ORGULL I GUARANGADAS

Les paraules en guaraní estaven prohibides a la llar dels Dansey. La família, originària d’Herefordshire, Anglaterra, s’havia instal·lat en els confins del Chaco Gualamba, l’últim territori en ser conquistat per la campanya militar argentina que va arrasar amb les comunitats originàries i li va donar forma a la que presumeix de ser la nació més europea de Llatinoamèrica.

La generació dels vuitanta, els intel·lectuals i polítics del segle xix que van dissenyar les bases de l’“Argentina Potencia”, va conquistar primer la Pampa i part de la Patagònia en el que va anomenar la “Campaña del Desierto” (1878 – 1885) un eufemisme que els va permetre tornar invisible al quasi milió de natius que habitaven aquelles terres.

Serà per això que a casa seva no es prenia mate, una infusió que els locals consumeixen des d’abans que arribessin els espanyols. A casa dels Dansey es prenia té i a la taula s’havia d’asseure a l’hora assenyalada, vestits amb decòrum, les mans i les cares tot just rentades. Les bones maneres eren de rigor i marcaven el ritme de la conversa. L’esgrima verbal estava ben vista, però s’havien de respectar certes regles. Els menors de 14 anys no podien dirigir-li la paraula als majors excepte si aquests els hi demanaven. Les converses es donaven entre parells. I les dones podien opinar però no abans que ho hagués fet el patriarca.

Com ja s’ha dit, estava prohibit parlar en guaraní però l’avi tenia en el seu escriptori una pissarra gran en la qual ensenyava anglès als nens els dissabtes a la tarda. Per cada lliçó apresa, una moneda. Perquè quedés clar cap a on apuntava el progrés i la seva estètica.

Maria Isabel Sanchez Dansey – filla de Tona – als 15 anys. 1945

CORRER COM UNS SALVATGES

Així es van fer els Dansey, cultivant la seva britanitat de portes endins. Perquè de portes a fora van haver d’adaptar-se. Per una banda, perquè així ho exigia el tracte amb el personal i per l’altra perquè en aquella performance de competir entre iguals, es jugava la seva masculinitat. Camp endins no n’hi havia prou amb good manners i ni tan sols amb mà dura. El baquiano no respectarà mai del tot el que digui un senyoret katé (refinat). En els corrals, el senyor Alberto i els seus fills prenien mate, llençaven guasadas (grosseries) i no escatimaven en dir guasca ^[1] (ramal de cuir sense treballar però també semen), pichana ^[2] (escombra però també tralla), kurepa (home blanc però també delicat), i opama (s’ha acabat) la discussió! To baró que s’apreciés havia de saber llençar un sapucay  ^[3] crit de victòria llençat al cel d’exaltació i felicitat.

Aquesta forma de colonitzar, d’assimilar-se amb els locals, els anglesos l’anomenaven running native, córrer com els natius, el que en una traducció personalíssima jo anomenaria caminar com els salvatges, perquè a excepció dels sports, els anglesos no són molt de córrer. Si alguna cosa caracteritza als anglesos és anar per la vida amb la calma que els hi confereixen els títols i les armes. Els que corren —els que corren a resguardar-se— són els altres, els no anglesos, els incivilitzats.

M.J. Sanchez Dansey al corral amb els peons. 2024

TONA

Tona Dansey, filla d’Alberto, la meva àvia, va ser una gran dama. Ho dic sense por a sonar presumit, una cosa que ella hagués considerat de molt mal gust. Distingida, sense perdre mai la sobrietat, va complir amb totes les prerrogatives que manaven els manuals de domesticació femenina.

Va criar 6 fills i 25 nets als quals va saber transmetre el seu optimisme davant les desgràcies que enfronta qualsevol família. Ferma, com un blasó, flegmàtica com una reina i sabent que complia amb el que s’esperava d’ella, Tona era una dona que es va permetre certes llicències que contaré tot i sentir que l’estic traint. Perquè per ella la intimitat de la casa era un límit que resguardava l’honor i el recat.

La mateixa taula on menjàvem les fruites amb forquilla i ganivet, era un lloc on solia desplegar les seves gràcies pujades de to. Entre les més freqüents una espècie d’origami que feia servir de tovalló que, de plec en plec, acabava convertit en corpiño (sostén) o bombacha (calça), que tot seguit es provava per matar del riure a la gurisada ^[4] Grup de nens i adolescents .

