Per a què serveix una utopia?

Daniele Porretta: Segons Oscar Wilde, un mapa del món sense utopia no val la pena consultar-se, ja que és el destí que sempre es marca la humanitat. Un cop aconseguida la utopia, salpa de nou a la recerca d’una altra. En canvi, per a Berdiaeff les utopies s’han tornat perillosament realitzables i ens hauríem de preguntar com evitar-ne la realització. Aleshores, per què serveix una utopia? La resposta no és fàcil. Potser tenen raó tant Oscar Wilde com Nicola Berdiaeff.

Laura Benítez Valero: Potser la pròpia pregunta sobre la funcionalitat de la utopia ens obre una primera esquerda de possibilitat per revisar com concebem les utopies. No seria desitjable que les utopies ens permetessin pensar més enllà de la dimensió instrumental? I si l’especificitat de la utopia rau, precisament, en no poder ser analitzada amb paràmetres que mesuren el seu per a què?

D: Però l’èxit de les utopies rau justament en la seva dimensió instrumental. En haver produït uns manuals d’instruccions per transformar la societat mitjançant un format narratiu com la novel·la. Des de T. More fins a A. Bogdanov, la idea de base és ensenyar una societat en perfecte funcionament que serveixi de mirall positiu per a una realitat insuportable. Si una utopia no serveix per fer la revolució, què hi fem?

L: No estic proposant negar la seva dimensió instrumental, es tracta de prendre la potència de la utopia per afegir una capa de complexitat, no tan centrada en el perquè sinó en el com. Les temptatives de realització utòpica centrades únicament en el perquè han comportat, almenys en part, la seva impossibilitat. Segur que coneixes el cas de Viktor David Grünbaum, conegut com l’arquitecte dels centres comercials moderns, amb el pervers sobrenom d’arquitecte del somni americà.

D: Es tracta del “joc espacial” de què parla David Harvey a Espais d’esperança. La utopia s’associa al disseny d’un espai perquè es considera que té una funció transformadora i moral. Els centres comercials com “utopies degenerades”, en els quals podríem trobar els parcs temàtics com Disneyland, llocs desconflictualitzats que simulen espais reals, però sense les característiques dels espais públics, primer de tot, estar oberts a tothom. Per aquesta raó tenen quelcom d’inquietant i sinistre.

L: Podria ser un fracàs del per a què? És a dir, si el com d’aquest per a què era el model d’expansió econòmica nord-americà, no era ja la crònica d’una mort anunciada per a la utopia particular de Grünbaum?

D: Si parlem de fracàs, qualsevol intent de posar en pràctica un projecte utòpic dins de la societat capitalista està destinat a ser fagocitat i rendibilitzat. No és el que va passar amb les Superilles i els eixos verds de Barcelona? Tenien a la base una necessitat justa de descongestionar el trànsit automobilístic, millorar la qualitat de l’aire de la ciutat, crear més espais públics de qualitat i nous llocs de relació social. Han acabat convertits en uns dels factors de les dinàmiques de gentrificació de la ciutat.

L: La gentrificació no és un efecte col·lateral o accidental de determinades intervencions urbanes, sinó una lògica estructural inscrita al model neoliberal de ciutat, sostinguda per decisions polítiques, marcs legals i una violència sistèmica i estructural que mercantilitza el territori i la vida. Preguntar-se si les Superilles es poden convertir en la promesa verda d’una ciutat com Barcelona implica, en si mateix, una operació problemàtica. Barcelona és un entorn urbà profundament hostil, presenta nivells alarmants de contaminació per partícules en suspensió, una de les contaminacions acústiques més altes d’Europa i una contaminació lumínica que afecta tant la salut humana com els ecosistemes no-humans. Pretendre que una intervenció localitzada a l’espai públic pugui revertir o, ni tan sols, contrarestar de manera significativa l’impacte de dècades d’urbanisme atroç i d’un neoliberalisme ferotge és operar des d’un pensament naïf, propi dels models de simplificació idiocràtics que proliferen a l’autoajuda barata.

D: Aleshores, per a què ens serveix la utopia en un context urbà?

L: Els  per a què de la utopia verda urbana s’esgoten gairebé abans de formular-se. La promesa d’una ciutat més habitable queda ràpidament neutralitzada quan no s’acompanya de polítiques estructurals d’habitatge, de control del mercat immobiliari, de redistribució de la riquesa i de qüestionament real (i radical) del model turístic i econòmic. I malgrat això, el com segueix sent un espai de fricció i de possibilitat. És aquí on s’obren esquerdes que permeten imaginar altres formes d’habitar i (re)organitzar el que és comú, encara que siguin fràgils i constantment amenaçades per la lògica de la captura capitalista. Sense una desarticulació del model extractivista, del creixement infinit, l’urbanisme verd es converteix fàcilment en greenwashing. Una estetització de la sostenibilitat que no qüestiona les causes profundes del col·lapse ecològic. Per això insisteixo a desplaçar el focus. El “model” no són les Superilles, sinó experiències radicalment diferents com les ZAD (Zones à Défendre) i els anomenats “boscos en resistència”. Aquestes lluites, com les de Notre-Dame-des-Llandes a França, Hambach a Alemanya o Białowieża a Polònia, no es limiten a mitigar els efectes del desastre ecològic, sinó que posen en crisi directa el model d’explotació i extractivisme. Són territoris defensats davant d’infraestructures aeroportuàries, mineres o forestals que encarnen una confrontació material amb el capitalisme fòssil i logístic. La defensa del territori hi va inseparablement lligada a formes de vida comunitàries, a l’autogestió, al qüestionament de la propietat privada i a l’excepcionalisme humà.

D: Certament, parlar avui d’utopies urbanes porta a la imatge d’enclavaments per a privilegiats: les gated communities, els barris residencials elitistes, The Line. Llocs desconflictualitzats i irreals com Seaside, la ciutat on viu Truman Burbank. Els conflictes són desplaçats a un altre lloc. Si alguna cosa caracteritza la nostra època és l’augment de les desigualtats i sempre més tindrem aquesta diferenciació entre infern i paradís. Els problemes que tenim són sistèmics i les mesures que necessitem són estructurals. I tornant a la pregunta del principi, per què serveix una utopia? Una cosa que mai no m’ha agradat és la tendència autoritària d’algunes, la manca de dinamisme i, de vegades, la simplificació de la realitat. Però crec que una cosa que hem de recuperar és la seva radicalitat, perquè ens enfrontem a una cosa que requereix solucions més radicals. En això sí que hauríem de recuperar la utopia: la de les experimentacions socialistes d’habitatge col·lectiu, les altres maneres d’entendre la democràcia, la recerca d’alternatives a l’oci dependent del consum, i també de repensar la nostra relació amb el planeta. I fer un salt d’escala, evitant la realització de microutopies per a uns pocs privilegiats.

L: Sí, recuperar el com de la utopia no hauria de significar construir illes d’ordre al mig del caos, ni refugis asèptics on amagar el conflicte. Tampoc reduir-la a una escala humana, antropocèntrica i excepcionalista. Les utopies de començaments del segle XX, incloses les propostes anarco-naturalistes, travessades per tensions i contradiccions, entenien (almenys) que la transformació havia de desplegar-se sobre territoris interdependents, sobre cossos col·lectius i sobre una relació diferent a escala planetària. La utopia només té sentit si recupera la seva radicalitat, no com un model tancat ni com una promesa d’harmonia, sinó com un gest d’imaginació política capaç d’obrir esquerdes en allò que s’ha donat.

Torre de vigilància del ZAD de Notre Dame des Landes. Font Wikicommons.