“Pacific Standard Time”, o redefinir la història, tota

Fer un pas enrere perquè un lloc tingui pes en l’actualitat. Los Angeles lluita amb la seva pròpia imatge construïda, amb les indústries que han marcat l’esdevenir de la ciutat, per intentar incorporar-se al discurs crític, artístic i cultural de la realitat nord-americana i, per tant, global. Un pressupost d’uns deu milions de dòlars per a un projecte que busca redefinir una marca, reapropiar-se de la idea d’una ciutat.

Amb “Pacific Standard Time” la fundació Getty vol fer una fita sobre la manera en què s’escriu la història de l’art. A través del patrocini de més de cinquanta exposicions a l’àrea de Los Angeles, es pretén donar al públic una visió generalitzada sobre què passa en l’art, el disseny i l’arquitectura del sud de Califòrnia entre els anys 1945 i 1980.

El projecte “Pacific Standard Time” neix a finals dels noranta impulsat per la fundació Getty per configurar un arxiu de la producció cultural de Los Angeles de la segona meitat del XX. El cos d’informació que sorgeix d’aquest projecte es fa públic a la segona fase del projecte, a la qual estem ara, amb la inauguració de diverses desenes d’exposicions entre octubre 2011 i març 2012, així com amb l’edició d’un considerable corpus de catàlegs.

A una ciutat que creix protegida per les indústries petroliera i aeroespacial, la producció cultural de Los Angeles ha existit sempre a l’ombra de la tercera gran indústria, la del cinema. Amb “PST” es vol contraatacar a Hollywood i fer visible l’altra cara d’una urbs que, lluny de la imatge de prosperitat i brillantor que la gran pantalla ha ajudat a configurar, passa per moments de decadència associats a un permanent conflicte racial en els seus carrers i institucions que, d’altra banda, es presenta com el clima de tensió sense el qual l’art no hauria pogut emergir.

La Fundació Getty, per tant, vol redefinir la manera en què el binomi cultura-Califòrnia és llegit per la resta del món. Per contrarestar el kitsch i el glitter que Hollywood s’encarrega de situar en el nostre imaginari col·lectiu, es presenta LA com el bressol del desenvolupament del treball d’artistes saberuts i consagrats com John Baldessari o Judy Chicago. S’emplaça Los Angeles dins del grup d’antecedents dels grans discursos que avui articulen l’art contemporani: la relació entre creació i educació, la crítica institucional, els nous llenguatges del videoart i el disseny, etc. Emplaçar Los Angeles en la prehistòria de l’art contemporani és una operació més intel·ligent que emplaçar-lo a l’estat actual de les coses. Fent uns passos enrere, dirigint-se a una part de la història que, per la seva proximitat, encara no havia estat colonitzada per cap gran relat institucional, la Fundació Getty s’apodera d’ella. La manera en què això passa és potser menys rotund que com aquestes operacions es feien a Viena a principis del XX, però igual de violent. Es deslocalitza ara la creació dels relats, ja que es deixa llibertat a cada agent per construir-los en els termes que consideri, però segueixen sent encarregats per una institució que vigila la ciutat des del cim del turó.

No obstant això, “PST” no és només vincular LA al discurs global de l’art. Es tracta també de reivindicar la zona com una àrea de denominació d’origen per a productes exclusius que només podien haver sorgit aquí. La especificitat geogràfica i social de Los Angeles és posada en valor de manera constant en les exposicions i els catàlegs, una operació que frega l’estetització de les diferents formes de violència que subjau al teixit d’aquesta ciutat en la segona meitat del XX. És aquesta estetització una aposta per neutralitzar la tensió entre els grups racials? És l’art el llenguatge ecumènic que tots parlen en aquesta nova Babel?