Tona no tenia problemes amb les qüestions del cos. Era habitual que en batejos i casaments la vella entretingués a la tropa amb cançons, poesies i jocs lingüístics que rimaven amb sorete (merda), cul i pilotes. I quan tocava fer la foto familiar, quan Rulo, el retratista del poble, demanava que miréssim a l’ocellet ja era un clàssic que la vella darrere de la càmera, en un gir inesperat, ensenyés el cul per deixar als pendejos immortalitzats amb una gran riallada. Així eren les chanzas de Tona, tant sobtades com oportunes al seu temps i espai.

La intimitat entre cosins era tot una altra cosa. Allò sí que eren guarangadas, com se els diuen a les expressions grolleres atribuïdes als guaranís. Entre cosins volaven els comentaris grollers i les males paraules. Deiem cachí pelón (vagina pelada) i cachí hediondo, cajeta (vagina) i poronga (penis). Acabàvem una dissertació amb un Uatata aña menby (fill del diable) que més que un insult era un crit de goig. Entre cosins ens permetíem dir chamigo, que era la forma de dir “el meu amic” en guarango. Així parlàvem entre nosaltres, així parlàvem amb les treballadores de la cuina i amb els jornalers del camp. En aquests cercles corrien vocables autòctons i altres comportaments no molt educats, com tocar-se els genitals, tirar escopinades, proferir eructes i riure’s dels flato (pets). Lluny de l’autoritat, vivíem amb naturalitat i alegria.

Foto per Gustavo di Mario per a Revista Sauna

THE BUENOS AIRES AFFAIR

Em vaig criar animat per aquesta vitalitat, que en certa manera vaig perdre a l’emigrar de Chaco a Buenos Aires. Buscava millors horitzons professionals, estava decidit, volia fer-me un nom, conquistar un espai a la capital portenya.

Treballava com a periodista per a diferents mitjans i volia entrar en el camp de l’art contemporani que freqüentava de forma amateur. La ciutat em va permetre viure més lliurement la meva sexualitat. Als sis mesos d’arribar vaig fundar amb cinc marietes que acabava de conèixer una revista de crítica. La vam batejar Sauna. Opinión caliente, a calzón quitado (opinió calenta i sense embuts). El dret a dir-ho tot. De fer públic el que dèiem en privat.

Freqüentava els llocs que considerava indicats, vaig generar circuits que van determinar aliats i adversaris. Estrenava sacos (abrics) i camises, sabates i portafolis, ulleres i corbates en una composé de recursos que van fer de mi el dandy que era en somnis. Vaig sofisticar el meu llenguatge de la mateixa forma que vaig estrenar pilcha ^[5]roba, també un vocabulari que incorporava veus i modismes que vaig agafar de la socialité i la intelligentsia.

I tot i que dir el que un sent té els seus costs, i les veritats que vaig defensar em van fer enemics que encara conservo avui en dia, he de dir que no em va anar malament. Perquè tot i el violent que un pot ser amb el que es diu, em van servir, és clar, les bones maneres i altres armes culturals que vaig heretar dels meus ancestres i vaig posar a disposició de les meves batalles.

El que jo m’havia creat va funcionar, però amb el temps vagi descobrir que alguna cosa dins de mi es recaragolava. Una lleu angoixa que se sentia com un pet travessat. Un pet existencial que vaig alliberar al divan: de reprimides guarangadas.

Ja no deia angá, aquella forma tan peculiar de referir-se a un pobre, a un desvalgut, a una persona a la qual es té pena, que a diferència de “pobre”, és una paraula carregada de compassió, benevolència i acceptació. Em faltava dir mboyeré, que és com se li diu a allò que està tot barrejat i per això és bonic, perquè presenta el repte de desenrotllar-ho. Em faltava dir chake —tinguis cura—  així amb la determinació que sona, de forma clara i contundent. Em faltava dir chamigo.

Em faltava adonar-me que sí, tenia amics amb els quals podia estar-hi de forma més relaxada i fins al final. Amics amb els quals riure’s d’un mateix, i dels altres, és clar. Amb qui compartir plaers culposos, amb els que un es permet treure’s de l’interior més profund coses que per incorrectes que fossin trobaven les ganes de ser enteses.

Una xarxa de persones properes que no substitueixen a la família original, però funcionen d’una forma semblant i en determinats moments fins i tot millor, perquè per a bé o per a mal són persones escollides. Amics amb qui habitar un espai permeable entre l’íntim i el públic, el privat i el col·lectiu, un camp de sentiments més ampli, més lliure. I no em refereixo només a les qüestions del llenguatge, perquè en definitiva les paraules regeixen el comportament quotidià fins als detalls més mundans. Em refereixo al codi compartit que implica les ganes i l’esforç de comprendre’s els uns als altres.  On el dir i el fer es va configurant al volant d’allò que és significatiu a la vida.

[Imatge destacada: Tona Dansey en el ball de les debutants. 1935]