Paisatges de contenció

Dues pel·lícules, dues produccions del MACBA conjuntament amb Artangel, així com amb altres centres d’art i la galeria comercial Marian Goodman. Amb Maribel Verdú com a actriu i dos artistes d’aquests que funcionen en el context que sigui. Una situació de guerra i alguns resultats visuals i sonors.

Introduir-se en la iconografia d´Anri Sala (Tirana, 1974) et situa en una correlació d’objectes quotidians, en una successió d’accions habituals observades des d’una òptica concreta. Angles que parlen dels carrers de Tirana o París, horitzons que acullen una platja o un zoo, una església o suburbis de París.

La càmera llisca entre escenaris per desarmar la imatge, és, com se’ns recorda en alguns dels paràgrafs de “El ojo inteminable” de Jaques Aumont, la seva màquina d’escriptura, el seu aparell de dissecció audiovisual. Sala compon i descompon, investiga el contingut d’estructures, desconstrueix subjectes i objectes per tal de desemmascarar els nivells psíquics, polítics, socioculturals de percepció.

El seu ull analitza el contingut audiovisual d’una manera que rares vegades es presenta tan literal: imatge i so com a reclam a l’interrogatori portat a terme sobre la realitat. Aquesta és al mateix temps la que no es presenta evident, la que exigeix ​​a l’ull ser interpel·lada. Per aquest motiu en un dels seus primers projectes, “Intervista-Finding Finding the words” (1998), Sala va a la recerca de vocables perduts en el temps a través d’imatges que han estat mutilades. El desencadenant de l’obra és la troballa d’una vella pel·lícula que conté material històric sobre l’Albània de finals de la dècada dels setanta, imatges que el transporten al passat de la seva mare i del seu país, un discurs que es teixeix entre allò privat i allò públic. No obstant això, les imatges no tenen so. Sala comença a cercar paraules articulades per la seva mare a l’entrevista. Imatges d’un record que es resisteix a ser oblidat. L’artista recorre a una escola de sordmuts per desvetllar les paraules silenciades, quan aconsegueix completar la peça i la mostra a la seva mare, aquesta roman confosa i sense parla. Una confrontació directa amb la seva pròpia memòria en un acte que s’inscriu en la voluntat de guanyar la batalla a l’oblit. La naturalesa de l’obra ens acosta a una de les parcel·les que descriuen les categories entre les quals es mouen els treballs de l’artista. D’una banda, un conjunt de peces de cadència documental i, de l’altra, obres amb una forta càrrega estètica com “Cymbal” (2004) o “Doldrum” (2008). En ambdós casos l’estratègia es basa en la capacitat de presentar un temps suspès, a aïllar elements per poder-los llegir des d’un primer graó en el que allò autònom es descriu en relació a un significat latent. El treball de Sala s’articula a través d’un lectura semiòtica de la imatge, el seu ull revela signes que permeten interpretar la realitat des de perspectives no evidents ni aparentment visibles.

El treball que presenta aquests dies al MACBA és un projecte cinematogràfic dut a terme juntament amb l’artista Šejla Kamerić (Sarajevo, 1976) en col·laboració amb Ari Benjamin Meyers. Ha estat creat, desenvolupat i filmat de manera conjunta i subratlla un dels trets que millor defineixen el treball de Sala, el diàleg del qual parlàvem entre imatge i so, entre el visible i el que no visible, entre el silenci i l’acústic. El material audiovisual s’ha confeccionat sota les mateixes premisses però ha donat lloc a dues peces independents.

Sala i Kamerić han dut a terme dues pel·lícules confeccionades a partir d’un mateix material però llegit des de mirades individuals. Per Šejla Kamerić suposa un tornar a la seva història més recent, situacions que situen contra les imatges del dolor, contra aquestes geografies de la sutura que tan bé descriuen la nostra contemporaneïtat. La seva experiència personal ha marcat d’una manera inequívoca la seva actitud, no només com a artista, sinó com a individu que se sap part d’un context que destil·la esgarrapades en allò comú. La seva escriptura, ja sigui audiovisual o fotogràfica, s’inscriu en una sèrie de pràctiques que permeten arrelar qüestions sociopolítiques i personals a través d’un indagar en esquerdes personals de signatura anònima. Contextos individuals i universals adreçats a una recerca de la pròpia identitat.

“1395 Days without Red” (2011), únic títol per designar les dues pel·lícules, parla dels 1395 dies que la ciutat de Sarajevo va romandre assetjada entre el 5 d’abril de 1992 i el 29 de febrer de 1996. Durant aquest temps la ciutat es va reduir de 435.00 a 300.000 habitants i més de 56.000 persones van resultar ferides per franctiradors i l’explosió de granades. Les narracions audiovisuals es situen en un territori que lluita contra l’oblit, en l’exercici de rescatar records, el paisatge, visual i sonor, abordat des de la contenció. La mateixa contenció que impossibilita el diàleg entre els personatges que apareixen a la pel·lícula, la mateixa contenció que es respira en l’atmosfera que ens introdueix en els racons i carrers de la ciutat, la mateixa que ens permet escoltar la 6a Simfonia de Txaikovski interpretada per l’Orquestra Simfònica de Sarajevo a la vegada que ens impedeix veure els rostres dels músics, però sobretot, és la mateixa contenció que envolta els personatges cada vegada que han de decidir creuar o no creuar el carrer on poden ser assassinats per un franctirador.

El film es centra en el recorregut que porta a terme una dona, interpretada per Maribel Verdú, que, sense rumb aparent, llisca per la ciutat amb pas ferm. Aturar-se o córrer, la seva detenció a la cruïlla la condueix a un dubte existencial, un gest que va més enllà de l’enquadrament i que apuntala la fragilitat d’un temps i un espai. Un viatge cap a la memòria universal prenent la càmera com a eina de reflexió, permetent que les imatges dialoguin amb el passat al qual pertanyen, amb el present en què es reconeixen i entre elles mateixes. Aquí rau part de l’exercici audiovisual que duen a terme ambdós artistes, dues propostes plenes de referències amagades entre elles, de silencis contraposats a imatges, de simfonies que sonen no només al local de l’orquestra, sinó marcant el temps del film des del silenci i el murmuri. Els dos films s’erigeixen com una partitura en la qual el tempo marca el ritme de la imatge. La voluntat de seguir tocant és la mateixa que encoratja la carrera d’homes i dones que decideixen creuar, seguir endavant.

Ambdues pel·lícules exigeixen pensar la imatge a partir d’una lectura que vehicula temps i espai com a mitjà de resistència.