D’altra banda, “Pacific Standard Time” parla el llenguatge de la publicitat. El llenguatge d’una ciutat que fa seva la idea de polisèmia, i la mostra al món, amb orgull, com a part de la seva pertorbada identitat. Mirant la web del projecte es pot apreciar de quina manera la seva campanya de comunicació apel·la a la mirada d’un públic que, probablement, s’acosti a ella esperant veure espectacle. (Referent a això, no cal perdre els vídeos promocionals del projecte, en què coneguts rostres de Hollywood mantenen abjectes trobades amb alguns dels artistes inclosos en les mostres) No obstant això, “PST” no fa més que jugar al joc de la brillantor; sota de la capa de pintura metal·litzada amb la que crida l’atenció de l’espectador hi ha un enorme cos de treball que ha mobilitzat a comissaris, artistes i gestors durant més d’una dècada. Les exposicions són, en general, d’una qualitat remarcable, i no deixen de sorprendre al públic amb els relats que articulen. Els catàlegs, subvencionats en la seva majoria també per la fundació Getty, recullen textos de gran valor que amplien el debat obert a la galeria.

Entre les mostres a destacar hi ha “Asco: Elite of the Obscure. A Retrospective 1972-1987”, al LACMA, un impecable treball sobre la interessant producció que els artistes Harry Gamboa Jr, Patsi Valdez i Gronk van dur a terme en conjunt durant dues dècades. El col·lectiu és recuperat de la marginalitat i la seva producció s’assumeix com a simptomàtica d’una manera de fer pròpiament de Los Angeles en els albors de la postmodernitat. A més de en aquesta monogràfica, el treball d’Asco és el més visible de tot el projecte, ja que ha estat inclòs a la majoria de les exposicions i les seves imatges han estat les més usades a les campanyes de publicitat. Sens dubte, una revisió de les arrels estètiques i racials de certs llenguatges actuals vinculats a la narració i el posicionament en l’espai.

Però seria injust aglutinar tot el projecte entorn a Asco. Altres mostres a no perdres són “It Happened in Pomona” i “State of Mind, New California Art circa 1970”. La primera, a la galeria del Claremont College a la ciutat de Pomona, és una exposició en dues parts que parla de la importància del departament d’art en aquesta universitat com articulador d’un grup de professors i estudiants el treball dels quals es convertiria en clau per a l’art americà de finals del XX. Figures com Michael Ascher o Allen Rupersberg formen part d’una reflexió sobre la importància de l’experimentació a l’educació formal com sistema alliberador amb discursos innovadors. La segona, coproduïda entre l’Orange County Museum of Art i el Berkeley Museum of Art, porta al públic una anàlisi de l’estat del conceptual a la costa oest des de finals dels 60 fins ben entrada la dècada següent. És potser l’única de les exposicions de tot el projecte que posa en relació l’àrea de Los Angeles amb l’exterior, en aquest cas, l’àrea de la badia de Sant Francisco. L’obra de creadors de la talla de Ruscha es posa en diàleg amb la producció contracultural de projectes com Al’s Cafè o el Anna Halprin´s San Francisco Dancers Workshop.

La complexitat d’un fenomen com Pacific Standard Time no té només a veure amb els aspectes quantitatius de la seva producció (s’ha manejat, en total, un pressupost que ronda els deu milions de dòlars, dels quals un deu per cent ha anat destinat a publicitat), sinó que està relacionat amb la repercussió que, a mig termini, tindrà en el camp de la investigació sobre art actual als Estats Units. En realitat “PST” és un mega projecte de recerca, al qual s’associa un dens cos de producció editorial, cicles d’esdeveniments multi format, conferències, festivals, etc.

Moltes coses estan passant a Los Angeles dins del marc de “PST”. Massa potser. Quan es viatja a la ciutat per veure què està passant, inevitablement es veu forçat a incorporar el tipus de mirada neuròtica que sembla demanar qualsevol producció cultural de Los Angeles. Satisfer un apetit que creix a mesura que es veuen bones (i no tan bones) mostres, es torna impossible ja que la llista de coses per fer és inabastable i totes estan, com no podia ser d’una altra manera, distribuïdes per una infinitud d’espais diferents dins d’un radi de 40km.

És absurd preguntar-se per la impressió que “Pacific Standard Time” ens deixa. Què vol explicar? El que compta no té a veure amb el contingut de les exposicions, el que compta és una manera de ser, que és la coexistència del múltiple i la diferència dins d’un caos que, encara que no aspira a ser ordenat, si viu sota l’auspici del patrocini del gran mecenes del modernisme americà.