Parasitar la realitat, el vídeo com a virus

Pensament i món són llenguatge, apuntava Wittgenstein en les seves primeres teories, perquè el llenguatge representa al món i és figura del pensament. I si el virus és un paràsit que destrueix, que introdueix el desordre, la seva codificació i descodificació, tal com evidenciaria en diversos dels seus textos Derrida, què passa quan el llenguatge verbal i visual es viralitzen?

“Concebem la nostra obra com un paràsit, és a dir, com un enfora que s’alimenta de l’endins.” Carlos Hoyos, artista de Yucatán, presentava així el seu vídeo Sinfonías Adolescentes codirigit amb Marytere Narváez, com a participant de la quarta edició de l’International Video Art House Madrid, (IVAHM’15). “En aquest cas, el que nosaltres vam voler fer és parasitar la memòria de la nostra ciutat, la memòria espacial de discursos i d’actes que segueixen en ella, i no només parasitar-la, sinó infectar-la. El que infectem és la relació entre temps, espai, actes i discursos.”

En la historiografia s’identifiquen i evidencien moviments i girs, brots, que arrenquen amb un objectiu agitador i que acaben sent absorbits pel sistema, és la derrotada esperança advertida per George Orwell en el seu cèlebre 1984, o el que més recent Charlie Brooker, creador de la sèrie Black Mirror, ha retratat de manera magistral al segon capítol de la primera temporada. La història guarda milers d’exemples, com la protesta anticapitalista punk, la qual serviria d’inspiració per a grans firmes de moda. Aquestes contradiccions poden ser assenyalades, però el poder recau en la seva apropiació. Carlos Hoyos remarca aquest potencial a través del llenguatge i de les tècniques audiovisuals per recordar el que molts ja van dir d’una manera o altra, “tot és polític”, al que ell afegeix, “tot és poètic”, perquè qualsevol cosa pot estar subjecta a una dimensió subjectiva i transformadora. Una manera de dinamitar els convencionalismes assentats o les estructures hegemòniques és introduint el paràsit que modifiqui el seu contingut i per tant la seva forma, que la contamini en el bon sentit de la paraula.

En l’intent d’aproximació a aquestes realitats, els vídeo-artistes produeixen peces que escapen del discurs i d’allò “visualment correcte” a través de noves narratives i noves formes de visualitzar. Francisco Brives i Néstor Prieto, directors d’aquesta trobada vídeo-gràfica, les han identificat sota les etiquetes; paisatges humans (cos, societat, medi ambient i retrat), vídeo experimental, vídeo-poemes, vídeo-dansa i animació. Els codirectors aposten pel videoart com a format parasitari, centrant-se en aquesta edició en donar visibilitat a d’altres mirades, veus generalment silenciades o relegades al seu espai local, o el que és el mateix, més enllà als límits de la cultura mainstream. Consideren que el vídeo té un potencial subversiu, i encara que sigui una tasca complexa en un Estat en el qual el soroll només sembla tenir ressonància fora, ells segueixen traçant vies i multiplicant connexions dins i fora del país. Acullen anualment crítiques i implicades extraccions de la realitat customitzada; experimentacions il·limitades materialitzades com textures híbrides; sensacions sinestèsiques; compendis virtuals; ultra-superposicions; glitchs i giffs, en una marcada aposta per oferir continguts a vessar.

El videoart és en si mateix un trencament amb la linealitat, un espai d’alliberament creatiu i conceptual armat per la poètica. Com un botó per a la descodificació dels codis establerts es va presentar, en aquesta setmana de celebració vídeo-gràfica, el manifest polític del col·lectiu feminidades fluidas, centrat en la sexualitat i les identitats (trans)femenines. El col·lectiu, format per Eva Luque, Adriana Luque i Rebeca Sas, va comissariar dins del festival, una mostra de videoarts com finestres a noves mutacions pro-estètiques, nous imaginaris sexuals o el que elles anomenen “feminitats fluides”. En una de les seves últimes investigacions, Wittgenstein reconeixia la manca de profunditat de la seva primera teoria, assumint que el llenguatge no podia ser mesura lògica de les realitats: el seu ús està governat per regles i no pel pensament, o dit d’una altra manera, aquest forma part d’una construcció de convencionalismes socials. El treball d’Apertura Vaginal intenta apropiar-se dels codis establerts i així, descodificar-los, evidenciant com amb la paradoxa de l’apropiament des del feminisme radical i les posicions post-identitàries de l’input “dona” que ens ve donat, es re-significa la representació i la identitat.

Aquestes intervencions infecten positivament el llenguatge i per tant la mirada amb què es percep l’ordre, mostrant la contradicció i intervenint en el discurs heretat per generacions. Es trenca el pacte que recorre la realitat, o almenys s’intenta. Però sense públic, és com parasitar un niu buit, un cos inert. Propostes com les del col·lectiu convidat Videoartistas asociados, actuen com a força de suport i interconnexió entre tots aquells videoartistes o agents interessats per dilucidar dubtes tècnics, logístics i burocràtics, a més de prestar-se com a plataforma de difusió i gaudi.

Així les coses, el festival IVAHM’15 s’ha presentat com una celebració d’un mitjà que va prenent protagonisme en el circuit artístic, i adeptes in crescendo, només cal fer una ullada a aquest mes de maig, en el qual es tenen cites vídeo-gràfiques per triar. A més, ha exemplificat la percepció apuntada per Hito Steyerl en el seu llibre Els Condemnats de la pantalla, on explica que la perspectiva lineal que ha dominat la nostra visió durant molt de temps, s’està fragmentant en múltiples perspectives. Aquesta ruptura ha estat materialitzada al centre d’art la Neomudejéar amb prolíferes pantalles repartides sota un ordre aparentment caòtic; reproduccions simultànies, discursos dissociats, discrepants, transnacionals i parasitaris convivint en el mateix niu-hoste que és la realitat.