Ordenar la crítica. Take it or Leave It

Viena, 1994. Andrea Fraser parlava de la necessitat d’un tipus de pràctica artística que analitzés els escenaris i les situacions on ocorre el treball de l’artista. Volia descriure les condicions econòmiques i la xarxa de relacions socials sota les quals aquesta noció de treball tenia lloc.

Aquesta primavera el Hammer Museum de Los Angeles obre les portes de Take It or Leave It: Institution, Image, Ideology. L’exposició vol oferir al públic una mirada als orígens de la crítica institucional i les pràctiques apropiacionistes, un maridatge que no sempre queda clar en el plantejament expositiu.

Les curadores Anne Ellegood i Johanna Burton porten a la comunitat treballs de més de 36 artistes, gairebé tots realitzats en les dècades dels 80 i els 90. Les categories registre públic, l’arxiu, la identitat americana, la interacció, el llenguatge, els mass-media, la política, el museu o la representació articulen un disseny espacial basat en la successió de sales organitzades. No entenc aquesta classificació. És que no resideix el poder de la crítica institucional precisament en la seva capacitat d’interpel·lar aquestes i altres categories alhora, apuntant a la desactivació de part de les polítiques que les configuren en el present, així com a les relacions de poder que aquestes escriuen? L’autoritat institucional del museu per recórrer a la catalogació i les etiquetes en el seu afany per ordenar una visió del món determinada es troba aquí rescatada.

Malgrat tot això, la mostra ens dóna l’oportunitat de gaudir de nou de peces tan potents com Museum Highlights. A Gallery Talk (Andrea Fraser, 1989), Proximity to Power, American Style (Silvia Kolbowski, 2003-2004), o (Gingerbread) Feeder 2 (Nayland Blake, 1998). No hi falta el treball de Félix González-Torres, Matt Mullican o Judith Barry, entre d’altres.

Si el museu recorre a l’ordenació temàtica per afermar una visió de la història recent de pràctiques polítiques encara vigents, ¿com intervé aquesta ordenació entre el potencial d’aquestes pràctiques i la nostra experiència com a públic? ¿Quina faceta de la nostra experiència s’activa aleshores per tal dispositiu? Com sempre, els irresolubles problemes de la traducció i la historització…