Participate Now. La part fosca dels projectes 2.0

“Instruccions: Qualsevol persona interessada en formar part d’aquesta performance ha de tenir un smartphone amb càmera i accés a Internet.”

La trobada amb l’obra d’Adrian Dan, Waterfall present a l’exposició Per/form. Cómo hacer cosas con sin palabras al CA2M, m’ha recordat la desconfiança que em provoquen els projectes artístics 2.0. Així denomino, per entendre’m amb mi mateixa, aquelles pràctiques artístiques que adopten les lògiques participatives de la web 2.0. Es tracta d’iniciatives unipersonals que conviden a la creació descentralitzada d’imatges fotogràfiques o en moviment. La gestió d’aquests continguts, creats voluntàriament per multitud de persones, es desenvolupa, però, de forma totalment centralitzada, igual que les qüestions relatives a l’autoria i propietat. L’artista és qui decideix com es publiquen aquestes imatges i si considera que alguna d’elles, per qualsevol motiu, no correspon a l’objectiu del seu projecte, és l’únic amb capacitat per fer-la desaparèixer. Tot aquest procés i les contradiccions que presenta queden generalment invisibilitzats pel caràcter neutral que moltes vegades s’atribueix a les plataformes digitals.

Les condicions en què de manera individual ens relacionem a través d’Internet és una inquietud personal-professional que em persegueix des de fa algun temps. Dins el panorama global de les tecnologies digitals de la informació i la comunicació, gran part de la població occidentalitzada ens trobem immersos en les lògiques participatives estructurades pel paradigma 2.0 i els sistemes d’interacció establerts per les xarxes socials. Les característiques d’aquestes plataformes s’entenen molt sovint sota la premissa del procés de democratització dels mitjans de producció i comunicació d’informació; però és fonamental considerar el context mercantil i la realitat capitalista en què s’insereixen, no necessàriament per deixar d’utilitzar aquestes plataformes per complet, però sí per fer-ho de forma conscient i posicionada.

Quan aquestes dinàmiques s’introdueixen sense cap qüestionament en l’àmbit de la creació cultural, els plantejaments de màrqueting establerts per Tim O’Reilly per definir la web 2.0 queden encara més difuminats i configuren metodologies artístiques que responen a lloables objectius amb processos més aviat instrumentalitzadors. El que em fa desconfiar més d’aquest tipus de pràctiques són les consignes amb les que s’autodefineixen: lemes universalistes, com ara el subtítol “The people’s art project” de Inside Out de l’artista urbà JR o la definició del projecte Life in a Day dels cineastes Ridley i Tony Scott com “a historic cinematic experiment to create a documentary film about a single day on earth”. Lemes que asseguren complir uns objectius massa ambiciosos i qüestionables en relació a la gestió de la representació i interpretació de les aportacions; lemes que exalten un tipus de creació comunitària a la que, ben analitzades, aquestes pràctiques no responen. El resultat metodològic de tot això és una pseudo-col·lectivitat que reprodueix al detall els processos de comunicació homologats pels serveis corporatius de les empreses de tecnologia informàtica.

És cert, que la posició del jove artista Adrian Dan no és exactament la mateixa d’aquestes conegudes figures del panorama cultural internacional, però visibilitza igualment la forta estructura jeràrquica que es pot desenvolupar a partir de pressupostos participatius i els perills que comporta en relació a la instrumentalització del treball voluntari. Internet no és un espai neutral, l’art no és un espai neutral i la participació en ambdós necessita de responsabilitat social i transparència metodològica.