolo es va plantejar precisament revisar des d’on estaven organitzats els discursos colonials, com s’articulaven i s’imposaven. (Llegir com un apunt ràpid: el que assenta les bases de la Descolonialitat com a eina crítica és identificar els sabers imposats a costa d’esborrar-ne altres, per després desplaçar-los, qüestionar-los i així compondre diferents activacions de les històries polítiques que ens conformen com a subjectes.)

El paper del saber colonial en la història contemporània segueix estant vigent i és primordial, però la seva revisió i re-articulació importa tant com l’aixecament d’un altre tipus de cartografies del saber anestesiades, recuperant un concepte de Suely Rotnick[[Suely Rolnik, “Geopolítica del chuleo”, a http://eipcp.net/transversal/1106/rolnik/es]].

Què hauria de passar quan ens referim al terme descolonitzar? Idealment, hauríem d’experimentar una alteració: els pensaments i les accions haurien de canviar-nos de lloc per vincular-nos des del reconeixement del passat que compartim, i que ens situa en un present complex. Acceptar les maneres en què històricament ens hem relacionat els colonitzats i colonitzadors també implica fer-se responsable dels interrogants, veure’s exposat a les crítiques sense propiciar nous obscurantismes. El pas d’aquesta idea a la posada en pràctica em permet pensar en la problemàtica en què ha estat embolicat al MACBA a propòsit de l’exposició La bèstia i el sobirà, un autèntic argument expositiu de com alguns sectors no assimilen els posicionaments descolonials. L’obra en la qual la representació del rei i la seva empremta imperial generen un rebuig tan gran que promou el tancament de la mostra és una evidència del rebuig que erosiona les petjades de les línies d’investigació del museu a propòsit de la producció de significats propers a la Descolonització, que suposa obrir bretxes per idearis d’inclusió d’altres relats assumint la ferida, i just el contrari és el que està succeint.

Abans d’acabar, recupero un debat públic que es va anticipar a aquesta polèmica i va enunciar alguns interrogants. La situació va tenir lloc al seminari Descolonitzar el museu. Allà es va generar una atmosfera en la que es va respirar la necessitat de relacionar-nos amb la institució des de llocs menys jeràrquics, en els quals la incorporació de les tasques artístiques i les temàtiques a explorar no passin constantment per un filtre, sinó, per contra, que tinguin cabuda com a formes d’activació radical i imaginatives no restrictives. En definitiva, la necessitat d’emancipació de les encotillades legitimacions que proposen certes polítiques culturals. Em cenyeixo a l’exemple del MACBA per portar a col·lació un contrarrelat que a primera vista no sembla que estigui vinculat amb els estaments colonials, però que, en efecte, copia una estructura que posa sense anestèsia el dit a la nafra per operar i treure el que li destorba: les sales del museu que donen espai a l’obra de Ines Doujak són en si mateixes un dels escenaris de la colonialitat del saber que es cou en el nostre present més immediat. Tal és la nuesa que exhibeix l’obra, la violència fins i tot caricaturesca de la discriminació colonial, que se’n va negar la seva visibilitat. Pocs podran dir a dia d’avui que la Descolonització constitueix un activisme crític al marge de l’estètica i la política. Ocupa sens dubte una centralitat ubiqua en què tots haurem de veure de quina manera gestionar la parcel·la de l’espai comú i (des)colonial en què ens movem.